Memòria d'Antoni Pous per Pere Farrés, filòleg i professor de la Universitat de Barcelona.

Article publicat a El Ter número 65 (agost 2001)

D'Antoni Pous i de la seva obra n'han parlat i escrit, sobretot, els amics i persones properes al cercle d'amics. La seva obra no ha transcendit més enllà d'uns pocs lectors interessats per ofici o per passió per la poesia. És així que cal recórrer als articles de Segimon Serrallonga i Ricard Torrents, escampats en diversos mitjans, per entrar en el món complex i vital de la personalitat i de l'obra de Pous. Hi ha diversos motius que poden explicar –només en part– aquest desconeixement i manca d'atenció; la publicació tardana i encara parcial de la seva obra, que es desenvolupà amb llargs silencis i que, quan començà a ser difosa, ho fou per un mitjà al capdavall de minories, els Quaderns El Bordiol, en seria un motiu. Però possiblement calgui afegir a aquest el caràcter de la poesia d'Antoni Pous, sorprenent i difícil de pair per la crítica que l'havia de rebre: Pous no se sotmetia a cap dictat ni a cap escola. La seva poesia és personalíssima i, si és el cas de buscar alguna concomitància, hauríem de recórrer a aquell cercle d'amics del Seminari que un bon dia editaren, d'amagatotis, una antologia que a hores d'ara s'ha convertit en la carta de presentació, amb Carles Riba al davant, del grup de Vic: es tracta de l'antologia Estudiants de Vic 1951. D'aquells anys primers Pous recordava, el 1973: M'havia dedicat a l'acudit poètic, a l'originalitat i als bons versos vint anys enrere, quan la meva terrissa era encara tendra. De fet, els primers versos de Pous daten de 1948, és a dir, dels seus setze anys, i esclaten en l'esmentada antologia. La seva posició en aquesta antologia i el lideratge tàcit que exercí en el grup, així com el seu contacte i admiració recíproca amb Carles Riba, és allò que més s'ha difós. Els setze anys que van de 1952 a 1968 són un silenci poètic trencat en poques ocasions, que no arriben al públic. La creació de la revista Reduccions, el 1977, que Pous, tot i haver-hi participat, no pogué veure, i els espais que aquesta revista de poesia li ha reservat són un dels altres pocs moments en què s'ha fet sentir la seva presència.

Però no es pot oblidar la seva tasca com a traductor, especialment de Paul Celan i Walter Benjamin, que traeixen dos dels seus interessos, la poesia i el pensament literari, i s'eixamplen en el camp de la filosofia, des de Hegel (en tradueix el pròleg a la Fenomenologia de l'esperit, que ha restat inèdit) fins als pensadors marxistes dels anys cinquanta, que apareixen en traducció catalana, essent en algun cas una autèntica primícia, en la revista Textos. Literatura i societat (1962-1965) que ell dirigia. La tasca de traductor sempre ha tingut un doble vessant, el lingüístic i el social, en tant que a través de traduccions s'introdueix i es difon, en el marc d'una cultura, l'obra d'autors forans que tenen coses a dir a la societat que les rep, que és tant com dir a la cultura universal. El traductor, quan ho és per gust propi, d'alguna manera es converteix en un activista cultural. Aquesta és una faceta que també toca de ple en Antoni Pous, especialment per la seva tasca duta a terme a Igualada (1960-1963), a Alemanya (1963-1971) i Suïssa (1971-1976). A Igualada promogué el grup Lacetània (1960-1964) , amb el qual tirà endavant l'esmentada revista Textos (nou números) i els Quaderns de Lacetània (quatre números), dedicats especialment a la literatura. Finalment s'ocupà de publicar una Antologia de la poesia igualadina (1963), en la introducció de la qual estableix les diferències entre els poetes joves igualadins i els de l'antologia Estudiants de Vic 1951.

Convé aquí precisar –i tant val per l'antologia vigatana com per la igualadina– que Pous entén que la poesia local ve a constatar una visió del món reduïda a una societat particular. El seu accent viu ressonàncies, però, és representatiu, també, dins un conjunt més vast, de les coses que ha necessitat tota una societat i que el pas del temps ha pogut solament transformar. És a dir, lluny de qualsevol localisme particularista, la vera poesia no fa sinó expressar amb diferents accents els problemes, la joia i el dolor de l'home de tots els temps i de tot arreu. És des d'aquest supòsit que, en estudiar el caràcter de la poesia catalana, pot afirmar que es concreta en absència de tota efusió complaent i tensió de la intel·ligència posada sobre el destí de l'home. Aquestes reflexions sobre la literatura catalana el porten a valorar, en relació amb un aspecte que li interessa particularment, el de l'enigmatística, la d'arrel popular, per exemple en les faules de cultures molt diverses. D'altra banda, entenent que tot poema té un component d'enigma, de subterfugi –com hagué d'aplicar ell mateix a la poesia pròpia, especialment en el Desconhort a Jaume d'Urgell (1974)– defineix el caràcter particular de la poesia catalana contemporània en relació amb la d'altres països europeus: L'enigma no ha estat en la poesia de Catalunya una finestra que donés al somni, ni una comunicació musical de l'inefable, com en certes literatures europees, sinó una incomparable energia subterrània, engolidora, contra la qual es lluita fins a dominar-la.

Altres àmbits de promoció de la cultura catalana foren els que Antoni Pous desplegà en les seves llargues estades a Alemanya i a Suïssa: amplia estudis a la universitat de Tübingen i hi exerceix de lector de llengua i literatura catalanes, com més endavant farà a la universitat de Zürich. La seva activitat en aquests àmbits és realment important per fer difondre en cercles universitaris i lletraferits de països forans la identitat de Catalunya com a poble i la seva llengua i cultura, sotmeses en aquells moments encara al franquisme: el 1970 organitza, amb els seus alumnes, els Jocs Florals de Tübingen i publica, en col·laboració amb el professor Johannes Hösle, una antologia de poesia catalana en alemany, Katalanische Lyrik, i, amb Jens Lüdtke, unes Informacions sobre Catalunya en alemany.

En tant que intel·lectual de primera fila cal recordar els seus estudis sobre Ramon Llull (li dedica una tesi doctoral que li és robada i no la pot llegir), la seva inquietud per tot el que fos cultura, del país que fos, però sobretot d'Alemanya, i la seva tasca fins a la mort entorn de la llengua catalana, tant pel que suposa de domini personal, extraordinari en tots els registres, com de difusió i de defensa lúcida. Antoni Pous i la seva obra formen part d'un passat recent però contemporani. No seria bo per a la cultura catalana que seguís essent majoritàriament ignorat. Cal publicar tota l'obra que encara resta inèdita i, a partir d'aquí, estudiar-lo com es fa amb els autors importants de casa nostra. Al capdavall, podem recordar les seves paraules: Malversar allò que hem rebut del passat, o destruir-ho, és una activitat pròpia de ninots de cartró; d'això que, entre nosaltres, se'n diu milhomes, o també un valent.