Els espais protegits

Els espais naturals de la costa Mediterrània pateixen un forta pressió humanitzadora o degradadora. Ha estat imprescindible definir una sèrie de zones protegides on les activitats humanes estiguin més o menys regulades o limitades amb la finalitat de protegir els ecosostemes naturals originals.

Les reserves marines limiten l’explotació pesquera d’unes àrees determinades a fi d’afavorir la recuperació de les poblacions d’espècies sobre les quals s’ha exercit una pressió excessiva per la pràctica de pesca massiva. Amb l’ordenació de la pesca es facilita també la recuperació d’hàbitats deteriorats per l’acció de l’arrossegament de les arts de pesca.

Les zones litorals protegides tindran com a finalitat evitar la urbanització o dessecació de les importants zones humides imprescindibles per la vida de les aus o la preservació de determinades zones amb ecosistemes d'especial riquesa o singularitat. 

Pots consultar informació dels principals espais naturals protegits de Catalunya, València i Balears

 

 

Parc natural de Cap de Creus (Girona)

Les roques del cap de creus estàn marquades per l'erosió

El parc natural del Cap de Creus fou creat per la Llei 4/1998, de 12 de març (DOGC núm. 2641, 01-04-1998). Mitjançant aquesta Llei es protegeix la península del cap de Creus i el seu entorn marí i és el primer parc marítimoterrestre del país.

La superfície total del parc és de 13.886 ha, de les quals 10.813 corresponen a la part terrestre i 3.073 a la marina. A la zona terrestre s'estableixen 3 paratges naturals d'interès nacional (PNIN), al nord el de Cap Gros-Cap de Creus; al sud el de Punta Falconera-Cap Norfeu i a l'oest el de la Serra de Rodes; també tenen la mateixa condició totes les illes i illots situats dins l'entorn marí del Parc Natural 

Els dos primers inclouen a més dues reserves naturals integrals (RNI), la de Cap de Creus amb les illes de s'Encalladora i la Maça d'Or i la de Cap Norfeu.

El paisatge vegetal del Cap de Creus està modelat pel mar, el foc i la tramuntana. Són poques les espècies que poden suportar aquestes circumstàncies agreujades pels focs que sovinteigen en aquestes zones. Després de l'abandó de les zones conreades de vinya després de la crisi de la filoxera s'ha estés una vegetació de brolla d'estepes i brucs. Els alzinars són força reduïts i escassos. 

El caràcter considerablement rocallós d'aquesta península i els penya-segats existents propicien la presència de la particular fauna associada als penyals: falciot, merla blava, corb, àguila cuabarrada, falcó pelegrí i duc.

El fons marí és especialment ric en corall vermell. En les aigües d'enfront del Cap de Creus existeix una població estable de dofí mular i en determinades èpoques apareix el rorqual comú.

Web del Departament de Medi Ambient: http://www.parcsdecatalunya.net/capdecreus.htm


Parc Nacional dels Aiguamolls de l'Empordà (Girona)

El Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà és una de les zones naturals més conegudes i emblemàtiques de Catalunya, ja que la seva creació, l'any 1983, va ser conseqüència d'una intensa i llarga campanya de defensa iniciada el 1976 per aturar un projecte d'urbanització que pretenia construir una marina residencial per a 60.000 persones en el sistema llacunar situat entre les desembocadures dels rius Muga i Fluvià.

Els aiguamolls empordanesos ocupaven, antigament, gairebé tota la plana de la badia de Roses i del baix Ter. Per fer-nos una idea, el massís del Montgrí es trobava aïllat per les aigües, i els grecs van fundar Empúries en una illa entre les antigues desembocadures dels rius Fluvià i Ter.

Aquella extensa àrea de maresmes va anar desapareixent a causa de la dessecació per a aprofitaments agrícoles i ramaders, per evitar el paludisme, i a partir dels anys 60, a causa de l'especulació urbanística. 

