En Ramon era pagès. Treballava de sol a sol: llaurant quan n'era el temps, collint quan n'era l'hora... I no n'hi havia prou amb això: calia atendre al proveïment d'aigua, fer llenya, adobar la cabana on vivia, anar al mercat... La vida d'en Ramon era molt dura, però no s'hi encaparrava gaire pensant-hi: sempre havia viscut així, i era així com havíen viscut els pares, i com viurien els fills, i els néts...

Potser per això, perquè no coneixia una altra manera de viure, en Ramon s'hauria deixat arrencar un queixal a canvi de poder saber com era el castell del senyor feudal, el senyor de Cardona. I rumiava, un dia i un altre dia, la manera d'entrar-hi.

L'oportunitat li va arribar quan la seva dona, tot menjant la sopa de naps que aquell dia també tenien per sopar, li va dir que l'Arnau, el seu cosí, havia entrat al servei del senyor del castell.

          —Ara sí, ara sí que hi entraré —va exclamar. I al cap de pocs dies, es va disfressar de pelegrí i va enfilar el camí del castell, amb el cap amagat sota la caputxa.

          —Voldríeu ajudar un pobre pelegrí? —digué a un soldat que feia guàrdia a la porta del castell.

Després d'un estira i arronsa, el soldat va fer acompanyar en Ramon a la cuina. Allí li van donar menjar de les sobres del banquet de la nit anterior: senglar amb salsa de pebre, perdius, ous, fruita... A casa seva, de vegades, només menjaven pa, perquè ho havien de donar tot al senyor!

          —Coneixeu l'Arnau? Li porto noves de la seva cosina.

Un noi alt i sec s'hi acostà. Era l'Arnau. En Ramon se l'emportà a un racó.

          —Arnau, et vull demanar un favor: ensenya'm el castell!

L'Arnau, nerviós, li comentà que era molt perillós, que si els enxampaven anirien a les masmorres. En Ramon hi insistí. L'Arnau el va fer canviar de roba i el disfressà de criat.

La visita va començar per la planta baixa, pel celler, on uns esclaus estaven preparant els cups per a la verema. També hi havia un rebost on guardaven tots els tributs que recollien dels pagesos de l'entorn: ous, oli, fruites, verdures, gra i carn de porc que salaven per conservar-la millor. Van sortir al pati d'armes; en Ramon no tenia prou ulls per mirar-ho tot i procurava no perdre's cap detall: les muralles i els merlets, el camí de ronda i la torre de l'homenatge... I pensar que ell vivia en una casa d'una sola habitació, que havien de compartir amb les gallines i els porcs!

          —I l'armeria, Arnau? Jo vull veure l'armeria!

L'Arnau va fer un sospir, resignat. Van tornar a baixar al pati d'armes i van entrar a l'armeria, plena d'espases, dagues, llances, escuts i elms. Quan va veure, sobre un bastidor, l'armadura imponent del senyor de Cardona, tata de ferro, en Ramon va quedar enlluernat. Ni s'ho podia creure. Amb tot aquell parament a sobre, bé se n'havia de ser, de senyor...!

Aleshores va ser quan va estar a punt de produir-se la catàstrofe. En Ramon va acostar la mà a l'armadura i va intentar aixecar-ne la pernera, per saber si pesava gaire... El bastidor es va desequilibrar i tota l'armadura va trontollar amb un dring de ferralla que els va semblar el repic de les campanes tocant a batalla. Quina por! Es van amagar dins d'un armari i no van sortir fins que van estar prou segurs que cap soldat no els havia sentit.

Quan en Ramon va arribar a casa, encara li batia el cor com un timbal i les cames li feien figa. Però havia complert el seu somni.