| |
A l'Edat Mitjana, es fa difícil trobar a la
història de l'ensenyament, cap matèria educativa que propugni
conceptes nacionals. Així veiem al "Regiment de Princeps e
de la cosa pública" (1384) de Francesc Eiximenis, o més
endavant a "Educació del Príncep Cristià"
(1516) d'Erasmus de Rotterdam, que es fan recomanacions d'ordre moral,
o suggeriments de caire polític, però no s'insinua cap coneixement
sobre la realitat nacional.
Caldrà esperar al set-cents, però tot i això, encara
Baldiri Reixach, a la seva famosa obra "Instruccions per a l'ensenyança
de minyons" (1749) on desenrotlla tota mena de recursos didàctics,
no arriba tampoc a perimetrar un ensenyament sobre la realitat nacional,
malgrat hi recomana que "...ab molta major urgencia estan obligats
los pares de la Republica, a procurar lo be publich lo qual, com havem
dit, dependeix de la bona educació dels Minyons, perque los que
ara son Joves y Minyons, algun dia seran los Amos de casa, los Corregidors
de Pobles, los Batlles de las Vilas, los Jutges de las Audiencias, los
Governadors de las Ciutats, los Virreys de las Provincias, los Grandes
de las Corts, los Consellers, y los Reys". El Govern de Madrid, quan
el 1768 mitjançant una Reial Cèdula prohibeix l'ensenyament
de la llengua catalana a l'escola, sí que ho fa amb finalitats
nacionalistes espanyoles, car a l'acta del Consejo de Castilla el fiscal
general afirma que la introducció del castellà "es
un punto esencial sobre el que deve trabajar todo Govierno, para que depuesto
todo espíritu Provincial se subrogue el laudable de Patria o Nacion..."
Els governs il·lustrats varen inculcar aquest concepte de "Patria
o Nación" en el sistema escolar. Així veiem el 1771
a la "Real Provisión de su Magestad y Señores del Consejo,
en que prescriben los reguisitos que han de concurrir en las personas
que se dediquen al magisterio de las primeras letras, y los que han de
preceder para su examen con lo demás que contiene", on mana
a les escoles a més del Catecisme, s'ensenyi "algun Compendio
de la Historia de la Nacion, que señalen respectivamente los Corregidores
de las Cabezas de Partido, con acuerdo o dictamen de personas instruidas,
y con atención a las Obras de esta misma especie, de que fàcilmente
se puedan surtir las Escuelas del mismo Partido, en que se interesará
la curiosidad de los Niños, y no recibiran el fastidio, e ideas,
que causan en la tierna edad otros géneros de Obras".
El 1780 per Reial Provisió que regula l'establiment de les escoles
públiques, es torna a insistir: "Enseñaran la doctrina
cristiana a la juventud, además del catecismo pequeño que
señale el Ordinario, por el Compendio historico de la Religion
de Pinton, el Catecismo de Fleuri, y a leer por algun Compendio historico
de la Nacion, que tengan más a proposito, interin este Consejo
acuerda el que deba usarse con aprobacion del Consejo; celando que los
ninos no se ocupen en leer novelas, romances, comedias, historias profanas,
y otros libros que, sobre serles perniciosos, no pueden dar instrucción".
Al Reglament General d'Instrucció Pública de 1821, es va
declarar que tot l'ensenyament costejat per l'Estat havia de ser "pública
y uniforme", i continuava "En consecuencia de lo prevenido en
el artículo anterior sera uno mismo el método de enseñanza,
como tambien los libros elementales que se destinen a ella". A més,
proclamava que l'ensenyament privat era lliure, i que el Govern només
vigilaria per "impedir que se enseñen mximas o doctrinas contrarias
a la religion divina que profesa la Nación, o subversivas de los
principios sancionados en la Constitución política de la
Monarquia.".
Al Plan y Reglamento de Escuelas de Primeras Letras de 1825, es torna
a insistir que "En las escuelas de primera y segunda clase por lo
menos se leerá tambien, segun està prevenido en las leyes,
algun Compendio de la Historia de España, que señalará
la Junta Superior de Inspección,".
La Ley Moyano de 1857, en definir els estudis del primer ensenyament (més
de 9 anys), hi obliga "Rudimentos de Historia y Geografia, especialmente
de España".
