Documento sin título

El riu Besòs és l’eix fonamental de la vida de Sant Adrià de Besòs, ja que és el responsable de la formació del delta i per tant de gran part del seu terme

El riu Besòs pertany al sistema hidrològic mediterrani català, que es caracteritza per tenir el curs torrencial o en paraules de Mossèn Clapés: “no té més aigües que les que rep per la pluja que hi cau, i encara hi ha pèrdua en el cabdal rebut”. Aquesta total dependència de les pluges ha contribuït a que les terres baixes pateixin abundants i fortes riuades el que, malgrat els inconvenients, li han permès guanyar terreny al mar.

El Besòs és anomenats per alguns (Gabancho, 1999) un riu de segona generació. El seu origen no és el que tenen la majoria dels rius, no neix al peu d’una font, ni comença essent un petit rierol que recull les aigües del desglaç, allà dalt a les muntanyes, aigües fredes i juganeres que aniran unint-se les unes a les altres fent engrandir el riu.

El Besòs és fill de rius, el seu ascendent directe és el riu Congost, que a prop de Montmeló, al peu del turó de Les Tres creus, se li uneix pel marge esquerre el Mogent, i tots dos rius canvien el seu nom, pel de la nova criatura.

Però el Besòs suma les forces del seus ascendents i canvia el curs de les aigües que portaven el seus progenitors que marcades per la depressió Prelitora avaven paral·leles a la costa i ara el Besòs, suaument. es corba cap a l’esquerra i per emprendre un nou camí direcció al mar.

El nou trajecte no serà fàcil d’obrir, la serralada Litoral intentarà barrar-li el pas, però a Montcada el riu descobrirà un pas que amb els anys li permetrà creuar la serralada, pas que va anar llaurant a través del Paleozoic. Una antiga tradició explica que el congost de Montcada fou foradat suaument per un pastor que amb el seu bastó va anar fent un petit solc pel que es van escórrer les aigües del llac vallesà (que possiblement té un origen real), cap el mar, i que fou aprofitat pel riu per descarregar les seves aigües. Aquest idea de l’existència d’un llac al Vallès està força viva en moltes llegendes populars que fins i tot fan derivar el nom de Mollet de la humitat de la zona, per la quantitat d’aigua que hi havia (hi encara hi ha si bé en forma soterrada) i que foren causa, entre d’altres, de les febres intermitents.

El riu Besòs, malgrat ser un riu petit, 17 quilòmetres i escaig, en ser el darrer i més cabdalòs és el que donà nom a la conca.

Aquesta conca del Besòs es troba gairebé al centre de la costa catalana i té la forma d’un estel una mica capgirat cap a la costa, on la diagonal més llarga (aproximadament 48 km) aniria de Centelles a Sant Adrià del Besòs i la curta (40 km) tindria els seus extrems a Sant Antoni de Vilamajor i Sant Llorens Savall. Una conca petita de tan sols 1082 km2 que es troba gairebé emmarcada entre les serralades Pre-litoral i Litoral, encara que la major part de la seva superfície està dins de la Depressió del Vallès. Malgrat tot, però, és la quarta de Catalunya (contant únicament les que comencen i acaben en aquest petit país).

Però aquestes serralades Pre-litoral i Litoral formen una mena de barreres que, alhora que separen comarques, intenten barrar els pas dels rius; les gorges del Congost (també anomenades congost i per això el nom del riu) i de Montcada en són dos exemples de la constància dels rius per traspassar aquestes fronteres.

El relleu

Les característiques més notòries del relleu de la conca del Besòs es poden trobar cinc zones topogràfiques:

- La Serralada Pre-litoral, que va del SO al NE i que té una amplada creixent en el sentit indicat.

- La Depressió Pre-litoral, en la part corresponent a les comarques del Vallès

- La Depressió litoral, que en aquest tros estaria ocupada pel delta, on arriba el Besòs després de creuar el congost de Montcada, i que ha anat farcint amb material al·luvials tot l’estuari pliocè.

Per la importància que té el delta en la història de Sant Adrià de Besòs l’estudiarem més a fons.

El delta

Els eluvions que ha anat transportant el riu Besòs han format el delta en un període relativament recent. Per a Puchades (Puchades 1948) la desembocadura del Besòs en el segle V aC es situaria entre Sant Andreu del Palomar, al marge dret i els turons del marge esquerre entre Sant Adrià i Santa Coloma de Gramenet (aproximadament a la zona on avui es troba l’Hospital de l’Esperit Sant), després d’haver farcit amb el seus eluvions l’estuari pliocè pel què el mar penetrava en direcció a Montcada. Posteriorment aquestes aportacions varen completar l’avançament de la punta deltaica, que conjuntament amb les aportacions de la Riera d’Horta i d’altres cursos hidrogràfics varen contribuir al desenvolupament del Pla de Barcelona.

