| A dalt
de la muntanya que domina |
| com
miranda els bells termes lleidatans, |
| s'enlaira
un campanar fet per gegants |
| o
per homes de raça gegantina. |
| |
| Quan
guaita cap avall, l'aigua veïna |
| del
riu li dóna espill i l'horta encants; |
| i
guaitant cap amunt, toca amb les mans |
| i
conversa amb la lluna i la boirina. |
| |
| Pugem-hi,
doncs... L'escala cargolada |
| que
als ulls dóna mareig i al cor neguit, |
| sembla
que estigui des del cel penjada. |
| |
| I
amunt, amunt, ¡ja ets dalt! Ara, esperit, |
| si
et sents d'àliga el cor, ¡pren revolada, |
| que
ja ets a mig camí de l'infinit! |
| |
Magí
Morera
(1853-1927) |
