En Toni, el lluitador per Assumpta Vinyeta i Pous

Article publicat a El Ter número 65 (agost 2001)

M'agradaria que, més que escoltar-me les paraules, em poguéssiu llegir el sentiment i la complaença per poder-vos parlar d'en Toni. He decidit parlar-vos d'en Toni Pous no d'una manera gaire ordenada, ja que crec que això ho podeu trobar en qualsevol llibre o biografia que parli d'ell, i de tot plegat a vegades no en queda gaire res. El més important de les persones, crec jo, no és el que han aconseguit, sinó com són i perquè han arribat a ser com són.

En Toni va haver d'afanyar-se per poder arribar a saber qui era, ja que com alguns potser ja sabeu, va morir jove; però el més important no és això, sinó com n'era de jove, jove d'esperit i de pensament, i perquè això no soni com un tòpic intentaré engrunar quines connotacions s'hi amaguen.

Primer de tot era jove pel que portava i sabia transmetre de lluitador i engrescador per tot allò que creia fins a les últimes conseqüències; intentava fer del somni una realitat. També n'era, de jove, perquè a través del que ha deixat escrit, veiem que tenia dubtes i temences, com segurament teniu molts de vosaltres: dubtes sobre la vida, la mort, l'amor... És a dir, sobre el misteri del que som i per què hi som.

Una tercera connotació fou l'inconformisme, però no un inconformisme sense sentit, que dóna avorriment, sinó que era un inconformista que cremava, que el mateix inconformisme l'esperonava a buscar respostes, i de ben segur li donava moments de desencís, però també molts moments gratificants en adonar-se que poc o molt havia avançat.

Per què ho dic tot això, doncs perquè en Toni fou un jove-poeta i sobretot un home compromès amb el seu país, la nostra terra, amb Catalunya. Compromès amb la seva fe, ja que féu un llarg pelegrinatge espiritual per arribar al més gran compromís, almenys per a mi, que és el compromís amb un mateix. I en Toni, arribat en aquest punt, igual que tants d'altres que hi han arribat, no podia trair el que ell era, havia de ser conseqüent amb el que sentia, i d'aquí ve la fermesa dels passos que va donar.

Era tossut com una mula, i a estones sorrut i solitari, i això el feia un xic misteriós. Quan callava sabies que algun cosa o altra s'empescava.

La inquietud per la vida, que és com dir per la poesia, li ve de ben jovenet. Va estudiar al Seminari de Vic, i junt amb tota una colla d'estudiants que acabarien sent grans amics, va començar a fer-se una sèrie de plantejaments per intentar trobar respostes. Eren gent de grans inquietuds, i fou aquí on agafà el compromís amb la llengua, a voler saber del pensament dels grans mestres. I de mica en mica, entre el sol d'estiu i la boira d'hivern va començar a saber quins eren i serien els seus grans Mestres. Mestres en majúscula, que li deixarien una gran empremta i també dels mestres amb lletra menuda, ja que aquests li ensenyaven allò que no volia ser. També va fer seus, mestres que trobava enfilant-se i regirant els prestatges de llibreries, biblioteques, i que en la seva soledat i el seu silencia l'anaven colpint amb les paraules l'una darrera l'altra.

Dels grans Mestres, en majúscula, en destacarem un, que a alguns us sonarà. O si més no aquells a qui us interessa més la literatura el podeu gravar a la memòria per si un dia us cau a les mans, aquest gran Mestre. I no és que li donés classes, sinó que ho fou perquè li va ensenyar a descobrir part d'allò que ell buscava. Fou en Carles Riba. Va començar sentun mestre i va acabar sent un amic.

En una de les cartes que en Toni li va escriure deia: Amb la seva coneixença vaig sentir el Foc. Benaurada l'hora que vaig començar a patir. Des de llavors, he sentit una flama. La passió del somni m'ha fet blasmar la baixesa del món, i m'ha fet estimar el món.