És de pensar que totes aquestes normes positives no varen ser suficients
per arribar als objectius que es proposava el Govern, puix el 1925, el
dictador Primo de Rivera, per Decret del 13 d'octubre del mateix any,
va signar que s'havien observat professors que "con grave daño
del orden social, dedicarse a propagandas, màs o menos encubiertas,
contra la unidad de la Patria o contra instituciones que, cuales la familia,
la propiedad, la religión, o la Nación, constituyen el fundamento
sobre el que descansa la vida de los pueblos. Algunos, aunque poquísimos
-pero no por eso menos perniciosos- llegan a pretender cautelosamente
introducir sus nefastas doctrinas en el alma de sus discípulos,
bien omitiendo hechos esenciales en la exposición de la Geografía
y de la Historia ora dándoles ambigua explicación, ya proponiendo
cuestiones con enunciados de equívoca signifícación,
que atraen de sus alumnos dudas y vacilaciones hacia verdades que indeleblemente
deben quedar grabadas en su alma..." En conseqüència
el Dictador va ordenar que "los inspectores de Primera Enseñanza,
en las visitas que realicen, examinarán los libros de texto en
las Escuelas, y si no estuviesen escritos en Español o contuvieren
doctrinas o tendencias contrarias a la unidad de la Patria, o contra las
bases que constituyen el fundamento del régimen social, los harán
retirar inmediatamente de manos de los niños y procederán
a formar expediente al maestro suspendiéndole de empleo y medio
sueldo y dando cuenta a V.E.".
El període democràtic de la II República va ser un
breu parèntesi en el retrobament lingüístic i cultural
català a l'escola, i un cop acabada la guerra civil la dictadura
del General Franco, va tornar a insistir amb molta virulència en
la inculcació de l'esperit nacionalista del règim en tot
el sistema educatiu.
La reinstauració de la Generalitat de Catalunya, i l'atorgament
de l'Estat de les competències plenes en la regulació i
administració de l'ensenyament en tota la seva extensió
(nivells i graus; modalitats i especialitats) a les nostres institucions
polítiques, ha fet retornar al nostre poble la possibilitat d'ordenar
els objectius i els continguts relatius a la geografia, la història
i els trets sòcio-culturals de Catalunya.
l no hi ha dubte que el nostre poble, que ha estat desproveït durant
tant de temps d'un sistema educatiu propi, i hem hagut de dependre com
si fóssim una colònia cultural de les directrius polítiques
dels governs espanyols, cada vegada més se'ns fa necessari poder
disposar d'una normalització total en la divulgació de la
nostra pròpia cultura.
De fet ha estat un miracle que la història de Catalunya s'hagi
pogut elaborar al marge de les institucions acadèmiques estatals,
i sense poder gaudir mai del sopluig oficial, i ha estat un prodigi que
aquesta història s'hagi pogut mantenir i escampar sense passar
pels circuits de l'ensenyament reglat, fent ús només del
boca-orella, i de la transmissió de pares a fills. La nostra història
nacional és un paradigma de l'arrelament que ha de tenir la memòria
popular i de la seva incardinació a la societat.
Per totes aquestes raons, el llibre que em plau presentar gaudeix d'una
gran utilitat i els seus objectius pedagògics tenen importància
cabdal per a tot el poble català. La programació de la geografia
i la història tenen, com hem vist, una transcendència vital,
i precisament per aquesta importància li calen uns mitjans tècnics
acurats i uns recursos didàctics adients per fer-la cada vegada
més viva i utilitzada. Ara que els postulats de la pedagogia activa
ja han estat de fet assimilats a tots els centres escolars del país,
la pràctica educativa exigeix uns mitjans adients per assolir aquests
objectius cívics i crec ben sincerament que aquest treball del
que en són autors Antoni Moga Ferrés i Jordi Dolcet Llaveria
acompleix els requisits i condicions que el procés de renovació
pedagògica reclama.
Tant de bo que aquestes eines posades a disposició del professorat,
siguin utilitzades al servei de tots els ciutadans de Catalunya, i molt
especialment, com deia Baldiri Reixach, dels minyons i joves, que més
endavant hauran de ser els hereus del nostre patrimoni cultural. La docència
és una de les activitats més transcendentals de la nostra
societat, perquè a través d'ella es modela i se cisella
el present i es projecta, també, el capteniment dels ciutadans
cap al futur.
Les noves orientacions didàctiques en aquest camp, cal esperar
que trobin un terreny adobat entre tota la joventut, i ells en siguin
els portadors per dissenyar un horitzó millor del que nosaltres
vam trobar. Això voldrà dir que no s'haurà sembrat
endebades, i que hauran fructificat els gèrmens nacionals que han
de fer de Catalunya una nació amb més sobirania, amb més
llibertat i amb una personalitat definida dins de tots els pobles d'Europa,
on la solidaritat sigui penyora del respecte que s'han de tenir totes
les nacionalitats.
La democràcia no és solament per defensar els drets individuals
de les persones, sinó que quan s'aprofundeix ha de ser també
el sistema polític que garanteixi els drets col·lectius
dels pobles. L'ensenyament normalitzat dels nostres trets nacionals dins
del sistema educatiu, ,ha de ser l'esperó per mantenir-nos fidels
per sempre més al servei d'aquest poble, tal com diu el poeta.
La democràcia ens ha de fer a tots més sensibles a saber
defensar les nostres llibertats nacionals i més propicis a lluitar
per mantenir totes aquelles característiques culturals i lingüístiques
que ens fan singulars en el conjunt de les nacions.
|