Els ecosistemes mediterranis

Un ecosistema és la unitat que integra una comunitat d'éssers vius (biocenosi) i l'espai físic on viuen i es relacionen (biotop). Estudiant els ecosistemes es pretén trobar les relacions i associacions de les diferents espècies i la seva relació amb el medi que ocupen.

Al Mediterrani distingim tres ecosistemes diferents: 

L'ecosistema pelàgic

L'ecosistema bentònic

Els ecosistemes de la costa

 

L'ecosistema pelàgic

L’Ecosistema pelàgic està format pel conjunt d’organismes capaços de surar, passivament o activament, a l’aigua.

Fitoplàncton, zooplancton i nècton, juntament amb els microorganismes encarregats de la descomposició,  en són els components principals.

En aquest ecosistema, la llum només penetra a les capes d’aigua mes superficials i s’extingeix a mesura que s’endinsa a ’aigua. Com més neta i menys productiva és l’aigua, més penetra la radiació. Els 50 metres de profunditat es poden prendre com a límit mitjà  de la zona on penetra la llum (regió fòtica).

 Els organismes que viuen per sota d’aquest límit depenen de la sedimentació de matèria orgànica produïda a la zona fòtica.

El fitoplàncton constitueix el primer nivell tròfic d’aquest ecosistema, el zooplancton n’és el segon, el nècton el tercer  i l’explotació pesquera, el quart.  Amb els  peixos per unitat de superfície d’organismes de cada nivell (biomasses) on les quantitats de matèria es produeixen cada any (produccions) es poden representar piràmides, simplement superposant tants rectangles com nivells tròfics de superfície proporcionals a les biomasses o produccions. Als ecosistemes terrestres, la biomassa de productors primaris és sempre molt superior a la d’organismes  de nivell següent (herbívors).  

A l’ecosistema pelàgic no passa el mateix i la biomassa de fitoplàncton és gairebé  sempre inferior  a la de  zooplàncton.

 La causa d’aquest fet es que les algues fitoplàntoniques es reprodueixen molt ràpidament i, encara que presentin una biomassa petita, la renoven cada molt poc temps. Gràcies a això produeixen  més que  el zooplàncton, ja que en cas contrari no podrien alimentar aquest segon nivell de cadena tròfica.  

Piràmide tròfica de l'ecosistema pelàgic

 

   

  L'ecosistema bentònic

 

Els factors predominants en el medi bentònic són la major o menor presència de llum,  la consistència del substrat i la presència o absència d’ onatge i marees.

La constància de la temperatura i de la quantitat de nutrients disponibles fa possible el desenvolupament de l’ecosistema  als esculls de corall, amb l’ esplendor màxima .

Com que els factors com la llum , la pressió i la temperatura de l’aigua varien amb la profunditat, l’ecosistema bentònic tendeix a organitzar-se en franges.

Des de la costa es distingeixen les zones: 

infralitoral 
circalitoral
batial
abissal
 hadal.

Per damunt de l’infralitoral es distingeixen dues zones:

la suparalitoral: rep els esquitxos de l’onatge.
la mediolitoral: comprèn el nivell de la marea alta i baixa.  

 

Història Natural volum 14 pàg 123 Ed. Enc. Catalana

Els organismes que viuen a la zona supralitoral han de ser capaços de resistir a l'acció de les ones: líquens, cargols i pegellides són organismes que viuen en aquesta zona.

A la mediolitoral viuen els organismes que resisteixen la dessecació que es produeix a la baixa mar.

A partir de la franja infralitoral els organismes es mantenen submergits i les comunitats s’organitzen en funció de la llum i del substrat.  

Des del punt de vist tròfic, a les comunitats bentòniques es distingueixen dues zones: la fital, amb algues i fanerògames marines, i la afital, sense algues.

   

Els ecosistemes de la costa

 
A les zones costaneres, els ecosistemes més característics són 

les dunes

els saladars

zones humides.

Algunes de les característiques del medi són extremes:l´enterrament o desenterrament de sorra, inundació o sequera, aigua dolça o salada són condicions que poden suportar les espècies que viuen als ecosistemes de la costa.

 

Les DUNES  que es formen a les platges per l’acció del vent, són un medi inestable, amb un substrat poc capaç de retenir aigua i nutrients minerals.

Les plantes i animals que viuen a les dunes s´anomenen psammòfils.

Les plantes es caracteritzen pel gran desenvolupament de rizomes subterranis i arrels.

 

Pel que fa als animals, són típics els apèndix adaptats a la locomoció en un substrat tou. Tenen facilitat per soterrar-se per això aconsegueixen regular la temperatura del seu cos.  

 

Als SALADARS , la concentració elevada de sals al sòl, només permet la vida de plantes adaptades anomenades halòfiles. Aquestes plantes  expulsen les sals mitjançant unes glàndules especials o les acumulen en parts de la planta que moren.

Saladar a  Formentera (J.J.O)

A les zones humides, el principal problema de les plantes és que tenen la part inferior submergida per la qual cosa pateixen una extrema escassetat d´oxigen a la zona de les arrels. Algunes d´aquestes espècies presenten tiges d´un teixit especial entre les cèl·lules on circula l´aire fins a les arrels.

Gavina covant a Ifac (J.J.O)

Als ecosistemes de la costa  viuen ocells de moltes espècies. L´escassetat d´ espai i la pressió humana exigeixen que es prenguin mesures especials per conservar aquestes espècies.