Vet aquí que una nit molt fosca van començar a aparèixer els estels al cel, cadascú s’anava situant a la seva galàxia, però la lluna no sortia per enlloc. Els estels, xerraires com són,van començar a preguntar-se els uns als altres: Heu vist la lluna? Heu vist la lluna? Heu vist la lluna? I així per tot l’univers. Heu vist la lluna?Heu vist la lluna?Heu vist la lluna?

Però res, cap estel sabia on era la lluna. Ja us podeu imaginar la preocupació tan gran que hi havia al cel, fins i tot, alguns estels es van posar a plorar, perquè temien que alguna cosa dolenta li podia haver passat i tenien por de passar sols tota la nit sense que la lluna els vigilés i tingués cura de les seves llums.

Mireu si era greu la cosa que els planetes també van començar a cridar: Lluna, on ets? Lluna, on ets? Lluuuuuuuuuna, on eeeeeeeeets?