A les antigues cultures primitives s'abandonaven els nens o es deixaven morir quan naixien amb alguna deformitat o discapacitat. Als adults que arribaven a adquirir aquestes condicions, se'ls apartava de la comunitat. Per exemple, els cecs sofrien menyspreu i patien una vida tan dura com la dels mateixos esclaus. Des dels pobles d'Orient, que abandonaven a la selva els nens que naixien amb alguna anormalitat, o se'ls llençava al riu, passant per l'antic Egipte que, fins i tot, - i la mostra n'és algun papir de l'època- arribaven a divinitzar -los perquè els consideraven capaços de conjurar futures desgràcies. A Esparta, se'ls eliminava. Tenim constància d'aquesta pràctica a través de l'extermini que es duia a terme a la muntanya Taigeto amb la voluntat de crear una raça perfecta d'homes i dones al servei de l'Estat. A l'antic Imperi romà, el pater família podia arribar a treure la vida a un fill anormal. Amb l'ar-ribada del Cristianisme, es comença a notar un cert canvi, i una doctrina del respecte cap a la dignitat humana esdevé un moviment d'assistència i consideració cap a les persones amb minusvalideses. Existeix, però, un cert impàs durant l'edat mitjana (considerada com una època molt fosca dins la història de la humanitat, en la qual s'arribava a recloure a aquests nois i noies, i deixar-los apartats i marginats) fins a arribar a l'edat moderna que serà quan podrem establir la primera pedra del que esdevindrà l'atenció de les persones amb deficiències: Jean Itard era un famós metge francès que va atendre a Victor de l'Aveyron, un noi salvatge que havia crescut apartat de la societat. Amb aquest fet es va establir les bases d'una pedagogia mèdica. Més tard Seguin, Esquirol, Bourneville,Husson i d'altres personatges de renom inicien l'estudi de la discapacitat mental.
 

De fet, hem de diferenciar-ne, però, la situació que vivien les persones cegues o sordes, ja que en el cas d'aquests últims a Espanya s'havia fet un intens treball pioner guiat pel benedictí Pedro Ponce de León,i també per Juan pablo Bonet, etc.

A Catalunya, una de les primeres institucions d'aquestes característiques a principis de segle fou l'Escola Vil.lajoana, un gran casal situat a Vallvidrera en un tossalet ostensible que s'aixeca al fons de la vall, cèlebre perquè va hostatjar Mossèn Cinto Verdaguer a les darreries de la seva vida.

Fent un recorregut molt llarg dins la història (i de ben segur que ens oblidem de mencionar moltes dates, llocs i personatges de renom), cal prendre, però, una data i un lloc en consideració: a Dinamarca, l'any 1959, Mikkelsen, un dels pares fundadors de la filosofia de la normalització/integració escolar, aconsegueix incorporar a una llei el concepte de normalització als deficients mentals "... la possibilitat de que la persona Deficient Mental faci un tipus de vida tant normal com li sigui possible..." Es tractava,sens dubte, d'una de les primeres lleis de protecció del deficient mental. Aquesta llei no es va posar en pràctica fins a l'any 1970. Les crítiques a l'anterior model, juntament amb la desinstitucionalització que es dóna durant la dècada dels 60 i 70 fan ressorgir un pensament que anirà tendint cada vegada més cap a una nova concepció del deficient mental i de l'educació especial. A Suècia, abans del 1960, hi ha classes per a escolars especials al mateix edifici de l'escola primària.
 

L'Assamblea General de les Nacions Unides va proclamar, l'any 1975 els drets de la persona discapacitada. Prèviament, l'any 1971, ja havia promulgat els drets del retardat mental. Una llei ambigua -a Espanya- la del 1970 deixa entesa l'educació i com s'havia d'atendre a aquests nois i noies, però amb molts de buits. De fet, l'any 1975 es creava a Espanya l'Institut Nacional d'Educació Especial ( l'any 1953 s'havia creat l'anterior Patronato Nacional de Enseñanza Especial, i l'any 1978 es fan els primers treballs de creació dels Plans nacionals d'educació especial amb l'objectiu d'anar elaborant una futura llei d'integració. L'any 1979 s'inicien les tasques d'elaboració d'un currículum per a l'educació especial. Paral.lelament es té coneixement del famós informe Warnock, fet a Anglaterra i que permetrà entendre l'evolució de l'educació especial a Europa els darrers anys. Des de la seva publicació, l'any 1978, s'ha convertit en eina d'orientació per al tractament de la població escolar amb necessitats educatives especials.
 

• S'ha passat d'una pedagogia terapèutica basada en les deficiències a una educació especial basada en les necessitats educatives especials
• D'una e.e. per a cada tipus de deficiència a una e.e. com un conjunt de suports i adaptacions que ha d'oferir l'escola per ajudar a l'alumne per tal que desenvolupi al màxim la seva autonomia i aprenentatge
• D'una classificació "etiquetadora" a una classificació segons si aquestes necessitats són especials transitòries o permanents
• D'una atenció educativa portada a terme únicament en centres d'educació especial a una educació especial integrada dins el sistema educatiu ordinari
• D'uns programes específics per a cada tipus de deficiència a una adaptació/modificació del currículum a les necessitats educatives especials
• D'un tractament molt medicalitzat a un tractament més global de l'alumne, entenent que tothom és educable
• D'una societat segregadora a una de molt més tolerant i que accepta la "diferència" com una situació normalitzadora de conviència entre iguals.