A part de la construcció de la llera, que no va tenir cap inconvenient destacable, dos són els capítols de la construcció del canal que mereixen atenció: per damunt de tot, la construcció del túnel de Montclar, la dificultat durant segles invencible; en segon terme, la construcció de les segles secundàries. A part queda, ja en el present segle, la construcció del canal auxiliar o subcanal.

Les grans dificultats que representava haver de travessar la serra de Montclar -invencibles en èpoques anteriors- i els grans sacrificis que va demanar la seva construcció, han donat al túnel de Montclar un caire èpic en la història del canal, i respecte a l’obra global del canal una importància absoluta. La mateixa Reseña diu: "Esta obra es la que descuella entre todas y por decirlo así absorbe toda la importancia del Canal".

La construcció del túnel de Montclar va quedar contractada el maig del 1856. La seva contractació va ser dificultosa, fins, al punt que l’any 1854 la Societat constructora va haver d'arribar a anunciar-la en diversos diaris europeus per atreure el capital necessari. L’intent no va donar resultat i es va haver d'esperar un parell d'anys, fins que es va rebre una proposta de Carles Tassier.

En la construcció del túnel de Montclar hi van arribar a treballar 4.681 peons, 977 dels quals eren presidiaris, fet purament anecdòtic, banal, sense importància, però que la cultureta de cafè d'aquest país ha magnificat fins a límits inimaginables.

Des d'un primer moment, la construcció del túnel es va mostrar com una lluita contra la natura de la serra que havia de travessar, natura a la que es va haver de combatre principalment en dos elements: la gran bossa d'aigua. que hi havia dins la serra, i les característiques del terreny, que, si bé a l’hora de foradar posava unes grans dificultats, una vegada aquest terreny quedava en contacte amb l’aire lliure, es tornava feble i es produïen grans esllavissaments d'arena, essent necessaris apuntalar ací i allà les parets del túnel.

Per vèncer la gran quantitat d'aigua que hi havia dins la serra, es va pensar en principi en obrir un gran desguàs i posar dues grans bombes mogudes per vapor al pou 4. Pel desguàs es van arribar a treure diàriament 20.000 metres d'aigua, i amb les bombes, des d'una fondària de 70 metres, uns 1.500. Amb tot, però, l'abundància d'aigua va ser un obstacle fins la fi mateixa de les obres del túnel.

L'altra gran dificultat era deguda a la naturalesa del terreny, molt abundat en argiles i guixos molt durs, així com arenisques. La duresa d'aquestes roques va fer necessari l’ús de 100 quilograms diaris de dinamita per foradar el terreny. Paradoxalment, una vegada aquestes roques tan dures quedaven en contacte amb l'aire i l’humitat, amenaçaven grans allaus i calia construir grans embestides per evitar-los. Aquestes dues dificultats es van combinar durant tots els treballs de la construcció del túnel.

El sistema que es va emprar per obrir el túnel va ser la construcció de, en principi, tretze pous, amb una distància de 350 metres entre pou i pou. En l'obertura d'aquests pous es van desvetllar les dues grans dificultats ja esmentades, sobretot l’abundància d'aigua: així, a tots els pous, només havent baixat a 4 o 6 metres del terreny natural, naixia aigua en gran quantitat, arribant-se a treure'n diàriament en a1guns pous de 350 a 400 metres diaris. Per vèncer aquest inconvenient, es van obrir en diferents èpoques, altres disset pous.

Amb tots aquests entrebancs es va arribar al gener de l'any 1.859, quan, per poder seguir els treballs molt endarrerits, es van obrir a1guns pous nous, no previstos, dels que ja s'han esmentat

Una vegada vençuts tots aquests impediments, es va poder començar a entrar en el túnel, que estava tot ple d'un fang arenós, amb constants amenaces d'allaus, que demanaven a cada pas apuntalaments.

El pou 8 era el més alt de la línia, amb 130 metres, i es va abandonar quan només se n´havien foradat 33, degut a la gran quantitat d'aigua que en sortia.

Una vegada acabat el túnel en sí, faltava encara el seu revestiment, que va donar nous problemes amb diversos ensorraments en tota 1'extensió.. Aquest va ser, pel que sembla, el darrer capítol dels obstacles amb que es van trobar els constructors del túnel de Montclar, que va fer que la seva construcció semblés, més que una part d'una obra hidràulica, una autèntica novel·la d'aventures.

Aquesta construcció es va donar per acabada el 29 de setembre del 1.860 quan el ministre de Foment - segons conta la Reseña- "verificaba el rompimiento de esta galería y con ella el del subterráneo todo.