Els estudis de Puchades pel que fa a la penetració del mar en el llit del riu eren descoratjadors, ja que veia prou imparable la progressiva regressió terrestre per estudis històrics fets a través de mapes (365 metres en 87 anys –de 1859 a 1946-). Aquesta regressió tenia dues causes:

- factors humans: extracció de sorres, variacions del cabdals a causa de l’increment dels cultius i de la vegetació, de les obres hidràuliques, ...

La canalització del riu i les successives transformacions que s’han emprés per millorar el seu llit han permès que les previsions de Puchades no es transformessin en realitats.

El Besòs desguassa les seves aigües a l’extrem nord del Pla de Barcelona, però alhora ha estat element fonamental en la formació d’aquest Pla, els diferents arenys o llits que ha anat dibuixant al llarg dels segles han cobert de terra la vora del mar i han engrandint aquest pla, a l’igual per la part sud ho ha anat fent el riu Llobregat. Diferents sondeigs que s’han fet pel delta assenyalen l’existència de capes de graves i sorres d’origen fluvial, amb espessors variables en funció de la durada que ha tingut el llit del riu i per tanta la seva recol·lecció de materials al·luvials.

Per alguns d’aquest llits o mares sols ha circulat cabdal en alguna de les grans crescudes, com la de gener de 1898, en la que es va obrir un nou llit per que va arribar a circular més aigua que per l’alvèol normal.

Sembla que fins el segle XI el Besòs tenia dos llits distints per a la seva desembocadura, l’areny vell que aniria per la línia limitadora dels termes de Barcelona i Sant Adrià, a la dret de l actual llit o mare, i que ha estat confirmat per diferents sondeig i pous que s’han fet i que arribaria fins a la riera d’Horta. L’existència de materials al·luvials en major o menor mesura confirma la seva existència.

Del que hem dit anteriorment fàcilment es pot deduir que la zona del delta del Besòs i la seva àrea d’influència, entre Badalona i el port de Barcelona era un maresme cobert de basses i llacunes, provinents dels antics llits del riu, que les terres aportades per la mar havien anat taponant. Aquesta zona pantanosa pot tenir també el seu orígens en els petits rierols i rambles que portaven les seves aigües directament al mar , però això no resta importància que les inundacions del Besòs i a les divagacions del seu llit que gairebé arribaven a les portes de Barcelona.

Cal tenir en compte que aquesta desembocadura era una antiga badia que es va anar omplint de terra, sorres, pedres... aportades pel riu i pel mar. Així es va formar una gran plana per on transcorria el riu, que com ja hem dit no sempre ho feia pel mateix lloc. Si ho penseu una mica, veureu que en aquestes condicions no hi havia manera de construir un pont, ja que ens faltaven els elements fonamentals per fer un pont, és a dir les dues ribes ben definides i aixecades.

Ara recordarem alguns trets característics del Besòs i que han tingut forta influència en la formació del delta:

- la velocitat i el volum d’aigua activen l’acció erosionadora del curs alt del riu i per tant augmenta la quantitat de materials arrossegats, que són dipositats en el delta.

- la forma plana del delta impossibilitava una conducció única i regular fins al mar i per el contrari la llera poc fonda i de traç divagant propiciava els desbordaments i els canvis constants de la direcció del llit fluvial,

- d’igual forma el riu provocava que, molt vegades, en quedar taponada la desembocadura al mar, per obrir-ne una de nova, deixava l’anterior convertida en bassa o llacuna

- el traç divagatori del riu amb creació de noves i desaparició d’antigues lleres fa que els segles IX, X i XI el riu presenti un panorama força diferent de l’actual amb dues gran branques unides per conduccions suplementàries que formaven petites illes ermes que en antics documents s’anomenaven “calveres”

La xarxa hidrogràfica

La conca del Besòs està formada per rius, rieres i torrents que recullen les aigües d’una bona part de les comarques del Vallès Oriental i de part de l’Occidental i d'un sector d'Osona, aquesta gran quantitat d'afluents es caracteritzen per tenir uns curts recorreguts amb un gran desnivell (uns 800 metres).

