Si el primer document relacionat amb el nostre poble feia referència als molins, recordem que el segon (de l'any 1012) parlava de l'església, que sembla que va ser fundada uns anys abans, en el segle X. El més segur és que aquesta fos petita, sense gaire rellevància arquitectònica i, fins i tot, potser romànica en els seus inicis.

L'església de Sant Adrià es trobava a sobre del petit turó de 14 metres, en la part més elevada del poble, ja que, com hem esmentat anteriorment, els nombrosos aiguamolls feien del terme un terreny malsà, cosa que va alentir el seu poblament. I va ser al voltant de l'església, que es va constituir el nucli inicial de Sant Adrià.

Les esglésies en aquells temps a més de la funció religiosa aglutinaven la vida social de la comunitat, en elles s'acollia la gent i en el seus albergs s'hi custodiaven les collites dels que no disposaven de lloc, alhora que eren els centres de trobada i reunió i fins i tot on es feien els testaments, alhora que els alts i forts campanars servien també com a castell amb matacà i espitlleres, i eren el lloc de refugi en cas d'invasió.

En aquestes circumstàncies de la vida del poble tant centrada en la seva església no és estrany que aquesta, com a molts altres llocs, donés nom al poble: Sant Adrià.

Fem un petit repàs a la seva història:
· 985, possiblement poc després de la seva construcció l'església és destruïda per les tropes d'Almansur
· 1013, el bisbe Adeodat dóna l'església a la Canonja de la Seu de Barcelona
· 1092, el bisbe Bertran cedeix l'església als canonges regulars de Sant Agustí per fundar-hi un monestir.
· 1114, l'església és destruïda una altra vegada i el monestir és traslladat a Terrassa.

Malgrat que es va mantenir com a parròquia, les diverses invasions i intents d'invasió a la ciutat de Barcelona sempre van tenien conseqüències funestes sobre l'església de Sant Adrià.
I quan el mal no venia dels intents d'invasió, eren els pirates que assaltaven la vila de tant en tant, o bé les mateixes forces de la natura que en forma de riuades, les besossades, també afectaren aquest edifici.

Si bé l'església de Sant Adrià era pobra, com els seus parroquians, hi hagué intents de reconstrucció. Així, el 1358, Matheu Adrià, batlle del Castell de Sant Adrià demanà al rei Pere III les bigues necessàries per arreglar el sostre.
Però 150 anys després, en la visita pastoral del 1508, el visitador del Bisbe va escriure "lo rector no tenia casa i habitava a Badalona i tenia 4 parroquians".
Passen els anys i en una altra visita pastoral, la del 1591, el visitador encarrega la reparació de l'església, però dos anys després, aquesta encara no ha estat reparada. I en la del 1623, el visitador manà als obrers de l'església, que es reparin la teulada i el paviment.
Durant el mandat del bisbe Joan Sentis (1622-1632) es van fer importants reformes, en agraïment de les quals es va posar a la façana de l'església l'escut del bisbe.
Malgrat les reformes, al final del segle XVII, l'església i el castell es trobaven tant abandonats que les parets estaven foradades i no hi havia ni sostre la qual cosa obligà a treure'n el Santíssim Sagrament. Tot estava tan malament que no hi havia capellà que hi volgués anar i varen encomanar la rectoria al rector de Santa Coloma.
Entre 1847 i 1857 mossèn Ramon Sabater va fer les reparacions més necessàries per al manteniment de l'església i la rectoria

A les acaballes del segle XIX, segons els historiadors, l'església tenia una bòveda de canó petita i baixa amb uns murs de més d'un metre de gruix, l'altar major d'aquesta església era de pedra i hi havia un retaule daurat amb la imatge de Sant Adrià. Hi havia una capella dedicada a la Verge Maria que també tenia un altar de pedra i un retaule policromat. Un altre altar estava dedicat a Sant Joan i la Mare de Déu del Roser (autoritzat pel bisbe el 1673). Hi havia un petit porxo que anava de la porta de l'església a la porta de la casa del rector i que va desaparèixer durant la setmana tràgica de 1909, en què l'església va ser assaltada i es varen cremar quadres i objectes de culte
De tot el conjunt el que més cridava l'atenció era el campanar on hi havia instal·lades dues campanes anomenades Maria i Ramona

Mossèn Miquel Albanell (1877-1905) va ampliar i embellir l'església amb nous altars i pintures que es va inaugurar amb tota solemnitat al 1897.

El 1936 l'església va ser cremada i en finalitzar la guerra civil, el 1939 es va traslladar provisionalment a una part de l'edifici de les escoles parroquials del carrer Ricard (que havien estat regides pels germans gabrielistes abans de la guerra).
Al setembre 1943 es va posar la primera pedra del nou temple, que va ser inaugurat el setembre de 1949, malgrat que faltaven acabar algunes dependències i campanars. Les seves dimensions són de 26 metres d'amplada per 32 de llargada i va ser un projecte de l'arquitecte Sr. Juan A. Ferrater.
L'església es va acabar cap als anys 60 i fou el Sr. Narbón, cap al final de la seva legislatura com alcalde, el que va pagar les campanes del nou campanar que van estar batejades amb els noms dels seus familiars.

Manuel Fuentes i Vicent