Iraq / Un text periodístic de caire analíticUN TEXT PERIODÍSTIC DE CAIRE ANALÍTIC
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Imprimir Versió PDF << La derrota de l'Iraq, alguns comentaristes àrabs l'han anomenada Nakba -catàstrofe- tal com es va anomenar la tragèdia palestina de 1948, en fundar-se l'Estat d'Israel. Ha estat, de més a més, una catàstrofe per a aquests règims, per a aquests pobles, perquè ha fet retrocedir la seva història als dies de les maquinacions colonials, als famosos acords de Sykes-Picot de 1916 pels quals Londres i Paris es distribuïen les províncies àrabs del derrotat imperi otomà. D'aquests pactes naixeria l'actual geografia política del Maixreq, imposada per les potències mandatàries.
La gran il·lusió del "renaixement àrab" -la Najda-, tan pregonat per intel·lectuals i dirigents àrabs, fou molt efímera. Les ideologies panarabistes com ara les del Baas o de Nasser, les doctrines modernitzadores, i no cal dir les denominades tendències progressistes, les concepcions polítiques laiques, són nostàlgia i són cendra d'un món desaparegut. La incapacitat dels nous països per a afrontar els desafiaments de la independència i reduir la força dels arcaismes; el joc hegemònic de les grans potències -ara només dels Estats Units- per tal de mantenir les seves rutes imperials i acaparar el petroli, i la radicalització de la política israeliana han arraconat allò que queda de l'arabisme en l'anomenada causa palestina, en una situació d'estagnació que fomenta tots els integrisme i les lluites desesperades.
Abans de l'ocupació nordamericana de l'Iraq, de la decapitació del seu Estat -que ha agreujat la marginació, la divisió, dels règims àrabs- la publicació de l'esgarrifós report de l'ONU elaborat per especialistes àrabs sobre la catastròfica situació de la seva economia, del seu ensenyament, de la seva societat, des seus sistemes de govern que violen els drets humans, va provocar una immensa frustració. Les promeses d'incipients reformes a l'arribada al poder al Marroc, a Jordània, a Síria, d'una nova generació d'estadistes, han durat molt poc temps. La "croada mundial" contra l'hidra del terror, el cabdill de la qual és el president Bush, ha servit a algunes d'aquestes dictadures -des de la de Mubarak, amb la benedicció dels Estats Units, a la d'Assad, amb l'hostilitat de la Casa Blanca- per a restringir més encara les llibertats públiques, bo i adduint el sacrosant interès de la seguretat de l'Estat. Els governs àrabs ni en la guerra de l'Iraq varen tenir dret a la paraula -Qatar, Kuwait es varen doblegar a la voluntat bel·licista dels Estats Units, i els altres, que no es volien exposar a represàlies ni a l'anul·lació d'ajuts, no es varen oposar a la seva acció militar- ni ara en aquesta turbulenta època de postguerra són capaços de fer res. Més enllà de la seva retòrica de costum fan jocs de mans per tal de no perdre el favor de Washington. Una vegada més s'enfronten al fet consumat de la seva impotència.
Als dirigents àrabs els convenia una guerra ràpida, per tal d'evitar conflictes interns, protestes de carrer. La humiliació, la neocolonització de la població iraquiana té lloc a damunt dels seus caps. Una intervenció de forces àrabs de pau ha estat descartada per la Lliga Àrab i desaconsellada pels iraquians. En absència d'una resolució de l'ONU, la seva presència es podria confondre amb la de les tropes d'ocupació. Gairebé cent anys després dels acords de Sykes-Picot, els pobles àrabs tornen a no ésser amos del seu destí. Sota la pax americana ningú no creu que hi pugui créixer la llavor de la democràcia...>>
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
Font: Tomás ALCOVERRO, "Un siglo para nada", La Vanguardia, 7-VIII-2003.
Tomás ALCOVERRO és corresponsal de La Vanguardia a l'Orient Mitjà.
