L’iceberg Pous per Ramon Farrés, filòleg i traductor.

Article publicat a El Ter número 74 (maig 2002)

En la introducció a la meva tesi doctoral Antoni Pous, poeta i traductor, presentada el mes de febrer passat a la Universitat Autònoma de Barcelona, faig servir la imatge d’un iceberg per descriure la peculiar situació d’aquest home de lletres manlleuenc en la consciència cultural del nostre país.

La punta visible d’aquest iceberg la constitueix poc més que el seu nom, que a Manlleu s’associa amb una institució escolar i a la comarca d’Osona amb uns premis literaris. Des de Barcelona estant són ja molt pocs els que disposen d’una talaia prou elevada per distingir fins i tot aquest vèrtex i situar-lo en l’òrbita de l’anomenat Grup de Vic i les seves aportacions a la cultura catalana, des de la llunyana antologia poètica Estudiants de Vic, 1951, fins a la mateixa Universitat de Vic, passant per la revista Reduccions, entre d’altres.

Qui s’hagi pres la molèstia d’acostar-se prou a la punta de l’iceberg, haurà pogut copsar a més, ja per sota de la superfície de l’aigua, algunes de les obres que s’amaguen sota el nom d’Antoni Pous: el seu volum de versions del pensador Walter Benjamin, Art i literatura, publicat per Eumo l’any 1984, que encara es pot comprar en alguna llibreria selecta; les Traduccions de Paul Celan, exhaurides des de fa dècades, però a l’abast del públic interessat a les biblioteques; les dues antologies que va publicar, una de la poesia igualadina i una altra de poesia catalana del segle XX en alemany, localitzables també en alguna biblioteca; un grapat de poemes seus publicats als primers números de Reduccions, i poca cosa més.

Per poder descobrir altres produccions de Pous, situades a una major profunditat, ja ens hem de capbussar, disposats a esmerçar-hi un cert esforç i energia: és el cas d’El nou bon sempre seguit del desconhort a Jaume d’Urgell, una mena de carpeta de gran format que conté una part important de la seva obra poètica, però de la qual es va fer tan sols una tirada de 225 exemplars l’any 1974, i que actualment és gairebé impossible de trobar si no és gràcies a algú que la va adquirir en aquell moment; una cosa semblant ocorre amb les dues sèries d’articles que Pous va publicar a les revistes Textos i Oriflama a la dècada dels seixanta, ja que per aplegar-los tots cal furgar no en una, sinó en diverses hemeroteques del país, i no diguem ja la resta de poemes i articles seus apareguts en publicacions esparses al llarg de la seva vida o pòstumament.

Però l’iceberg Pous encara ofereix una capa més profunda i inaccessible – i més voluminosa com més avall es baixa, tal com sol succeir amb aquestes formacions geològiques –, per arribar a la qual és necessari enfundar-se un vestit de bus i un escafandre: aquí trobem tota la seva obra inèdita, de la qual cal destacar el recull de poemes L’inútil plor, un Quadern de notes de l’any 1951 d’una gran intensitat lírica i humana, la seva tesi doctoral inacabada sobre la concepció del llenguatge en Ramon Llull i una gran quantitat de correspondència privada, però d’un gran interès literari i documental, perquè entre els seus corresponsals hi ha Miquel Martí i Pol, Jordi Sarsanedas, Segimon Serrallonga, Josep Grau o Ricard Torrents (sense comptar l’intercanvi epistolar amb Carles Riba, l’únic que ha estat publicat fins ara, també a Reduccions).

La meva tesi ha estat el primer intent d’explorar aquest iceberg des del vèrtex fins a la base, i crec que els resultats d’aquesta exploració són prou interessants perquè tots els qui ens hem interessat fins ara per preservar d’alguna manera la memòria d’Antoni Pous unim esforços per fer emergir aquella part de la seva obra que continua essent vàlida, i fer-la així accessible als lectors.