Riu/Riera	long. (km)
Vilamajor	12,5
Cànoves	17,3
Vallromanes	6,1
Mogent	24,5
Martinet	8,7
Avencó	14,2
Vallcàrquera	4,1
Congost	39,5
Tenes	39,2
Caldes	30,0
Sec	13,5
Collserola	11,1
Sant Cugat	10,2
Ripoll	47,2
Martorelles	5,2
Besòs	17,0

És el veritable inici fluvial del Besòs, neix a la font de Can Regàs a 920 m d’alçada, a les Aigües-partides, en el Pla de la Calma del Montseny a prop de Centelles, passa per Centelles, Aiguafreda, Llerona, Canovelles, Granollers, Palou i Montmeló. Té un curs de 43 km, durant el seus primers 25 km el riu desfila per estretes gorges, fins la seva sortida a la depressió del Vallès, que travessa de N a S, i on a l’alçada de Montmeló se li uneix el Mogent per formar tots dos el Besòs. En el seu marge dret rep les aigües de les rieres de Sant Antoni, Lavinera i el torrent de Fondes, mentre que per la part esquerra ho fan les rieres del Gorg negre, de Martinet, de l’Avençó, de Blancafort, de Corrò i els torrents de Lloveta, de Vallcàrcara de Sant Fortuny i de Can Grau.

Neix al Coll de la Batalla a 918 m, a la muntanya del Corredor, sobre Llinars i Vilalba Sasserra, passa per Llinars, Bell-lloch, La Roca, Vilanova de la Roca, Montornès i Montmeló, té un curs de 31 km. En arribar a la serralada Litoral segueix al seu costat en direcció de NE a SO, fins arribar a la confluència amb el Congost a Montmeló, aquest et li provoca que els seus afluents per la banda esquerra siguin rambles curtes, de poc cabdal, per contra els de la banda dreta són de major longitud. Els seus afluents pel marge dret són: els torrents de Vilamajor, de l’Alemany, de Villalba , de Riusec, de la Torre de Pinós i les rieres de Guiolà i d’Oniac, per l’esquerra la riera de la Molina, i els torrents de Valldariols, de Cabanals i del Xaragall.

Neix de la confluència del Congost i Mogent a prop de Montmeló, un cop juntes les aigües de tots dos rius, el llit del Besòs segueix al peu de la serralada Litoral com el Mogent, i passa per Mollet, La Llagosta, fins que a Montcada obre un congost d’uns 4 km de longitud que li permet la sortida al mar, Quan surt a la Depressió Litoral passa per Sant Andreu (Barcelona) i Santa Coloma de Gramenet i desguassa a la mar Mediterrània a Sant Adrià de Besòs.

Neix a la Collada, prop de Collsuspina a 935 m d’alçada. Presenta pintorescs congosts i salts d'aigua al molí de Llavateres i al Fai. Passa per Santa Eulàlia de Ronçana, Lliçà d’Amunt, Lliça d’Avall i Parets del Vallès i conflueix per la banda dreta del Besòs entre Montmeló i Mollet del Vallès.

També afluent del Besòs per la dreta. Es forma al peu de la roca de Sant Sadurní de Gallifa, per la confluència de les rieres de la Roca i de Gallifa. Passa per Caldes de Montbui i vora Palau-solità. Desemboca en el Besòs entre Mollet del Vallès i la Llagosta.

Neix en el Sot del Galí a 640 m, a la serra de Granera, dins el municipi de Sant Llorenç Savall. Passa vora Sant Feliu del Racó, Castellar del Vallès i Sabadell (on movia nombroses indústries tèxtils), i després de Barberà del Vallès pren la direcció SE i, després de separar Ripollet de Cerdanyola del Vallès, s'uneix al Besòs a Montcada. Per la part dreta li desguassen el Torrent de la Roca, el barranc dels Capellans i les rieres Seca, de Sant Quirze, de Riusec i de Sant Cugat, pel costat esquerre els torrents de Can Galí, de les Comes. De les Tosques, del Tuc, d’En Bonet i de Moragas

Els torrents es troben ben desenvolupats en tots els sistemes muntanyosos de la conca. Aquestes petites corrents es nodreixen normalment de les dèbils aportacions de fonts i són les responsables en cas de fortes precipitacions de la major part dels cabdals sòlids i líquids que circulen per la xarxa hidrològica principal,

Factors del règim hidrològic de la Conca del Besòs

És indubtable la importància que té el pendent com a element de primer ordre en la velocitat de les aigües superficials i subterrànies i per tant en les riuades, és a dir en la rapidesa en que es trasllada l’onada de creixement que augmenta amb el pendent del riu.

El Besòs-Congost té una pendent mitjana de 15,63 per 1000; el Tenes del 21’43, el Ripoll de 15,35 i el Mogent de 19,8. Amb aquest xifres és fàcil imaginar que aquest relleu tan pronunciat afavoreix les riuades violentes i torrencials en tota la conca.

