A l'hora de dinar, l'Anton i els seus companys, van posar-se a l'ombra d'uns pins i van menjar. La seva dona i el seu fill dinaven a la fàbrica tot vigilant les màquines.
Quan va sonar la sirena, van tornar a la feina, però tot just havien reprès el treball que van sentir una altra vegada la sirena de la fàbrica...
Tothom va entendre de seguida què volia dir aquell avís: algú havia pres mal. van deixar la feina i hi van córrer tots per si calia donar-hi un cop de mà. En arribar-hi, l'Anton va veure el seu fill amb el braç i la mà plens de sang i la seva dona plorant.
L'ha enganxat una corretja de les màquines i li ha masegat el braç va dir un treballador, i sembla que ha perdut algun dit.
El senyor Güell es va obrir pas entre la munió d'obrers que es lamentaven i compadien el noiet i els pares.
Tothom a treballar. Agafeu el noi i porteu-lo a l'hospital.
L'Anton va carregar el seu fill en un carro dels traginers i el van traslladar a Barcelona, a l'Hospital de la Santa Creu.
Cap al tard, l'amo va anar a visitar-lo a l'hospital.
Com anem, Anton? Què fa el vailet? digué el senyor Güell.
L'Anton se'l mirà compungit i no digué res.
Ja he parlat amb els metges continuà l'amo. El noi se'n sortirà. Llàstima del dit que ha perdut... Però, no heu de patir per ell. El farem anar a una escola de Barcelona, perquè aprengui comptabilitat, i el col·locarem a les oficines de la fàbrica.
El senyor Güell, abans d'abandonar la sala de l'hospital, va mirar una vegada més el noiet, que, endormiscat, encara gemegava. L'Anton, amb un nus a la gola, a penes va poder dir: «Gràcies... Gràcies...» |