L'origen i evolució de la viola i el seu repertori, ha estat
molt marcada pel repte dels luthiers per aconseguir un instrument equilibrat
amb les seves mides i el seu so. Degut al registre de l'instrument que
va des d'un do2 a un do5, les dimensions de l'instrument resultarien massa
grans per ser tocat a la manera del violí i massa petites per ser
tocat a la manera del violoncel. El repte dels luthiers ha estat reduir
aquestes mesures i augmentar el volum de les caixes a la recerca d'un
resultat prou òptim amb so i agilitat de l'instrument.
Per aquesta raó observem la gran diferència de mides i
proporcions que existeix en el món de les violes: podem trobar
instruments que van dels 35 cm. als 45 cm. de caixa.
A l'origen la tendència era construir instruments grans, augmentant
la potència però sacrificant l'agilitat de l'instrumentista.
Per això en moltes partitures del barroc el paper de les violes
consisteix en doblar als violoncels i en menys ocasions el de reforçar
el paper dels violins.
Però ja a finals del barroc trobem partitures memorables pensant
per l'instrument tenor de la família dels violins. És el
cas del concert en sol major de Telemann o el Concert n.6 de Brandemburg
on el paper principal està a càrrec de dues violes solistes.
El classicisme representa un important canvi en la concepció
de l'instrument. La formació del quartet de corda entra amb força
i , de mica en mica, es fa necessari un instrument capaç d'igualar
l'agilitat del violí i el violoncel sense perdre la calidesa del
seu so que és el punt d'unió entre aguts i greus. Les millores
que van introduint els luthiers permeten aquesta evolució augmentant
les possibilitats de l'instrument. D'aquest període podem destacar
els concerts per viola de Hoffmaister i Stamaitz, però el punt
culminant és la simfonia concertant per a violí i viola
de Mozart on la viola iguala el paper solista del violí.
Durant el romanticisme i el segle XX les millores en qualitat sonora
i millores en l'agilitat van augmentar el repertori per aquest instrument,
ja sigui tractat com a instrument individual (Suites de Max Reger), amb
cambra (Sonates de Brahms) o solista (concerts de Bartok i Walton entre
altres).
El que també ha evolucionat, encara que en menor mesura, al llarg
de la història de la viola, són els acudits sobre aquest
preciós instrument. La pregunta que potser us heu arribat a fer
és: Per què són tan dolents els acudits de violes?
La resposta és ben senzilla: perquè els violinistes els
puguin entendre.
Albert Serra Oller
|
