En Toni Pous i l'amistat per Segimon Serrallonga, Poeta.

Article publicat a El Ter número 65 (agost 2001)

Al cap de vint-i-cinc anys de la mort, en Toni continua sent el meu gran amic. No que hi parli ja de paraula, com de vegades em passava al començament de la seva absència, però ara se'm fa encara molt present molt sovint, de maneres molt diverses, segons les circumstàncies, fent-me sempre bona companyia. I no té res d'estrany, perquè una amistat com la d'ell valia i val tant com un amor. I com que un amor de temps comporta també topades abruptes i discussions vitals, doncs encara el visc tal com era. No l'hem pas mitificat, com algú va témer que faríem. les coses són com són, i les persones també.

Dic de maneres diverses. Efectivament, tinc amistats de persones encara vives que ell em va regalar. Una de les coses més admirables d'en Toni era aquesta, regalava amics. De primer te'n parlava a tu com de persones de valor, després t'adonaves que havia fet el mateix parlant als altres de tu, de manera que quan us vèieu per primera vegada us trobàveu amb l'amistat ja encepada.

Era lleial a la bona imatge que ell s'havia fet de tu, i per això tan sever. Vaig separar-me de tu només en allò –em deia per carta referint-se a unes paraules frívoles que jo li havia adreçat un dia quan tornàvem de Barcelona malhumorats.

Era exigent, recomanant als amics i a les amigues lectures de poetes importants, per difícils que fossin de primera lectura. A una noia convertida en amiga només de coneixe's, li va deixar un Rilke francès sense que la noia conegués gaire aquesta llengua. Així n'aprendràs, entraràs a la llengua fins al fons de tot. Feia amistats de cop, perquè es donava, i entusiasmava fent valer l'altre més del que l'altre s'havia mai imaginat.

La correspondència d'en Toni era forta perquè era amistosa. Escrivia cartes a gent de formació molt diferent, però usava de tant de rigor amb les persones senzilles com amb les cultes. La diferència entre claredat i obscuritat era senzillament la que corresponia a la formació de la persona a qui escrivia. No estalviava mai la reflexió, ni als més savis.

Sobre el llenguatge sovint tan difícil d'en Toni, només recordaré que en ressenyar l'antologia de Castellet-Molas de 1963, que parlava de dos exilis, vaig parlar de l'existència d'un tercer exili. La nostra foscor deliberada i a la fi el nostre silenci eren certament massa difícils. Per aquest biaix mental s'hi esbalçà gairebé tota l'escriptura d'en Toni. Qui no vol fugir de si mateix i tem que l'esclafin els benpensants i els benfaents que l'assetgen s'ha de soterrar. El foc de la seva paraula, però, no s'apaga, encara que a les orelles dels qui es consideren part dels feliços molts encara cremi i els faci por o se'ls faci estranya.

La humilitat i l'ambició intel·lectual el portaven a repetir una cosa tan sorprenent com aquesta: El que hem de fer nosaltres és parlar, no escriure, perquè d'escriure no en sabem. A partir dels anys cinquantes la poesia no era per a ell pas tan important com l'estudi i l'amistat.

El 1968 en Toni va tornar a escriure poesia. La meva alegria la vaig expressar en una carta encesa a ell i, un cop mort, en el darrer poema que figura al meu llibre gruixut de poesia: Lletres de goig a Toni Pous. M'hi sostinc amb la mateixa alegria d'haver sigut amic seu. Li devia massa, li dec massa, per no tenir-lo sempre a la memòria. Em sembla que no passa cap dia que no em vingui al cap més d'una vegada. I és que em fa falta. Encara que només fos per tornar a riure junts.