Era una ratapinyada que havia escoltat el xiulet d'en Nunu ja que se li havia caigut una dent i li estava creixent una altra i això afavoria el seu xiulet.

Ell sabia que algú s'amagava, es va preocupar molt perquè pensava que aquell animal li volia fer mal. En Nunu estava mort de por i se'n volia anar corrent, la ratapinyada va sortir, tenia les ales negres com el carbó, el cap petit i rodó, era menut com el ratolí amb ales i especial perquè parlava com les persones i no era cec com tots els ratspenats.

El pobre animal va sortir de darrere d'un matoll de maduixes volant i plorant, en Nunu es va tranquilitzar i se li va acostar, el ratpenat es tapava l'orella amb una ala i en Nunu li va preguntar que li passava:

   - No ho sé, no sé perquè em surt sang de l'orella.

En Nunu volia curar-se-la.

   - Deixa-me-la veure - va dir.

Ell no se'n recordava de la pedra màgica, pensava que l'havia perduda, però la tenia al sarró, la va agafar i va veure que li faltava un tros, en aquell precís moment es va adonar que el tros que li faltava era el que travessava l'orella del ratpenat.

Li va treure i es van fer molt bons amics, se'n van anar a passejar i es van trobar una nena, li van ensenyar la pedra i li van dir si en sabia alguna cosa d'aquella pedra, els va contestar que en tenia una notícia i que era la propietària del museu d'Arts feia temps que l'estava buscant, que la volien instal·lar al museu per tal de...

(...)