Sóc el riu Ter. Entro a Roda per ponent i en surto per llevant, sí mira sóc contradictori! Dues fileres de pollancres fan escorta al meu cabal. Això però no em priva de veure el petit Turó de la Guàrdia envoltat de camps com petits mars verds, les cases del barri de St. Sebastià com soldats en formació, el barri de l'Obra o l'IES "Miquel Martí i Pol". Tot això a la banda esquerra. A l'altra costat, un seguit de tallers i fàbriques acompanyats pel camí sinuós i estret de Malars.

De cop i volta, perdo la tranquil·litat. Una resclosa m'obliga a saltar i la meva aigua és xuclada per una central elèctrica, com si fos un lladre insolent, descarat i sense escrúpols. Sort que poc després travesso el pont i la remor de la gent m'acompanya. Molts nens i nenes m'observen i m'acaronen amb la mirada, fent-me sentir orgullós i ufanós.

A partir d'aquí sóc un altre. Canvio els peixos per les plantes i les roques. Em faig petit i estret. Duc poc aigua. Estic trist, sensible, pansit. Sort en tinc de la gent que m'acompanya tot passejant pel passeig del Ter o de la roba de mil colors estesa als balcons de l'altre costat de riba.