Com a trets característics del perfil longitudinal de la conca podríem resumir:

- A la zona del delta baixa a 4 per 1000, el que fa que la sortida de les aigües turbulentes del congost de Montcada s’endinsin amb força dins de la mar, ja que en aquest darrer tram, malgrat ser més baix que la resta, 1,5 per 1000, és superior als dels rius de les planes.

- El pendent s’incrementa en creuar les zones granítiques i les roques més dures del paleozoic a la serralada Pre-litoral.

- Més enèrgics són els passos per les calices triàsiques i eocenes i pels conglomerats de la mateixa serralada Pre-litoral. Com a cas excepcional anomenarem el pas del Tenes per Sant Miquel del Fai en que arriba a descensos verticals, on l’aigua forma un dels salts més bonics de Catalunya, com també ho fa el seu afluent el Rossinyol a prop del monestir.

Però aquests pendent elevats no són bons per a l’economia hidrològica del Besòs, ja s’aprofita poc per a la creació de força motriu i pel contrari la velocitat del cabdal produeix crescudes i danys .

Perfil transversal

La naturalesa geològica i el relleu són factors que determinen el perfil transversal dels cursos fluvials és a dir de les característiques dels seus llits:

- El llit major: és el llit del riu cobert per l’aigua a l’època de màxim cabdal anual, és una zona que s’inunda tots els anys, aquest llit ofereix un perfil transversal encrestat pels ressalts de les ribes que dominen el llit menor.

- Llit ordinari: és el llera per la que corre l’aigua d’un riu, inclou el canal. Té els marges ben definits. Sol alternar zones enfonsades (solcs i gorgs) i de fons alts (umbrals) que poden arribar a formar illes fluvials.

- Llit d’estiatge: Són els llits propis de l’estiu, petits i en ocasions secs (en els rius canalitzats es pot considerar el llit d’estiatge, el canal)

- El canal es una incisió en forma de pastera que té un riu i que ha estat creada per l’aigua que corre en ell, és la zona on l’aigua circula a major velocitat en el fons del riu i el punt més baix de la llera.

- Les terrasses fluvials són acumulacions de graves i sorres que es troben a un nivell molt més alt que el riu que les va portar. Se suposa que aquestes graves les va portar el riu en èpoques de clima diferent a l’actual, en que hi havia poca vegetació i les pluges arrossegaven gran quantitat de pedres i sorra cap als rius.

Al delta del Besòs, a principis del segle XX, el llit major ocupava una gran extensió del Pla de Barcelona, ja que en unir-se amb el de la riera d’Horta formaven un gran camp d’inundació que arribava fins al Clot passant per Sant Martí de Provençals i Sant Adrià de Besòs. Les extraccions de sorres, per a la construcció, que es van fer durant les primeres dècades d’aquell segle van encaixar el riu amb uns marges de més de 3 metres d’alçada i el seu llit major va quedar comprés entre elles amb una amplada de 150 a 200 m,, en el seu fons el llit ordinari tant a penes ocupava de 5 a 10 metres i el d’estiatge era nul ja que no hi havia aigua durant els mesos d’estiu.

Posteriors riuades anaren farcint el llit i així les riuades de 1943 i les de 1962 afectaren amb grans danys la ciutat de Sant Adrià. La canalització posterior del riu (a finals dels 60 i mitjans dels 70) ha evitat que es tornessin a produir aquest danys.

Els corrents subàlvees i soterranis

Les aigües superficials que es mantenen en les corrent de la conca del Besòs fins a la sortida de la Serralada Pre-litoral, es tornen en part subálvees en penetrar les lleres a la depressió vallesana ja que els seus fons estan formats per potents espessors de graves i sorres que descansen sobre argiles compactdes impermeables (codina) o bé sobre pissares paloezoiques com ho fa a la zona del delta.. A mesura que baixem cap al delta augmenta l’espessor d’aquestes capes. Aquesta és la causa d’un aspecte interessant de la conca del Besòs ja que de vegades riuades que es presenten amb un aspecte força imponent a les capçaleres dels rius, no arriben al mar , ja que són absorbides íntegrament per les capés subàlvees.

Una part molt important del cabal del riu Besòs està formada per aquestes aigües subterrànies, mentre les aigües superficials, que normalment són molt minses, poden fins i tot desaparèixer . Però de vegades aquest rius subterranis han resta en els antics arenys i això ha provocat que no sempre coincideixen les aigües subterrànies amb el traçats dels cursos superficials

Des del tercer quart del segle XIX fins al anys seixanta del XX, la necessitat d’aigües per a usos agraris i industrial fou tan elevada que es calcula que hi havia al Pla de Barcelona més de 500 pous artesians amb un cabdal total de 10 m3 per segon. Encara als anys 40 del segle passat es construïen pous amb rendiments de 300 litres per segon.

