El poeta del foc per Joan Arimany

Article publicat a El Ter número 65 (agost 2001)

El 6 d'agost de 1976 moria a Barcelona el poeta manlleuenc Antoni Pous i Argila quan tenia quaranta-quatre anys. Aquests dies s'escau el vint-i-cinquè aniversari d'aquest fet que, en el moment que va ocórrer, va merèixer escrits de comiat i notes necrològiques en moltes publicacions d'abast nacional.

Des de Manlleu, la figura d'Antoni Pous ha estat recordada, públicament, a tongades. L'octubre de 1990 se li va fer un sentit homenatge amb diverses conferències commemoratives, una exposició i, com a acte simbòlic, el bateig amb el seu nom de l'Institut de Batxillerat de la població. El relleu del poeta i la seva significació demanen d'una major i continuada mostra de reconeixement.

L'aportació d'Antoni Pous a la literatura catalana durant el franquisme va ser de primera magnitud. La seva poesia va arribar quan el gruix dels escriptors encara era a l'exili o estava tornant i quan el risc personal d'escriure en la llengua del país era massa gran. El 1951, fa justament cinquanta-anys –una altra commemoració destacada–, Pous promou, al costat de companys seus que també han esdevingut noms propis del món literari –com Josep Grau, Segimon Serrallonga, Josep Junyent i altres–, l'edició de poesies que s'ha conegut amb el nom d'Estudiants de Vic 1951.

La tasca que va desenvolupar el poeta manlleuenc en el món de la literatura va ser molt diversa i generosa. El seu interès per les llengües el va dur a viure a l'estranger, a conèixer les obres dels seus autors i a traduir-ne alguns. Per Catalunya, a dins i a fora, va exercir de difusor de la història i identitat a partir del que ell coneixia, la paraula. Els Jocs Florals de 1970 a la ciutat de Tübingen en són un bon exemple.

Ricard Torrents, actual rector de la Universitat de Vic –amb qui va mantenir una gran amistat– va dir de Pous, a la revista Serra d'Or el 1976,que era un dels homes extraordinaris que han passat per la vida del país d'aquests darrers anys i que hi deixa una literatura i una llengua més irreductibles i alhora més coherents de la nostra història.