I acaba dient-li: Si no m'oblido de mi mateix, és impossible que oblidi el dia que el vaig conèixer. Hem parlat d'en Carles Riba, mestre i amic d'en Toni, i en podem citar d'altres amics, encara vius: en Segimon Serrallonga, en Pep Grau, en Ricard Torrents, en Miquel Martí i Pol, i tants d'altres. I parlo d'ells perquè quan parlen d'en Toni, en parlen amb tant d'amor, que crec que en Toni els va domesticar, que diria el Petit Príncep, els va cultivar amb un fil d'or que es va anar trenant, a raó d'estar hores i hores escoltant-se, de saber l'un de l'altre, de plorar i riure junts, i que, encara que un cop grans, tots han fet el seu camí, sabien retrobar aquell punt, aquella paraula, aquell gest que havien deixat en l'última conversa.

En Toni es va allunyar del país, féu com un autoexili. Primer se n'anà a Tübingen (Alemanya), ciutat de grans poetes i filòsofs; després a Suïssa, a Zurich concretament; tant en un lloc com en l'altre hi va anar traient el nas de mica en mica, i creant-hi un niu que representés el seu país. Feia classes de llengua i literatura catalana a la universitat, però imagineu-vos a qui li podia interessar el català en un país on la seva llengua ni tan sols és romànica!

I aquí ve una altra virtut d'en Toni, ja que amb molt d'esforç i perseveranca, com qui no fa res, es va anar ficant la gent a la butxaca a través de l'amistat, de la conversa atenta, de saber escoltar, moltes vegades, més que no pas parlar.

I de tot això i com a significatiu, ja que en definitiva són els actes el que compten, gràcies a ell es van celebrar l'any 1970, a la ciutat de Tübingen, uns Jocs Florals de la llengua catalana, però no a porta tancada i clandestinament, sinó que tota la ciutat, quasi com una diada de Sant Jordi d'ara, estava plena de senyeres, i hi va tenir lloc una colla d'actes que omplien el buit que vivia en aquell moment el país. Estem parlant de l'època franquista.

Com es justifica aquest autoexili? El qui ho sap en profunditat només és en Toni, perquè és una opció molt íntima i personal, jo només em puc quedar a la pell, però el que si és segur és que en aquells moments estava convençut que podia fer més feina per al seu país estant-ne a fora que no quedant-se a dins.

I per acabar, ja que em sembla que m'he allargat prou, no puc deixar a parlar, encara que breument, de la família.

Una família que ell no va triar, a diferència dels amics, però que l'hem estimat i l'estimem no pel que ha esdevingut, sinó pel que ha sigut, pel que hem rebut, pel que ens va deixar de llavor i hem anat plantant cada temporada. Una família de vuit germans, ell n'era el petit. Jugava al carrer, anava a caçar pardals amb un tirador que ell mateix, com tants d'altres, s'havia fet, o corria pel torrent que hi havia a la vora de casa, com feia qualsevol infant del barri. Era una època de pocs recursos, però de molt enginy per poder assaborir les hores i créixer sense gaires contemplacions.

Bé, i com que diuen que darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona, acabaré recordant la meva àvia, la mare d'en Toni, que va ser la que amb molt silenci i amb molta pregària va anar aconduint el qui avui tenim present entre nosaltres, i que ens va deixar escrit, entre altres coses el següent: Mai l'he poguda pensar, la mort, sento massa vida i tant que m'agradaria estimar-la. La Mort és la mort. No sé què d'immortal vençut pesa dins meu: potser és que aquest vençut vol vèncer, però voldria que vencés en aquest món.

Jo crec i vull creure que en Toni ha vençut. Només desitjo que a tots vosaltres el testimoni d'en Toni o d'altres que anireu trobant pel camí us facin sentir tan satisfets de vosaltres mateixos que els qui us estimen també sentin que heu vençut perquè heu sabut lluitar.

(*) Text llegit en el lliurament de la XX edició dels Concur Antoni Pous, fet el 28 d'abril del 2000, a la sala municipal d'exposicions de Can Puget.