Segons A. Carsi (Puchades 1948) els primers pous artesians es van obrir al delta del Besòs cap a 1870, per necessitat industrials de cabdals més abundant que els ofert pels nivells freàtics ordinaris. Fins a 1890 les aigües rebasaven la superfície del terra o en les parts altes de Sant Martí es quedava 1 o 2 m per sota, a mitjans del segle XX el nivell piezomètric havia baixat entre els 8 i el 14 m el que va obligar a instal·lar bombes compressores d’aire.

Entre els anys 1870-1890 el rendiment era de 700 a 1000 litres/minut en pous de 300 mm de diàmetre. Als anys 40 del segle passat el mateixos pous donaven entre 400 i 500 l/minut.

Mentre el consum d’aigües suvàlvees es va mantenir en 70.000 m3 diaris també es van mantenir un nivell baix de salinitat, però, en incrementar-se les extraccions fins els 200.000 m3 diaris, es va produir una depressió que va propiciar la penetració de les aigües del mar cap a terra a suplir el cabdal deficitari. El resultat va ser fatal ja que la salinitat a que es va pujar i va dificultar l’ús d’aquestes aigües.

Malgrat tot varen continuar les extraccions i a finals de la dècada dels 60 del segle passat es van arribar a extreure entre 60 i 66 Hm3/any (MOP,1966), d’aquesta quantitat el 66,5% era per a la indústria, un 32% per a l’abastiment urbà i sols un 1,5 per a l’agricultura. Com ja hem assenyalat abans la quantitat i qualitat de l’aigua es va veure mermada, el que va provocar que moltes indústries marxessin de la ciutat, i per això en els anys següents les extraccions d’aigües subterrànies es van reduir considerablement fins arribar als 33 Hm3/any en 1976 (en 6 anys una reducció del 50%); a principis dels 80 es deixa d’usar els aqüifers soterranis per a l’abastiment urbà, i ja en el 2001 l’explotació era inferior a 20 Hm3/any.

La disminució de les extraccions va provocar l’efecte contrari: va haver una recuperació dels nivells freàtics i en conseqüència una disminució de la salinitat i una millora de la qualitat de les aigües al llarg del riu.

L’evolució ascendent dels nivells freàtics va comportar un increment de les filtracions d’aigües subterrànies en aquelles estructures urbanes (soterranis, metro, pàrkings, ..) que s’havien construït en èpoques de mínims piezometrics.

La disminució de les extraccions subterrànies de les aigües del Besòs l’any 2002 es redueixen a les extraccions practicades per extreure l’aigua que afectava a estructures subterrànies.

A l’actualitat, en èpoques de fortes pluges la premsa se’n fa ressò de les inundacions sofertes pels edificis on hi ha soterranis no aïllats o la sortida d’aigües per on hi havia antics pous que varen ser tapats.

El Consorci per a la defensa del Besòs en els seus estudis destaca com els aqüifers més importants de la Conca a la Cubeta de la Llagosta (el que podria ser la base real de les fantasies sobre el llac vallesà) i el Delta del Besòs (que com ja acaben de veure és una font considerable de recursos hídrics). La capacitat aproximada de tots dos aqüifers esta xifrada en 110 Hm3.

En un article publicat el 1884 contra el projecte d’extracció d’aigües soterrànies de Mr. Reculez (Redondo y Xumeria, 1884), s’argumenta sobre l’existència un antic areny al sud de l’actual ja a Sant Martí de Provençals i com aquest segueix el mateix traçat que en aquell temps tenia el riu, malgrat que posteriorment va canviar el seu curs superficial: “.....el álveolo del Besòs desde que este río salvó la cordillera Litoral, debió seguir desde el estrecho de Moncada al mar, un curso más desviado al Sur que ahora se nota y cuya explicación no presenta dificultad como luego diremos” (pàg 21), més endavant argumenta “Más, por poderosas que sean las precedentes consideraciones, han de ceder su puesto a la observación que es la que en último término falla y resuelve en todo los asuntos de estudio; pues bien, la prueba de la existencia del antiguo cauce del Besós tal como lo hemos expuesto se encuentra en los trabajos ejecutados por la “Sociedad de Aguas de Barcelona, ladera derecha del Besòs”, en San Martín de Provensals, a mucha distancia de este rio.

Los pozos que se abrieron para alimentar las bombas cortaron un espesor de 1,60 metros de arena y debajo de esta un manto de grava formado por gruesos cantos rodados entre los cuales se ven muestras de todas las rocas de las formaciones geológicas que constituyen la comarca del Valles.

