|
Pau Vallhonrat i Vilà
|
|
 |
|
 |
Fill únic de Pau Vallhonrat i Vallhonrat “L’Esparter” i de Remei Vilà i Dalmau de “cal Torrero”. Home senzill, culte i nacionalista, convergia el cinema i la poesia. En Pau Vallhonrat va formar part de la generació de joves pratencs que va patir la guerra i les seves terribles conseqüències i que, sens dubte, va alterar les seves expectatives. El seu pare era pagès i regentava una esparteria al carrer de Ferran Puig. De la feina d’obrar amb l’espart prové el nom popular de l’Esparter, que en Pau heretaria. Gestionava la sala del Modern que acollia balls i espectacles diversos i que posteriorment es destinaria en exclusiva a la projecció de pel·lícules de cinema. El seu pare havia sigut primer Tinent d’alcalde de l’ajuntament del Prat durant la República. Com a represàlia política el local del cinema Modern va ser expropiat a la família Vallhonrat de 1939 a 1948, anys durant els quals la sala s’usà com a església. |
|
Escriptor
El Prat, 1927-1997 |
|
|
En Pau va ser un nen més aviat tímid, de jove fou un gran aficionat a l’excursionisme i un reconegut jugador d’escacs, ping-pong i futbol. Era un estudiant aplicat, llegia la filosofia de Kant i admirava les pel·lícules Sam Wood. Va acabar estudis universitaris de Química. Mai s’hi va dedicar professionalment perquè va assumir els negocis dels seus pares: l’esparteria, les explotacions agrícoles i el cinema Modern que va seguir les exhibicions cinematogràfiques fins el 1985. Als anys seixanta en Vallhonrat va participar amb personatges emblemàtics del cinema pratenc: Fermí Marimon, Pau Giral, Jordi Bringué i Manuel Villanova en la confecció de missatges publicitaris pel cinema, fets amb la tècnica de vidre i els plomins. Hem d’agrair a Pau Vallhonrat l’estima que sentia pel seu poble natal i que el va portar a cedir l’any 1991, l’emblemàtic edifici d’inspiració modernista “El Modern” que moltes generacions de pratencs anomenen ca l’Espareter a l’ajuntament del Prat se’n va fer càrrec i reformat, l’abril del 1994. Una colla de joves amb inquietuds culturals van editar una revista literària que van titular Batecs als anys quaranta. Tot i ser una revista casolana, restringida i clandestina, tenia el valor de superar el temor social i la repressió cultural i lingüística de la Catalunya de postguerra. Batecs recollia les primeres passes literàries d’en pau Vallhonrat entre 1945-1948. La seva producció poètica va rebrotar amb força l’any 1973. Retaule pratenc va obtenir el primer premi en poesia del concurs que l’entitat Amics del Prat va organitzar en commemoració del centenari del pont de Ferran Puig. Al llarg dels anys vuitanta Pau Vallhonrat publica les seves emocions poètiques de maduresa enquatre obres de poesia: Els crits del
silenci. (1983) Barcelona. Edicions Rondes La seva obra és un cant a la seducció i a la bellesa d’un món assossegat que pot semblar il·lusori, però que no ho és, perquè aquell món quotidià l’hem perdut. La poesia brolla de la contemplació i de la meditació d’un home conscient de la fugacitat del temps que, en passar, l’omplim d’encant i d’enyorança. La poesia d’en Vallhonrat va deixar petjada a Barcelona. Diversos rapsodesvan recitar una selecció dels seus poemes a la Cova del Drac. En Pau Vallhonrat i Vilà , l’últim esparter del Prat, va morir el 15 de desembre de 1997. |
|
|
Font: Josep Camps,
historiador
|
|
|
|
 |
Servei Educatiu
Baix Llobregat 4 - El Prat de Llobregat |