Actualment les zones de major interés comprenen tres reserves integrals amb diverses llacunes a on l'aigua dolça es barreja amb aigua salada. Algunes zones interiors mantenen estanys d'aigua dolça. La vegetació és lacustre i halòfila (aigua salada).

El seu principal valor ecològic és representar un racer d'aus migratòries. Quan bufa la tramuntana, les aus migratòries que es dirigeixen cap el nort s'aturen a la zona dels aiguamolls. S'hi han observat més de 300 espècies d'aus: les més importants són el bitó, l'argó roig, el martinet menut, l'ànec xarrasclet, l'anec collverd, la fotxa, la polla blava, etc..

Web del Departament de Medi Ambient: http://www.parcsdecatalunya.net/aiguamolls.htm

 

Reserva marina de les Illes Medes (Girona)

La varietat d'ambients i l'extraordinària biodiversitat de les aigües que envolten aquest petit arxipèlag, situat a una milla escassa del poble de L'Estartit, al bell mig de la Costa Brava, constitueixen un indret únic i un dels més emblemàtics de la Mediterrània.

El nero ha experimentat una recuperació molt important d'ençà la protecció del medi marí de les illes Medes 

Les illes Medes han esdevingut cèlebres per la bellesa i la diversitat dels seus fons marins: Gorgònies verds i roges sobre les roques  i  posidònia als fons sorrencs.

Entre els animals invertebrats destaquen els coralls vermells. Entre els crustacis s'hi troben grans llagostes i llamàntols. Els peixos com la morena i el nero s'amaguen a les abundants coves.

Web del Departament de Medi Ambient: http://www.parcsdecatalunya.net/medes.htm

 

 

Reserves naturals del delta del Llobregat (Barcelona)

Llaguna de la Ricarda (J.J.O.)

El riu Llobregat, en arribar al mar, forma un delta de 97 Km2. És el segon en extensió de Catalunya després del delta de l’Ebre, i es troba situat geogràficament al bell mig de la costa catalana.

Només el 5% de la superfície deltaica encara conserva algún vestigi de la vegetació espontània,la resta és ocupada per conreus horto-frutícoles i zones urbanitzades o industrials.

Malgrat la proximitat de Barcelona al delta, dins els seus límits encara es conserva miraculosament una de les tres zones humides més importants de Catalunya, considerada d’importància internacional per la Unió Europea.

El delta del Llobregat és situat enmig de la via migratòria de la Mediterrània occidental, ruta que segueixen moltes auseuropees en llur migració. Una gran varietat d'ocells com els ànecs utilitzen les llacunes del Remolar i la Ricarda com a punt de descans i alimentació. També hi ha algunes espècies nidificants com el martinet. 

Web del Departament de Medi Ambient: http://www.parcsdecatalunya.net/deltallobregat.htm

 

 

Parc Natural del delta de l'Ebre (Tarragona)

El delta de l'Ebre és la zona humida més gran de les terres catalanes.

Amb els seus 320 km2 de superfície, constitueix l'hàbitat aquàtic més important de la Mediterrània occidental després de la Camarga (Parc Regional Francès), i el segon de l'Estat espanyol, desprès del Parque Nacional de Doñana.

L' harmonia entre els seus valors naturals i l'explotació per part de l'home no ha estat mai fàcil. D'altra banda, el seu considerable paper biològic contrasta amb la profunda humanització d´una gran part de la seva superfície i amb el seu no menys considerable pes agrícola i pesquer.

Tot i l'important ús agrícola del delta de l'Ebre, aquest encara conserva una important proporció de zones de vegetavció espontània. Els importants sistemes de dunes estan poblades pel jull de platja i diferents espècies halòfiles com el borró. 

Entre la fauna característica hem de destacar la granota i l'anguila als canals, la tallarina i l'escopinya a les sorres de les platges i la gran diversitat d'espècies d'aus que s'aturen durant les seves migracions, nidifiquen o hivernen: fotges, ànecs, bernats pescaires, esplugabous, martinets, gavines, cigonyes, etc.)   