Este aluvión acuífero es, sin el menor género de duda, debido a la corriente antigua del Besòs. Por él circula todavía parte del agua que filtra a través de las arenas del cauce: y tanto es así, que al funcionar las grandes bombas con que se eleva el agua hasta el depósito construido en lo alto de la Torre, vése muy bien nacer los filetes líquidos en la parte norte de los pozos y excavaciones, demostrando claramente que es de esta parte septentrional, es decir de la que surca el río Besós, de donde acuden las aguas subterráneas a suplir las que las máquinas extraen” (pàg 23)”

Recordem que en els rius es poden distingir tres trams que marquen l’evolució del riu:

- la part alta,m de major caàcter i de tipus torrencials a causa de la pendent, amb una erosaió molt elevada i activa i que té com a caracterítica un talwg angost i profund sobre les roques eocèniques, siluriques , triasiques o granítiques. Hi es troben de vegades salts d’aigua, gorgs congosts...

- El curs mitjà, amb una pendent molt minvada i que per la manca de velocitat jel riu ja no té la força erosiva del primer tram i enels fons del riu hi trobem fragments de roques dedondejades per rodar i xocar les unes contra les altres i que es van esmicolant arribant a fornar graves i fins i tot sorres. Auesta zona es troba en la fosa vallesana i és on s’uneixen els afluents més importants.

- En el curs inferior , practicament ja no hi ha pendental reves de les altres fases aquei no hi ha ersosisó sinó que és on es deposita el fruit de les anteriors erosions. En el Besòs aquest curs coincideix en la zona del delta, en la qual es va farcir l’antic estuari, amb gran capes de sorres que han afavorit les seves inundacions i les formacions palustres.

Les besossades

La conca del Besòs com a exemple del típic clima mediterrani presenta periòdicament fortes avingudes. Així, de vegades deixa de ser el riu inofensiu i el Besòs surt del seu llit per la impetuositat del corrent i la gran quantitat de materials erosionats que porta, son les anomenades besossades.

Per fer una correcta interpretació del comportament de les avingudes cal fer una anàlisi de certs factors: per una banda ens trobem les característiques específiques de la conca: els aspectes geomètrics –superfície, longitud del curs, pendent-, l’efecte barrera de les serralades per a la circulació atmosfèrica, així com altres aspectes tipus litològics, vegetació, de gran influència per l’escorrentia. Per altra banda es troben els factors que varien amb les diferents condicions atmosfèriques, amb la coincidència de que en determinades vegades produeixen enormes cabdals de forma quasi instantània: intensitat de pluges, durada, extensió, estat de saturació del terrenys (pluges prèvies) i sentit del seu desplaçament.

En aquest aspecte el riu Besòs actua com a gran col·lector dels rius, que ja hem mencionat abans, i que tenen el seu naixement en la Serralada Prelitoral, aquestes avingudes són de difícil anàlisi ja que la influencia simultània d’aquest factors, fa difícil expressar els seu comportament en models senzills.

Les bessosades es produeixen de forma periòdica, principalment concentrades a la tardor i a la primavera.

La pluviometria en curts intervals de temps produeixen a les conques de curta longitud i gran pendent, com és el cas del Besòs, fortes avingudes. Diferents estudis mostren que les avingudes més importants es produeixen quan la pluja es concentra entre 2 i 6 hores, dada més important que la quantitat recollida en 24 hores.

Aquest tipologia climatològics de temperat càlid de les costes occidentals, es dóna principalment al litoral de la mar Mediterrània però també podem trobar altres 4 zones homoclimàtiques, anomenades regions de clima mediterrani, que estan situades a les zones costaneres de Califòrnia, Xile, Sudàfrica i Sud d’Austràlia. La inestabilització sobtada de masses d’aire, a causa de la interacció de l’aire fred amb les aigües marines calentes del principi de la tardor, donen lloc a pluges torrencials que poden descarregar, en un dia, una quantitat d’aigua semblant als valors anuals mitjans de precipitació. Aquest caràcter violent de les pluges els dóna una gran capacitat erosiva.

De vegades la durada no és tan curta i, així, un exemple de durada extrema d’aquestes pluges ens el proporciona el Sr. Rovira i Costa que reprodueix un text del “Manual del notari Pere Guasch” de l’any 1617: “Fas memoria yo Pere Guasch notari, com a Sant Miquel de setembre del any 1617 comensaren les pluges del cel i duraren fins en 15 de Nohenbre de dit any…”

El riu Besòs sortia sovint del seu llit per la impetuositat del seu corrent i la gran quantitat de materials erosionats, què eren aportats per les nombroses rieres que li porten aigua, aquestes fortes avingudes d’aigua són anomenats “besossats o besossades” i abans acabaven negant bona part del delta del riu, retornant a cobrir d’aigua el que abans havia estat mar.

