L'Ovidi era un antic legionari romà. Ara feia de capatàs d'una vil·la propietat del seu antic comandant, que vivia a la veïna ciutat de Tarraco.

Aquell dia l'Ovidi anava de bòlit, faltaven quatre dies per començar la verema i encara no havien preparat la premsa, ni havien buidat el vi de la collita passada. Al celler, alguns esclaus netejaven la premsa mentre uns altres treien el vi de les tines soterrades del pati:

          —Poseu el vi en àmfores, carregueu-les en aquells rucs i porteu-les a les tavernes de la ciutat —cridava mentre es dirigia al graner on uns altres esclaus mesuraven el blat i el carregaven en carros per portar-los als forns de Tarraco.

Enmig d'aquella activitat aparegué un missatger:

          —El senyor i la seva família són a l'entrada de la finca.

          —Només em faltava aquesta. Amb la feina que hi ha! —protestà l'Ovidi. Però, en el fons se n'alegrà, perquè li agradava parlar amb el vell comandant i recordar les gestes passades, quan lluitaven junts a les fronteres de l'Imperi.

L'Ovidi sortí esperitat cap a la cuina. Anava tan atabalat que va ensopegar amb un esclau que portava un recipient ple d'oli per a les llànties de la casa. L'oli es va vessar pel terra. L'Ovidi va rondinar i va mirar l'esclau de mal ull, però tenia massa pressa per entretenir-s'hi.

          —Prepareu de seguida unes perdius al forn, fruita, fruits secs i pastissos —va ordenar als cuiners.

Abandonà la cuina i travessà a corre-cuita el jardí. Era un lloc agradable, ple d'estàtues i de fonts. Entra a la part de la casa on hi havia les estances dels senyors.

          —Ràpid, prepareu el bany! —ordenà a dues esclaves, i entrà al menjador.

El terra era cobert de mosaics amb escenes de la collita de les olives i del raïm. però, el que sempre atreia la mirada de l'Ovidi eren les escenes de guerra que decoraven les parets de la sala contigua. Quan hi anava no podia estar-se de contemplar l'escena en què es veia el seu antic comandant lluitant al capdavant de l'exèrcit... Feia tants anys, d'allò!

Va donar una ullada al rellotge de sorra. De fet, se'l va mirar per saber si funcionava; bé prou que ho sabia pel sol, que faltava a penes una hora per al punt del migdia...

          —Espolseu els triclinis i pareu taula! —va ordenar als criats de la casa.

Quan va estar segur que ho tenia tot més o menys enllestit, va sortir al llindar per rebre el senyor. A la porta de la casa, l'Ovidi va mirar el camí. La casa ocupava un turó que dominava el mar i la major part de la finca, amb els oliverars, les vinyes, els camps de blat segats... Terra endins hi havia les pastures per als cavalls, les vaques, les ovelles..., i més enllà, el bosc.

Els carros del senyor i la seva família avançaven pel camí dels xiprers. L'Ovidi estava impacient; ni sabia quants dies s'estarien a la finca, però de segur que cada vespre parlaria amb el senyor de batalles passades.