... en Nunu estava dubtant de qui estava darrera d’ell, però va seguir caminant sense fer cas a res. Mentre seguia pel camí xiulant fluixet cada vegada notava més a prop una presència. Era un ogre molt lleig, grassonet, alt com un pi i amb molt pèl al cos, com un llop. L’ogre no era dolent només volia fer-se amic del Nunu.

Finalment, en Nunu es va girar per veure qui era. En Nunu es va espantar en veure’l. Es va adonar que era un ogre molt trist perquè no tenia amics amb qui jugar ni compartir les coses. L’ogre li va dir:

   - No t’espantis, no et faré cap mal. Sóc en Caraestranya, i tu, com et dius?

   - Em dic Nunu i vinc d’un poblat prop d’aquí.

Llavors es van fer amics i en Nunu li va ensenyar la pedra que s’havia trobat a la muntanya. En Caraestranya es va sorprendre molt quan la va veure, i li va dir:

   - Jo conec aquesta pedra, sempre la duia a la butxaca i un dia de molta boira la vaig perdre en una muntanya que el seu cim sempre porta un barret.

   - Sí, és allà on l’he trobat, i l’he agafat perquè m’ha semblat molt bonica.

   - Saps? És una pedra màgica que cura a les persones i als animals que estan malalts.

   - Ah! Sí?

En Nunu es moria de ganes d’ensenyar-la a la seva tribu i li va demanar a l’ogre que l’acompanyés.

   - Així la podré ensenyar al meu poblat i presentar-te la meva família i els meus amics, que també poden arribar a ser els teus.

   - Molt bé, anem-hi.

Es van dirigir cap al poblat amb molta alegria tots dos junts. Quan hi van arribar, van anar a veure el Cap de la tribu que es deia Vicenç i li van explicar tot: on havia trobat la pedra el Nunu, com havia conegut en Caraestranya en el bosc i el que aquest li havia explicat sobre els poders curatius de la pedra. El cap de la tribu es va alegrar molt al sentir tan bones notícies. Va decidir que faria una gran reunió al mig del poblat perquè tothom conegués i pogués veure la pedra.

Al capvespre, quan es ponia el Sol, tot el poblat es reunia per a parlar dels esdeveniments del dia, un cop ja estaven reunits tots els homes, dones, nens i nenes del poblat, en Nunu es va treure la pedra del sarró i la va alçar i ensenyar a tothom qui era present, es van quedar meravellats del color, la forma i brillantor. En Vicenç, que era el cap és qui va prendre la paraula, i va dir:

   - Aquesta pedra tan màgica, no pot ser només per nosaltres. Cal que tothom conegui els seus poders, per això crec que seria important que anéssim a la gran ciutat a ensenyar-la per la televisió i així poder curar a tothom que ho necessiti.

No tots els de la tribu van estar d’acord, però era la decisió del seu cap i la van acceptar.

L’endemà al matí van agafar el camí cap a la gran ciutat tots tres, en Nunu, en Caraestranya i en Vicenç. En Nunu portava la pedra en el seu sarró...

(...)