De sobte, la pedra màgica del Nunu va començar a tremolar i a fer una resplendor vermella com el rubí. El Nunu va obrir el sarró de fulles trenades , va prendre la pedra amb la ma i la va treure. La selva es va omplir d'una llum vermella com el foc, i el Nunu, tombant-se, va poder veure qui el seguia.

Eren dues panteres silencioses, d'oïda fina i mirada encesa, terrorífiques i esgarrifoses. Tenien els ulls brillants i potents, i el cos fort i musculós cobert d'un pèl negre, curt i argentat. Feien molta por; semblaven ferotges. Però el Nunu va pensar que havia de saber qui eren i què volien.

Amb un filet de veu tremolosa va dir:

   - Qui sou i què voleu?

Les dues panteres van respondre a l'hora, com si tinguessin una sola veu:

   - Som les germanes Superpantera, i som les Reines de la Nit. T'exigim que ens tornis immediatament la Pedra Rubí ! És nostra i tu, petit salvatge insignificant, no ets prou important per guardar-la.

El Nunu va reflexionar un moment. No els volia tornar la pedra. Estava segur que tenia poders sobrenaturals: l'havia avisat que algú el seguia. Aquella joia estranya era molt especial. A més, les germanes Superpantera no tenien gaire cara de bones. Més aviat semblaven dolentes, i qui sap quant mal podrien fer amb una eina màgica a les urpes.

Però el Nunu no podia dir això directament a les germanes Superpantera. Se'l haurien menjat de viu en viu. Així que va pensar ràpidament, tot inventant-se una història que les panteres es podessin creure. I va dir això:

   - Dins del sarró hi porto una cosa amb més poder que la pedra.

   - Què és? - van rugir alhora les germanes Superpantera.

I en Nunu va respondre:

   - És màgia del déu del foc.

Però les Superpanteres no sabien que, en realitat, el que duia el Nunu al sarró era farina normal i corrent per fer farinetes de civada.

   - Si em deixeu en pau i no em preneu la pedra de llum, us donaré Farina Màgica, i això us farà molt i molt poderoses.

Les Superpanteres van dubtar…

(...)