Un ecosistema és la unitat que integra una comunitat d'éssers vius (biocenosi) i l'espai físic on viuen i es relacionen (biotop). Estudiant els ecosistemes es pretén trobar les relacions i associacions de les diferents espècies i la seva relació amb el medi que ocupen.
Al Mediterrani distingim tres ecosistemes diferents:
 |
L'ecosistema pelàgic |
|
L'ecosistema bentònic |
|
Els ecosistemes de la costa |
L’Ecosistema pelàgic està format pel conjunt d’organismes capaços de surar, passivament o activament, a l’aigua.
Fitoplàncton, zooplancton i nècton,
juntament amb els microorganismes encarregats de la descomposició,
en són els components principals.
En
aquest ecosistema, la llum només penetra a les capes d’aigua mes
superficials i s’extingeix a mesura que s’endinsa a ’aigua. Com més neta i
menys productiva és l’aigua, més penetra la radiació. Els 50 metres de
profunditat es poden prendre com a límit mitjà
de la zona on penetra la llum (regió fòtica).
Els organismes que viuen per sota d’aquest límit depenen de la sedimentació de matèria orgànica produïda a la zona fòtica.
| El
fitoplàncton constitueix el primer nivell tròfic d’aquest ecosistema, el
zooplancton n’és el segon, el nècton el tercer
i l’explotació pesquera, el quart.
Amb els peixos per unitat de
superfície d’organismes de cada nivell (biomasses) on les quantitats de matèria
es produeixen cada any (produccions) es poden representar piràmides, simplement
superposant tants rectangles com nivells tròfics de superfície proporcionals a
les biomasses o produccions. Als ecosistemes terrestres, la biomassa de
productors primaris és sempre molt superior a la d’organismes
de nivell següent (herbívors). A
l’ecosistema pelàgic no passa el mateix i la biomassa de fitoplàncton és
gairebé sempre inferior a
la de zooplàncton. La
causa d’aquest fet es que les algues fitoplàntoniques es reprodueixen molt ràpidament
i, encara que presentin una biomassa petita, la renoven cada molt poc temps. Gràcies
a això produeixen més que
el zooplàncton, ja que en cas contrari no podrien alimentar aquest segon
nivell de cadena tròfica. |
Piràmide tròfica de l'ecosistema pelàgic
|
Els factors predominants en el
medi bentònic són la major o menor presència de llum,
la consistència del substrat i la presència o absència d’
onatge i marees.
La constància de la temperatura
i de la quantitat de nutrients disponibles fa possible el desenvolupament de
l’ecosistema als esculls de
corall, amb l’ esplendor màxima .
Com que els factors com la llum , la
pressió i la temperatura de l’aigua varien amb la profunditat, l’ecosistema bentònic tendeix a
organitzar-se en franges.
|
Des de la costa es distingeixen les zones:
Per damunt de l’infralitoral es
distingeixen dues zones:
|
Història Natural volum 14 pàg 123 Ed. Enc. Catalana |
Els
organismes que viuen a la zona supralitoral han de ser capaços de resistir a l'acció
de les ones: líquens, cargols i pegellides són organismes que viuen en aquesta
zona.
A la mediolitoral viuen els
organismes que resisteixen la dessecació que es produeix a la baixa mar.
A partir de la franja
infralitoral els organismes es mantenen submergits i les comunitats s’organitzen
en funció de la llum i del substrat.
Des del punt de vist tròfic, a les comunitats bentòniques es distingueixen dues zones: la fital, amb algues i fanerògames marines, i la afital, sense algues.
A les zones costaneres, els
ecosistemes més característics són
|
les dunes |
|
els saladars |
|
zones
humides. |
Algunes
de les característiques del medi són extremes:l´enterrament o desenterrament de
sorra, inundació o sequera, aigua dolça o salada són condicions que poden
suportar les espècies que viuen als ecosistemes de la costa.
|
Les
DUNES que
es
formen a les platges per l’acció del vent, són un medi inestable, amb un
substrat poc capaç de retenir aigua i nutrients minerals. Les plantes
i animals que viuen a les dunes s´anomenen psammòfils. Les
plantes es caracteritzen pel gran desenvolupament de rizomes subterranis i
arrels.
|
|
| Pel
que fa als animals, són típics els apèndix adaptats a la locomoció en un substrat tou.
Tenen facilitat per soterrar-se per això aconsegueixen regular la temperatura
del seu cos. |
|
|
Als
SALADARS , la concentració elevada de sals al sòl,
només permet la vida de plantes adaptades anomenades halòfiles. Aquestes plantes
expulsen les sals
mitjançant unes glàndules especials o les acumulen en parts
de la planta que moren. |
Saladar a Formentera (J.J.O) |
A
les zones
humides, el
principal problema de les plantes és que tenen la part inferior submergida
per la qual cosa pateixen una extrema escassetat d´oxigen a la zona de les arrels.
Gavina covant a Ifac (J.J.O) |
Als
ecosistemes de la costa
viuen ocells de moltes espècies. L´escassetat d´ espai i la
pressió humana exigeixen que es prenguin mesures especials per conservar
aquestes espècies. |
