En Roger vivia al barri de Ribera de Barcelona i treballava a les drassanes que hi havia al peu del turó de Montjuïc. Era un bon mestre d'aixa, però allò que li agradava de debò era navegar. Ho hauria deixat tot per poder-se embarcar i travessar la mar, com ho havia fet el seu pare.

Aquell dia, de bon matí, caminava tranquil·lament cap a la feina, quan de sobte va sentir crits i soroll d'espases. S'hi acostà i va veure com dos homes que duien un escut de ferro es barallaven: les embestides eren violentes i els moviments àgils. Un guerrer s'interposà entre els dos que lluitaven.

          —Pareu d'una vegada. Guardeu el vostre coratge per quan serem a Grècia! —cridà.

Els dos homes aturaren la baralla i marxaren somrients cap a una galera ancorada al sorral del port... «Grècia...!», va sospirar en Roger, i, distret, els va seguir. El port era ple de vaixells de guerra, les anomenades galeres, i de vaixells de mercaderies, les coques, amb la seva inconfusible silueta arrodonida. La platja era atapeïda de guerrers, tots vestits de manera semblant, amb una camisola, unes calces fins als genolls i unes espardenyes lligades amb cordills.

          —Què és tot aquest moviment? —va preguntar en Roger a un dels molts badocs que, com ell, contemplaven aquell tràfec.

          —Són els almogàvers que van cap a l'Orient, a lluitar amb Berenguer d'Entença contra els grecs —li contestà.

«Grècia... Orient... Els almogàvers...!» El pare d'en Roger havia lluitat amb les tropes del rei Pere al costat d'aquells braus soldats contra els francesos, i sovint li parlava del coratge dels almogàvers... En Roger ja no se'n recordava que havia d'anar a treballar. Mirava aquells vaixells ancorats al port... i se'ls imaginava navegant pel mar Mediterrani amb les veles inflades, magnífics sota el cel blau, o plantant cara a les tempestes, valents enmig d'onades immenses.

D'un rampell, en Roger s'acostà a un escrivent que hi havia a la passarel·la d'una galera i preguntà:

          —Què m'hi puc allistar?

          —I, doncs! Ets un bon soldat?

          —No, no sé lluitar, però treballo a les drassanes.

          —Ui, em sembla que ho tens magre! Saps navegar? Saps seguir el rumb amb les estrelles? has vist mai una carta de navegació?

          —No en sé, de navegar! Però sóc mestre d'aixa i conec bé els vaixells... I si calen més coses, bé puc aprendre-les.

          —No necessitem cap mestre d'aixa —va dir l'escrivent tot mirant-se en Roger de cap a peus—, però ens calen homes d'empenta. Vés a despedir-te de la família, perquè salpem demà.

En Roger va fer un bot d'alegria... Adéu, drassanes, adéu, Barcelona i adéu mestre d'aixa. D'ara en endavant, mar oberta i vela inflada...! I més content que unes pasqües, es va barrejar amb els almogàvers que omplien la platja.