A l'època medieval hi havia molts senyors feudals, que governaven part del territori, sota l'autoritat del rei o comte rei com era el cas de Catalunya.

La Baronia era un territori, normalment una població, cedit pel comte rei a una categoria de senyor feudal: el baró. El baró podia ser un ciutadà, un noble, un cavaller o bé un home d'església.

En el cas de Sant Adrià, el baró era el bisbe de Barcelona, o sigui que el poble pertanyia al bisbat (també anomenat església o mitra de Barcelona).
No se sap amb certesa com va aconseguir el bisbat aquesta baronia. Normalment els comtes reis concedien les baronies a qui les havien conquerit, o bé qui els acompanyaven o els sustentaven econòmicament en una acció guerrera de reconquesta de territoris als musulmans.
Molts historiadors pensen que la baronia va ser una mercè rebuda del comte Borrell II al bisbe de Barcelona, per la participació del bisbe i els seus servents a la defensa de Barcelona l'any 985.

El bisbe de Barcelona tenia altres baronies a més de la de Sant Adrià: la de La Granada, la de Caldes de Montbui, la de Sant Pere de Ribes, la de Mollet, la de Banyeres, la de l'Olivella, la de Montmell i la de la Vila-rodona, que era la més important per la seva riquesa,.

Les baronies estaven a càrrec d'un batlle que era nomenat directament pel bisbe. Pel que fa a Sant Adrià, el seu batlle exercia una mena de servei de vigilància o d'agutzil dels pobles de Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Montgat, Alella i Tiana, ja que en aquests pobles el bisbe de Barcelona tenia una certa jurisdicció.

Els habitants de Sant Adrià com els de tots els pobles, viles i ciutats -ja fossin propietaris o llogaters, masovers o forners,...- com a súbdits i vassalls havien de pagar uns impostos, en aquest cas al bisbe de Barcelona, baró i senyor jurisdiccional i alodial del lloc i terme de Sant Adrià de Besòs,.

El fet de ser senyor jurisdiccional volia dir que era l'encarregat d'administrar la justícia en el poble, però, a més a més e bisbe era el senyor alodial de Sant Adrià, el que vol dir que tenia domini ple, absolut i lliure, franc de serveis i de tota prestació real o personal, sobre béns immobles (cases i terrenys); no tenia que donar res al rei, ni a ningú, del que recollia en els seus territoris.

Els principals impostos que els nostres avantpassats es veien obligats a pagar eren:

- el delme, era un a mena de contribució territorial que es pagava al baró i equivalia a la desena part de tots el que es cultiva i recull al camp, i també la part corresponent al bestiar, a l'aviram i a tot el peix pescat a les platges del terme.

- les primícies, dret de rebre els primers fruits. Era la part que els pagesos per pacte o per costum pagaven a llurs senyors a més del delme (normalment les primícies les rebia el rector del poble). Aquest costum ja existia en temps dels israelites i el seguiren els primers cristians oferint els primers fruits a l'església.

- La gabella, impost que es cobrava damunt la compra o la venda d'alguns articles de primera necessitat (vi, oli, sal). De vegades era un impost sobre la sal consistent en l'obligació de comprar-ne una determinada quantitat per cap o de pagar un tant damunt la que es treia dels magatzems on era estancada.

- La tasca, imposició senyorial que equival a una onzena part de la collita després de pagar el delme.

- El braciatum, vintena part de la collita després de pagar el delme.

- El bovatge, impost medieval que percebien els reis de la corona catalanoaragonesa sobre les parelles de bous i, a vegades, sobre d'altre bestiar, i que es cobrava al començament del regnat.

- L'herbatge, dret senyorial que es pagava per poder portar a pasturar bestiar en territoris dominicals (del senyor). Aquest dret també el cobraven alguns pobles per deixar pasturar bestiar foraster en els terrenys comunals. En realitat es tractava d'una modalitat d'arrendament agrari consistent en llogar terrenys erms per a la pastura.

Malgrat que hem presentat aquests impostos amb unes quantitats molt exactes (desena part, vintena part...), la veritat és que les unitats variaven d'un poble a un altre i d'un producte a un altre, de manera que difícilment es trobaven a Catalunya dos pobles que paguessin el mateix. En el cas concret de Sant Adrià es pagaven alguns fruits a raó de dues parts de cada deu pel delme i una de cada disset com a primícia.

Aquests impostos varen desaparèixer totalment el 1841, en què la tramitació dels impostos va a passar a mans del govern i dels ajuntaments.

Com a curiositat esmentarem un petit canvi de baró, en la baronia de Sant Adrià: al 1319, no se sap des de quan, ni perquè, Hug de Cardona, canonge de Barcelona, era el Senyor del Lloc i Castell i molins de Sant Adrià, el que suposa que el bisbe li havia enfeudat el poble (recordem que el feu era la propietat que el senyor, en aquest cas el bisbe, donava al vassall després de rebre la fidelitat d'aquest, i és d'imaginar que en aquest cas també hi havia una donació prèvia de diners).
Al 1330 el poble de Sant Adrià i tots els seus drets són restituïts al Bisbe i Església de Barcelona, a canvi el canonge rep un pagament per vida (el que confirmaria l'existència d'un préstec anterior).

Manuel Fuentes i Vicent