El Sr. Zamora (1790) descriu així la formació dels besossats en terres de més amunt: “Todas estas rieras (del Vallès) que son en número de 18 o 20, vienen a parar al Besòs de modo que me aseguro el ermitaño (de la muntanya de Montcada) que cuando hay grandes lluvias es tal el ruido y la abundancia de agua que se ve extendiada por todo el Vallés que parece que se va a inundar todo. En efecto, el territorio del Vallès padece de infinito con las inundaciones, cuya causa y remedios merecen un examen muy serio del Gobierno”.

Una cronologia exhaustiva de totes les riuades del Besòs necessitaria d’una extensió molt superior a la d’aquest escrit, però de tota manera en farem un resum per ajudar a comprendre el protagonisme que té el riu i els seus efectes, en la configuració i història de la nostra, avui, ciutat.

1135: En la donació reial a la Canonja del molí d’Estadella es fa esment al seu estat enrunat a causa d’una riuada

1447: Bruniquer a la seva “Crònica” descriu la besossada del 8 de setembre, festa major de Sant Adrià: “enderrocà e trancà molts arbres e moltes parres altes e mogue algun poch la creu de la Selada a mes se segui aquella hora e die que lo flumen de Vasos per grans aygues infla en tant que trencà la part de Sant Martí de Probensals e ompli d’aygua la llacuna e a la part de Sant Martí fins pres la Torre de Mosen Bernat Fivaller apres lo Clot devers mar enderrocà dues arcades del pont Nou de pedra que es dellà lo pont Vell qui va a Badalona e dempnare greument les cases den Llull den Serra de Lllimona den Sabater e den Oliver que eren vers a la mar e la llaguna e ha mort molt vestiar gros e menut segons relacions de molts..”

1459: Les aigües negaren els camps i hortes del marge dret i arribaren fins a un quilòmetre i mig fora de la llera.

1617: L’esmentat notari Guasch segueix dient: “..y en Barcelona vingué tant gros Besòs que la part que entra dit riu en dita Ciutat, que és un pla, anaren ab barchas y las cases no tenien que menjar ni beurer”.

1621: Jeroni Pujades fa la següent descripció: "Dissabte a 9 de Janer de 1621, la Seu de Barcelona, dins lo claustre fa processó per serenitat, que los rius venen grossos que no poden entrar provisions. Lo Prat s'es tot negat; Llobregat ha enderrocades moltes casas; dins Barcelona ne han caygudes algunes; Basós a cinc o sis dias no.s passa y ha fet grans danys en los sembrats"

1840: Transcrivim la descripció de les pèrdues sofertes a causa de les besossades en els camps de la parròquia segons la carta que Mossèn José Riera envià al bisbat (5/9/1834): “La dotación del párroco de esta Iglesia, antiguamente consistia en cinco mojadas de tierra a regadio, situadas a la orilla del rio Besós, con la primícia de treinta y cuatro. Estas cinco mojadas de tierra han sido sucesivamente voladas por las avenidas del rio referido, de suerte que en 1815, existian solo dos mojadas; en 1830, havia una i media; en 19 de abril último el río se llevó cerca de una cuarta poco más o menos, con todos los árboles que garantian la tierra; y en 1º de los corrientes ha abierto un grande ahugero que amenaza llevarselo todo en breve, si continuan las grandes avenidas…”.

1842: Diario de Barcelona (12/4/1842): "Ayer por la tarde una avenida del Besòs se llevó dos caballos de la galera de Isidro Nonell, la cual quedó encallada en medio del rio. Afortunadamente pudieron salvarse todos los pasajeros"

1846: Diario de Barcelona (20/10/1846): "La diligencia de Francia que salió de esta capital a las cinco de la tarde del sábado, sufrió una desastrosa averia motivada hasta cierto punto por la lamentable falta de un puente que establezca la comunicación por carretera real sobre el Besòs. Dicho rio estaba vadeable y no ofrecia el menor peligro, pero quiso la desgracia que al atravesarlo una de las mulas del tiro tropezó y cayo dentro del agua, arrastrando a la que tenia a su lado y deteniendo el violento empuje de las demás. El conductor y el zagal hacian activos esfuerzos para levantarlas, con tanto mayor motivo cuando un ruido sordo anunciaba una recia avenida. A los pocos momentos, antes de que el agua llegase a las ventanillas del carruaje que se habia enclavado entre las arena, los hombres que se dedican a vadear el rio pudieron abrir las portezuelas y salvar a los pasajeros que estaban poseidos del mayor terror"

