Avui a la nit aniré a l’església i, com que sé on és la clau, la robaré. Aniré a la rectoria i pujaré amb l’escala al prestatge on hi ha els ullals de pedra, agafaré la clau, obriré la caixa i agafaré el llibre del mossèn Janot que, aquesta nit li ha dit al meu pare que aniria a fer un volt. Només falten uns minuts perquè en mossèn Janot se’n vagi. Sóc a un arbre del costat de l’església que arriba a la rectoria. El mossèn se’n va, s’ha deixat la finestra oberta.

Ja sóc a dins de la rectoria, pujant l’escala; ja he agafet la clau. El mossèn està pujant les escales però ja tinc el llibre i nomès em falta baixar per l’arbre.
Segur que algun vell sap com es llegeix. Buscaré al poble del costat per si algú sap llegir-lo.

Al dia següent vaig fer rumb cap al poble del costat, després d’un parell d’hores caminant vaig arribar a un poble anomenat vil.la Molina. Semblava un poble tranquil, amb les seves casetes pageses, amb camps i vinyes que l’envoltaven. Al entrar al poble vaig veure uns nens jugant però no hi vaig donar importància i vaig continuar caminant fins trobar un cartell molt i molt vell i ple de pols. El vaig fregar una mica per netejar-lo i fer visibles les lletres. Finalment vaig poder llegir-lo i deia: “casa de la senyora més vella i savia del poble” i vaig pensar que això seria un bon senyal i que em podria ajudar en la lectura del llibre.

Em vaig acostar a la porta i vaig trucar sense pensar-m’ho dues vegades; de dins de la casa es va sentir una veu molt greu que feia por i deia:

   - Endavant jove, endavant, no tinguis por.

Vaig entrar a dins de la casa i hi havia una pobre velleta que em va preguntar per la meva visita i li vaig explicar tot fil per randa. La velleta em va dir que estava disposada a ajudar-me a llegir el llibre.

Ella tenia 89 anys i de vegades li agafaven atacs de cor. El doctor del poble li va dir que es prengués unes herbes que es trobaven a la més alta muntanya del poble del costat. Desgraciadament li va agafar un d’aquests horribles atacs de cor, però el pitjor de tot es que no li quedaven herbes. Cada cop estava pitjor, així que, vaig decidir anar-les a buscar jo. En arribar a la muntanya vaig trobar tantes herbes que no sabia quina era la bona, però per sort vaig trobar un senyor que estava pasturant les ovelles i em va dir que les trobaria a dalt de tot de la muntanya. Jo, tot cansat vaig pujar al cim i en arribar vaig veure que estava tot ple d’herbes medicinals i vaig agafar tantes com vaig poder.

Vaig tornar corrents i en arribar a casa de la velleta li vaig donar de seguida les herbes però ella ja no es trobava bé. Qui em podria ajudar a llegir el llibre ara?

La velleta em va dir que una persona segur que em podria ajudar i jo tot disposat la vaig escoltar. Ella em va dir que aquesta persona la trobaria al final del poble en una casa vella i petita.

Mentres anava cap allà, més o menys a la meitat del camí, una nena petita em va agafar el llibre i va apretar a còrrer . Vaig seguir-la corrents i vaig veure com entrava en una casa. Vaig picar a la porta i com que no contestava ningú vaig entrar i em vaig trobar amb la nena que m’havia robat el llibre però no me’l volia tornar fins que no mirés al seu germà que estava malalt.

   - Jo no sé res de medicina ni de malalties.- vaig dir

Però com veia que li costava respirar vaig pensar que les herbes de la velleta li podien anar bé . Per sort em quedaven unes poques a la butxaca i ho havia d’intentar.

Al cap de dues hores el germà es va recuperar i em van donar les gràcies i em van tornar el llibre.

Vaig fer rumb cap al final del poble, estava molt cansat però per fi vaig arribar. Vaig trucar a la porta i em va obrir un nen. Li vaig demanar ajuda per llegir el llibre i quan el va obrir per la primera pàgina va dir:

   - Uiiii no! Jo no ho sé llegir. L’únic que et pot ajudar és el meu pare.

   - I on és el teu pare? Vaig preguntar-li

   - No tornarà fins d’aquí dos o tres dies, però si vols pots quedar-te aquí a esperar-lo.- va dir el nen.

   - Moltes gràcies i com es diu el teu pare? –vaig preguntar

   - Es diu Jordi Figatova

(...)