COL·LEGI SANT VICENÇ
5è A de Cicle Superior
 

En Nunu no s’adona que el segueixen. Potser per això no para de xiular. Mentrestant la foscor ha empresonat la selva. En Nunu s’atura perquè ja no veu on posa els peus. De sobte sent el soroll d’algú que es mou entre aquella espessor de lianes i plantes exòtiques. En Nunu també té l’oïda molt fina. Ha localitzat la procedència del soroll, però li és impossible veure res. “Deu ser algun animal”, pensa, i continua caminant a poc a poc.

Llavors es recorda de la pedra. Es despenja el sarró de fulles trenades, l’obre i agafa la pedra. La pedra es mou, com si tingués vida, entre els dits del noi i de mica en mica canvia de colors. A en Nunu el cor li fa un salt. Aquella pedra és màgica, té poders, com ell sospitava. Ara, amb la mica de resplendor de colors que emet, el pot guiar enmig de la nit.

Però el noi està molt cansat i la son el rendeix abans d’arribar a una cabana de palla. A la selva amazònica n’hi ha moltes, de cabanes fetes amb palla. Empeny la porta. A la cabana no hi ha ningú. Es comença a marejar i cau a terra. A fora se sent el cruixit d’unes trepitjades. Però en Nunu ja no el percep perquè dorm profundament.

Quan es desperta, s’adona ha passat la nit ajagut sobre un jaç de fulles i tapat amb un llençol, al costat d’una petita llar de foc. En Nunu intenta recordar els últims esdeveniments de la nit anterior, però la memòria li falla. La cabana té una finestra per on entra una mica de claror. En Nunu, que encara està mig adormit, veu una ombra que travessa la claror. O potser dues. S’aixeca, va cap a la finestra, la intenta obrir, però no pot. Agafa el sarró, empeny la porta, surt a fora, però no veu ningú.

Amb el sarró a l’espatlla, en Nunu reprèn el camí. Aviat s’adona que és la primera vegada que el fa, aquell camí, que ara comença a baixar. Allí la selva no és tan espessa. El noi aixeca el cap. Davant seu hi ha un riu ample i cabalós. En Nunu s’apropa a la riba. No sap què fer. “És impossible travessar aquest riu, pensa, si no és amb una embarcació”. Camina a poc a poc pel costat del riu una bona estona amb la mirada posada al corrent impetuós de l’aigua. Potser per aquest motiu no s’adona que una branca gruixuda li barra el pas. El noi s’entrebanca i cau al riu. Aleshores se sent una rialla. O potser dues. En Nunu fa poc que ha après a nedar i encara no té prou força ni habilitat per mantenir-se flotant. L’aigua engoleix el noi, que no pot ni respirar. Quan ja es veu perdut, endut riu avall pel corrent, descobreix una branca que també és arrossegada per la fúria de l’aigua. El noi s’hi agafa amb totes les seves forces. L’aigua desvia la branca cap a la riba esquerra del riu i el noi aprofita aquesta circumstància per deixar-se anar i saltar sobre una roca.

El noi reposa una estona. S’adona que encara duu el sarró penjat a l’espatlla. No sap on és. Amb una facilitat extraordinària, s’enfila a un dels arbres més alts que hi ha prop del riu. Atalaia l’horitzó i veu un poblat abandonat. Almenys així li ho sembla. Queda una mica lluny, el poblat, però en Nunu veu un camí que hi porta.

En Nunu sent la punxada de la gana al ventre. Sap de sobres que al sarró no n’hi duu, de menjar. Haurà d’acontentar-se amb mastegar les arrels d’una planta que creix ran del camí que ara trepitja. En Nunu encara no s’ha adonat que algú el segueix des que la branca l’ha llançat fora del corrent del riu.

Al cap d’una hora de camí arriba al poblat. Totes les cabanes estan mig enrunades. Quina tristesa! No se sent res. No veu ningú. De sobte descobreix que al voltant d’una cabana hi creixen flors. Com és possible…? La porta de la cabana és tancada. El noi s’hi acosta i truca. Una noia obre la porta.

   - Aila, tu…? –exclama en Nunu-. No vivies al prat de les roses…?

L’Aila el rep amb un somriure generós. Té, si fa no fa, la mateixa edat que en Nunu. Duu una túnica de pell. Té els cabells llargs i foscos i va descalça. En Nunu i l’Aila són amics. Diríem que l’Aila és la millor amiga d’en Nunu, tot i ser de tribus diferents.

   -Hola! –diu la noia, no menys sorpresa-. Com has vingut a parar aquí? Fas cara de cansat. Passa, que et donaré aigua i menjar.

L’Aila i en Nunu entren a la cabana. En Nunu s’acaba l’aigua que la noia li ofereix en un bol de terrissa. Després comença a menjar una fruita sucosa.

   -Gràcies –diu-. Suposo que m’has d’explicar moltes coses. Jo també… Mira què porto al sarró!

En Nunu obre el sarró amb la intenció de treure’n la pedra màgica. Però la pedra no hi és.

   -Oh! –es plany!-, he perdut la pedra que et volia ensenyar. Era màgica. La vaig trobar al cim de la muntanya més alta de la selva.

La noia el mira amb els seus ulls grossos i verds.

   -No et preocupis. Si vols, t’ajudo a buscar-la.

   -Buscar-la?, on? –pregunta el noi-. Segur que se l’ha endut el corrent del riu…

Però la noia no s’acovardeix.

   -Anem –insisteix-, anem a buscar-la! Jo també me n’havia d’anar un dia o un altre d’aquest lloc despoblat. Agafarem aigua, provisions, el meu arc i les fletxes i ens n’anirem abans del migdia.

Una mica més enllà del cercle de cabanes hi ha algú que també duu un arc i unes fletxes. Sembla que espera el noi i la noia. Però ell no és l’únic que els espera

(...)


Compartir un conte
Autors: alumnes de 5È del Col·legi Sant Vicenç (Sant Vicenç dels Horts)
Mestra: Joaquim Pastor
report
educació (CRP Baix Llobregat-6)