De sobte, una mà es recolza a les seves espatlles. En Nunu se sobresalta, i en girar-se, veu un home que no sembla estar de bon humor; cepat, robust, amb uns ulls terribles, intensos i negres com el carbó. Tot i que la temperatura de la selva és alta en Nunu es queda glaçat. Aquest home no és de la seva tribu, ni mai ha estat al seu poblat. No l’ha vist mai. Ha sortit de la foscor, en Nunu no coneix les seves intencions.

   - Xiules molt bé! – Diu el desconegut intentant tranquil·litzar el vailet, que encara el mira fixament de dalt a baix.

En Nunu no és capaç d’articular paraula.

   - M’han dit que ets el millor xiulador que es pugui trobar per la zona.

Sóc caçador. Busco xaratans. Quan t’he sentit he pensat: aquest nen m’aniria molt bé per caçar ocells.

En Nunu s’adona que el seu xiulet sona igual que el cant del xaratà.

Per això no li sorprèn quan l’home insisteix:

   - Em vols ajudar a caçar? Tu saps on viuen.

   - Ara, no tornaré pas a la muntanya del barret de boira! – Diu en Nunu - Només allà es poden trobar, en queden molt poques aus.

El xaratà és un ocell que viu a la Selva, té un cos bastant fràgil i allargassat. També té el cap rodó i una mica desproporcionat. Els ulls són brillants, bellugadissos i verdosos. La seva pell suau i fina. Les seves plomes són esclarissades i de sis colors, vermelles, grogues, roses, blaves, verdes i púrpures. Tenen les potes llargarudes fortes i massisses.

Només hi ha cent vint-i-cinc xaratans en el món. És una espècie en perill d’extinció. Aquests animalons tenen un xiulet que sona com un violí.

En Nunu continua pensant en la possibilitat d’acompanyar l’home.

   - A més a més és fosc – Argumenta el nen.

L’home li clava la mirada i fa un somriure dient :

   -Ja deus saber que aquestes aus canten de matinada abans de les primeres lluentors del sol. Caminarem de nit, no deus tenir por, oi?

   - Esta bé – Diu en Nunu – T’acompanyaré.

L’home i el nen van fent camí. En Nunu aparta les fulles mentre trepitja suaument el terra per evitar qualsevol ensurt. Tot és negre.

De cop i volta para es gira desafiant i li diu al seu acompanyant:

   -Tu el que busques realment, són les plomes, oi?

   -Si noi, són úniques les plomes púrpures de xaratans.

   -Com penses caçar un xaratà sense fer malbé el seu plomatge? – Pregunta en Nunu

   - Necessito una pedra. No una pedra qualsevol; ha de ser blava com el llac, verda com una fulla nova i vermella com el foc.

   - Ah! –fa el nen – I...el meu xiulet? Per què el vols? –

En aquell moment en Nunu, s’adona, mirant els ulls de l’home, que aquest només vol allò que porta al sarró.

En Nunu cada vegada estreny més la seva bossa. Quin poder pot tenir aquesta pedra, perquè la vol, quin ús en farà.

Tots aquests interrogants fan bategar el cor d’en Nunu com un tambor en mig de la selva.

De sobte en Nunu se n’adona que no té res entre les mans. I l’home ha fugit.

Alguna cosa rutlla malament mentre l’home s’allunya corrent, la natura sembla que fa un procés de envelliment ràpid cauen les lianes, s’ asseca el llac, els arbres cruixen, que està passant?

Al cap del Nunu només passa una sola idea: recuperar la pedra.

(...)