El Nunu sent un fred esgarrifant i es gira de cop. No veu ningú però nota que les plantes es mouen. De sobte, se sent una veu ronca que diu:

   - Vols ser el meu amic?

En Nunu es torna a girar i pregunta:

   - Qui és? Qui ha parlat?

   - No em veus? Estic al teu davant.

   - On?

   - Aquí, sóc el Vent de la Nit.

   - Però si no et veig!

   - Estic aquí, vols ser el meu amic?

   - I tant! Serà molt divertit ser amic del vent.

   - El problema és que només podrem jugar quan es faci fosc. Jo només puc sortir a la nit. – va dir el vent.

   - I com ens trobarem?- va preguntar el Nunu.

   - Oi que abans t’has trobat una pedra molt especial?

   - Sí, com ho saps?

   - Perquè jo ho veig tot. El que has de fer quan em vulguis cridar és aixecar la pedra enlaire i fer-la brillar amb la llum de la lluna. Jo vindré de seguida.

   - Però si la selva és molt fosca i gairebé mai no es veu la lluna – va dir en Nunu amoïnat.

I el vent va dir:

   - El que has de fer és enfilar-te al Tutucamo, l’arbre més vell i savi de la selva. Quan estiguis a dalt aixeca la pedra i jo vindré.

   - Bé! He de marxar que m’esperen a casa. Ens veiem aviat.

Quan anava cap a casa seva, el Nunu no podia deixar de pensar en el seu nou amic i tenia moltes ganes de que arribés la nit següent per poder jugar amb ell.
En arribar a casa, la seva mare li va preguntar:

   - On eres tan tard?

   - M’he entretingut parlant amb els animals de la selva.

En Nunu no volia explicar a la seva mare que havia conegut el Vent de la Nit perquè pensava que no s’ho creuria. Ja li explicaria un altre dia.

Al matí, el Nunu mentre jugava amb els altres nens del poblat no podia deixar de mirar la pedra i tenia moltes ganes de que es fes de nit. La seva amiga Nuna el veia molt callat i estava preocupada perquè creia que li passava alguna cosa.

Quan va arribar la nit, en Nunu va sortir de casa seva per anar a veure el Vent de la Nit. La Nuna el va seguir d’amagat. El Nunu va pujar al Tutucamo, va aixecar la pedra que es va il·luminar amb la llum de la lluna i de seguida va venir el vent. Li va preguntar:

   - Has vingut sol?

   - És clar que sí!

   - Em penso que no. Noto que hi ha algú darrera aquells matolls.

El Nunu es va apropar a poc a poc als matolls i va veure la seva amiga Nuna ajupida i quieta.

   - Què fas aquí?

   - És que et trobava molt estrany i volia saber què et passava.

   - Vent de la Nit, aquesta és la meva amiga Nuna.

   - Què bé, així serem tres per jugar.

Des d’aquell dia tots tres es van fer molt amics i cada nit es trobaven al Tutucamo per jugar.

Però un dia, al matí, quan el Nunu estava a la seva cabanya mirant la pedra un soroll el va espantar. Es va girar i va sentir una veu:

   - Hola Nunu, sóc el Vent del Dia. He vist que ets molt amic del Vent de la Nit i a mi també m’agradaria jugar amb tu, jo sóc molt més divertit que ell.

Però el Nunu que ja sabia que el Vent del Dia era una mica envejós li va dir:

   - Ho sento molt, no puc ser el teu amic, si estic amb tu no podré jugar amb els meus amics i amigues del poblat. A més, el Vent de la Nit és molt amic meu.
El Vent del Dia molt enfadat va cridar:

   - Doncs si no ets el meu amic no seràs amic de ningú! – i bufant ben fort va fer un remolí que va envoltar en Nunu i el va fer desaparèixer.

Tot va quedar en silenci i la Nuna que ho havia vist tot

(...)