 

Si vols trobar més informació pots consultar: 

 

Reserva nacional de les illes Columbrets (Castelló)

Les Columbrets estàn formades por colades basàltiques.

Els Columbrets són també reserves marines des del 1990. L’extensió de la reserva és de 4400 ha i inclou unes àrees de reserva integral que sumen 540 ha. 

Els Columbrets són un arxipèlag d’origen volcànic format per nou illots i quatre esculls amb una superfície  total emergida  de unes 19 ha. L'illa grossa està formada per les romanalles de l'antic cràter força desfigurat per l'acció de l'erosió marina.

El seu nom fa referència a la gran abundància de serps que hi vivien antigament. A l’any 1855 es va instal·lar un far a l’illa Grossa  per la qual cosa va estar habitada fins que es va instal·lar un sistema automàtic l’any 1975. Els pobladors van introduir-hi conills, que van alterar força les condicions originals.

 

Encara són abundants les serps com l'escurçó. Dues de les espècies mes interessants de l’avifauna que nidifica en aquest illots són el falcó de la reina i la gavina corsa.

Els excessos de pesca d'arrossegament, fins i tot la pesca submarina, a l'entorn d'aquests illots han perjudicat les poblacions d'espècies com la llagosta o el nero, que actualment comencen a donar senyals de recuperació. 

Pàgina escrita per Miquel Pontes sobre aquestes illes: http://marenostrum.org/viajes/columbretes/columbretes.htm

   

Parc natural de l'albufera de València

El fartet (Aphanius iberus)

L'albufera de València és el resultat del tancament fa uns 6.000 anys d'un golf per una barrera de sorra. La superfície actual del llac de l'albufera, menys de 3.00 ha., és el resultat de la fortíssima reducció que ha experimentat durant els dos derrers segles per l'aterrament de les seves vores i la transformació en arrossars.

Les aigües del llac són dolces, però amb un pH alt (9-10), procedents  de les aportacions del barranc de Xiva i de les aigües sobrants de les hortes. Aquestes aigües sovint van carregades de productes que es fan servir en els diferents conreus de la zona. 

Els abocaments urbans de més de 300.000 habitants de poblacions de la riba i dels vessaments de gairebé 5.000 indústries, l'albufera és un llac hipereutròfic (amb un gran excés de matèria orgànica) i contaminat. La baixa qualitat de l'aigua ha perjudicat greument l'explotció pesquera que tradicionalment capturava llobarro i anguila.

Als punts dels aiguamolls on brolla aigua subterrània (ullals), la qualitat de l'aigua és millor i es poden trobar dos peixos singulars: el fartet  i el sameruc.

 

Reserva marina natural de Nova Tabarca (Alacant)

Les aigües de Nova Tabarca mantenen una qualitat molt superior a la de les costes alacantines pròximes

La primera reserva marina d’Espanya es va crear en 1986 a l’illa de Nova Tabarca. Compren una superfície d’unes 1400 ha, en les quals s’hi distingeixen tres subàrees amb usos i limitacions diferents. Hi ha un servei de vigilància. A la zona de reserva s'han instal·lat esculls artificials per afavorir la formació de l'ecosistema bentònic.

Les comunitats biològiques més interessants de l'illa són les biocenosis bentòniques que es desenvolupen sobre els fons que l'envolten. Les aigües son clares i amb nul·la o escasa contaminació.

Nova Tabarca és una illa habitada situada a 3 km del cap de Santa Pola (Alacant). Els seus habitants provenen d'una colònia de pescadors de corall d'origen genovès que vivien en una illa, Tabarqah, de la costa de Tunísia. Van ser empresonats pel Rei de Tunísia i després pel Sultan d'Argel. El Rei Carles III els va alliberar i en 1770 els va donar l'illa de Nova Tabarca. Actualment la seva població viu de la pesca i del turisme.

Web sobre Nova Tabarca: http://teleline.terra.es/personal/vtin99/primera.htm