Camina silenciosament darrera del Nunu. El misteriós animal té molta gana........ aquell cadell tan tendre!

La lluna brilla dalt del cel, en Nunu pensa que la seva pedra és màgica: potser que vingui de la lluna?

De cop i volta, nota un moviment estrany dins del sarró. S’atura, fica la mà dintre i li costa d’agafar la pedra: s’ha convertit en un peixet bellugadís!

No hi ha manera d’atrapar-lo.

   - Sembla que ja l’he agafada- diu en Nunu.

Quan la treu s’adona que la pedra té una llum esplèndida.

Mentrestant, la fera que el seguia al veure la seva presa parada, salta lleugera entre el fullatge i cau a terra enlluernada per la pedra preciosa.

En Nunu sent un soroll sec, gairebé es gira, però empren de nou el seu camí.

Ara la pedra no es belluga.

Arriba al poblat que ja és de nit.

   - On has estat fins tant tard? – pregunten els pares.

   - Grrr! Grrr! Grrr!

(...)