Ara que amaguen els meus dies, roses per Ricard Torrents

Article publicat a El Ter número 65 (agost 2001)

Tot començà com havia de començar. El 1950, en entrar a la segona meitat del segle XX, tres poetes joves, Antoni Pous, Segimon Serrallonga i Josep Junyent, s'agrupen al voltant d'un de més gran, Carles Riba. Els tres poetes joves són estudiants del Seminari de Vic. Antoni Pous ha llegit el llibre Estances i n'ha restat esbalaït. Convalescent a Cantonigròs d'una malaltia dels pulmons, hi coneix Joan Triadú, igualment convalescent, que hi organitza un concurs literari, il·legal, però protegit per la parròquia. Pous presenta Triadú als companys. Triadú presenta els tres poetes seminaristes a Carles Riba, a qui visiten el 28 de setembre de 1950 i amb qui estableixen una relació de mestre deixebles. Pous porta Ramon Cotrina i Josep Grau al grup, i fan cinc, als quals se sumen Josep Esteve i Josep Riubrogent, que fan set.

Tot començà quan havia de començar. El 1950, Riba, tornat de l'exili exterior i oprimit en l'exili interior, té cinquanta-set anys. Els set poetes del Seminari de Vic en tenen entre divuit i vint-i-cinc. Estudien els cursos de Filosofia i Teologia. Abans, en els cursos d'Humanitats, han coincidit a la Gleva, on topen amb el destí de poeta de Verdaguer. Són els anys quaranta, temps de guerres i postguerres, la civil, la mundial, i la tercera, la freda, que porta tres dècades de franquisme. Tots set són de la Plana de Vic en amunt, remuntant el Ter cap a les seves fonts. Riubrogent i Junyent de Vic. Grau i Pous, de Manlleu. Serrallonga, de Torelló. Esteve i Cotrina, de Sant Joan de les Abadesses. L'any següent tots junts, mestre i deixebles, apleguen un recull de poesies, Estudiants de Vic 1951. Riba hi posa el pròleg. Els superiors del Seminari, aplicant la censura catòlicoespanyolista, en prohibeixen la publicació. Els poetes se'n fan una autoedició de quaranta exemplars, multicopiats per Pous i Grau a la parròquia de Manlleu. El pare de Junyent, adroguer de Vic, paga la tinta i els clixés. L'antologia a penes circula, però connecta els estudiants de Vic amb els estudiants de la Universitat de Barcelona, Joaquim Molas, Antoni Comas, Albert Manent, que, amb altres, publicaven la revista ciclostilada Curial i l'Antologia universitària.

Tot començà per qui havia de començar. Antoni Pous, el més jove i el més ardit, és el destinatari de la carta pròleg de Riba, la personalitat més eminent de les lletres catalanes de l'època. Si no m'oblido de mi mateix, és impossible que oblidi el dia que el vaig conèixer, escriu Pous a Riba. Em commou aquesta història de la seva vida –li contesta Riba–, que em fa veure una part de la meva creant-se separadament de mi. Com el nàufrag que confia un missatge a la incertesa de la posteritat, Riba escriu el pròleg tenint el punt de mira posat en el futur d'aquella joventut que pertany al futur del país.

Tot començà perquè havia de començar. Invocar els orígens de la dècada de 1950, localitzar-los en publicacions ciclostilades d'estudiants, personalitzar-los en Carles Riba, mestre sense càtedra, i en els seus deixebles, és l'operació de construcció d'un mite contemporani. A la fi, al cap de mig segle, el mite fa visible allò que en els orígens era invisible, perquè els decrets de novíssima planta en negaren l'existència, sense que en protestessin els qui ara es proclamen innocents i neutrals. A la fi, al cap de mig segle, el mite donarà papers als qui no en tingueren cap, quan tots els papers eren per a uns altres. La generació de 1950 existeix.

Antoni Pous morí el 1976, vint-i-cinc anys després de l'antologia Estudiants de Vic 1951. Els seus darrers versos sagnen de les ferides d'un home perseguit pels fantasmes de la memòria i la desmemòria. Un altre quart de segle més tard, el 2001, la força nua del verb poètic que ell els oposa encara triomfa sobre els nostres fantasmes perquè esdevinguin imatges memorables. La poesia sola no salva de l'oblit. Només la poesia que salva de l'oblit perdura.