1850: Jaume Galobardes de Santa Coloma escriu: "Aquí el Besòs ha fet desgràcies fent malbé les viandes. Es negaren dos homes de can Francisco” (de Santa Coloma). Mossen Clapés informa sobre la destrucció del primer pont de fusta que s’havia construit damunt el Besòs per permetre el pas del primer ferrocarril de Barcelona a Mataró: “Malgrat la seva solida construcció, fou destruit en setembre de 1850, per les terribles avingudes d’aquell any, a conseqüència de les fortes i persistents pluges que causaren nombroses desgràcies al pla de Barcelona i arreu de Catalunya)”.

1884: Diario de Barcelona (25/10/1884): "Hemos oido referir que la corriente del rio Besòs arrastró un galerin con el conductor, tres pasajeros y cuatro mulas"

1898: Clapés escriu: “Pel gener de 1898 el riu féu grans desgràcies., negà la fàbrica i terres de Ca Pungem, Verro i demés masies i camps entre el riu i la riera d'Horta, prop la carretera de Mataró. Aqueixa riera també trencà, i uní ses aigües amb les del Besòs, de manera que formaren un grandiós estany. El fort mur del pont de la carretera de Mataró fou arrossegat per la corrent i també el terraplè de la carretera que li feia de rampa. Aquelles fàbriques i masies dels encontorns sols pogueren ésser auxiliades amb bots i barques carretejades des del port al lloc del sinistre. Gran part dels camps de regadiu de Sant Andreu, Sant Adrià i Sant Martí foren negats per la corrent de l'aigua”.

1943: El 15 de desembre la besossada negà Sant Andreu, Sant Martí i Sant Adrià.

1962: Els aiguats del 25 de setembre i del 4 i 7 de novembre de 1962 produïren 11 morts i uns 450 habitatges afectats, especialment a la banda de la Catalana.

Quant al 1883 es van establir els límits de Sant Adrià es va fer seguint els antics llits del riu, que prop del poble es partia en dos braços que anaven en direccions oposades:

- un dels braços del riu anava fins al molí de Verneda i desguassava en el barri de la Llacuna del Poblenou, començant a la sèquia Madriguera i allargant-se fins al camp de la Bota, és el límit que separens separa de Barcelona (abans de l’agregació de Sant Marti de Provençals)

- per l'altra banda el riu anava pel carrer Bogatell i arribava a l'antic Gorg de Badalona

- que el riu Besòs pren el seu nom del fabulós rei Baeto fundador de Baetulia (Badalona)

- per a altres Besòs ve de Bisocto, dues vegades vuit, perquè són setze les aigües que s’ajunten en el Besòs

- Mariano Arnal en les seves "Elucubraciones sobre el nom de Sant Adrià de Besòs" fa derivar el nom de la paraula íbera Ibai que vol dir riu.

- la teoria que resulta més creïble i més acceptada actualment com a correcta, és la que parteix del nom recollit en un document de l’any 990 en que es anomenat Bissaucio. Aquesta paraula està formada per el cardin bis que vol dir dos i el substantiu saucci que vol dir salzereda, Aquest nom “el riu de les dues salzeredes” fa referència a les comunitats vegetals que hi havia a banda i banda del riu (en la seva evolució es citen els noms Bissaucio > Bissocium > Bisou > Bisocio > Bisoz > Besoç > Besos

Del riu Besòs en té cura el Consorci per a la Defensa de la Conca del riu Besòs que es va constituir al febrer de 1988 i a l’actualitat està integrat per 53 ens, dels quals 50 són municipis, amb una població de l'ordre de 2.400.000 habitants, i els 3 restants són la Diputació de Barcelona, l'Entitat Metropolitana de Serveis Hidràulics i Tractament de Residus i el Consell Comarcal del Vallès Oriental. El municipi de Sant Adrià és un del membres del Consorci.

El nom dels marges ve donat per la direcció de les aigües del riu, per tant si mirem cap al mar, que és on van a parar les aigües del Besòs, els barris de la Verneda, el Besòs, la Catalana i la Mina formen el marge dret i els de l’altre costat, el barri de Sant Adrià Nord, i el barri de Sant Joan Baptista, formen el marge esquerre. I així, gairebé sense adonar-nos ja hem esmentat el barris de Sant Adrià, per on la setmana vinent iniciarem un passeig.

Va ser entre els anys seixanta i setanta del segle passat que es van fer les obres de canalització del riu, que avui té el seu llit ben marcat per dues parets de formigó.

El riu Besòs i la seva conca