L'any 1964, Francesc Pros demanà a Villèlia que fes el jardí, de quasi cinc cents metres quadrats, que hi ha adjunt a la seva torre del Masnou. Allí l'artista va poder aplicar el seu gust per l'art oriental zen, en un conjunt escultòric i natural de grans dimensions que integra, per exemple, un poema de Brossa gravat en un banc. A la inauguració de l'espai, el Club 49 hi programà l'estrena de "Peça per a serra mecànica" de Mestres Quadreny i, aquella mateixa tarda, Ricardo Gomis demanà a Villèlia que s'ocupés de l'enorme jardí de la finca de La Ricarda. Aquest projecte esdevingué la seva obra més ambiciosa: aquesta obra exigia, per la seva envergadura, no pas l'esforç d'un home sol, sinó el d'un equip d'operaris. Moisès Villèlia hi posà un apassionament desbordant, i tot esforç li semblà poc. Dormia a prop de l'obra i el seu zel el dugué a oblidar-se de menjar més d'una vegada. El conjunt restà inacabat, segons sembla a causa del pressupost: Les escultures que realitzà durant tot aquest període, les anomenà "Sèrie La Ricarda", potser per tal d'indicar que aquest vast projecte fou la idea fonamental que marcà tots aquells dies. Així, pertanyen a la "Sèrie La Ricarda" l'escultura de coure i la que orna el vestíbul inferior de la casa de La Ricarda. M. Lluïsa Borràs el catalogà: "Per a La Ricarda, Moisès Villèlia concep un dels seus projectes més ambiciosos i reeixits. Per tal de separar la finca del camí que, al llarg de més de dos-cents cinquanta metres, la limita i va fins a mar, proposa vint-i-sis grups d'escultures de fibrociment i plaques de formigó amb relleus, separades entre elles per grans testos amb cactus, puix que la proximitat al mar i la sequedat del clima no hi aconsellen cap altra mena de plantes. L'efecte cromàtic és, en aquesta obra, un dels elements determinants, ja que el contrast agut amb el blau abassegador del cel és aconseguit gràcies a la pigmentació del fibrociment amb un violent to de color de taronja, i la vibració d'ambdós colors és neutralitzada amb el gris del formigó."
NOTA SOBRE LA CASA DE LA RICARDA
El Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya (COAC) va fer una
important tasca de divulgació de l'obra de l'arquitecte
català Antoni Bonet i Castellana, considerat un "heroi
mític de l'arquitectura moderna espanyola a l'exili". El COAC
edità, l'any 1995 un volum dedicat a tots els projectes de Bonet
a Espanya i a Uruguai i l'Argentina; l'any següent el seguí
un nou volum sobre una de les seves construccions més
emblemàtiques: la casa de La Ricarda (o Casa Gomis) del Prat de
Llobregat. Bonet fou deixeble de Le Corbusier i, els anys previs a la
Guerra Civil, treballà amb Sert i conegué l'activitat que
es movia al voltant d'aquest, Torres Clavé, el GATPAC, ADLAN i
els projectes de les cases del Garraf durant la República. El
1950 Ricard Gomis, propietari de la finca, demanà al seu
germà Joaquim que busqués un arquitecte per
personalitzar, dins una estètica avantguardista, la
construcció de la residència d'estiueig. Joaquim Gomis
contactà amb Sert a través de Joan Prats, però no
acceptà l'oferiment. Aleshores la proposta es dirigí vers
Antoni Bonet. Ricard Gomis Serdañons havia fundat -l'any 1933,
quan tenia 21 anys- Discòfils, Associació Pro
Música, en la qual Joan Prats era el secretari i Robert Gerhard
l'assessor. El seu objectiu era organitzar audicions de música
en alta qualitat fonogràfica i difondre informació
musical. Varen funcionar a la seu del GATCPAC al passeig de
Gràcia, 99, fins a la guerra. L'activitat tornà poc a poc
amb la fundació del Club 49 i Ricard Gomis va participar en la
creació dels cicles de Música Oberta. Joaquim Gomis
mantingué una llarga amistat amb Joan Prats i Joan Miró.
Amb Prats feren la famosa sèrie dels Fotoscops i, en realitat,
Joaquim fou el veritable cronista visual de Joan Miró, que li
dedicà el seu "Mural de Joaquim Gomis". El treball del
col·legi d'arquitectes ha fet possible disposar
d'informació suficient sobre l'edifici de La Ricarda, el
més representatiu de l'arquitectura catalana d'avantguarda dels
anys 50-60. Menys conegut és, però, el conjunt
escultòric que Moisès Villèlia va anar realitzant
durant els anys 1965 i 1966.
Villèlia. Barcelona, Editorial Polígrafa SA, 1974. Totes aquestes notes estan basades en aquest llibre i en els dos volums del COAC indicats.
