El poeta secret per Ramon Farrés, filòleg i traductor (*).

Si alguna cosa caracteritza la trajectòria vital d’Antoni Pous i Argila (Manlleu, 1932 – Barcelona, 1976) és la seva capacitat d’impulsar projectes culturals de llarg abast d’una manera gairebé anònima: va ser el motor principal de l’anomenat Grup de Vic, la colla de seminaristes poetes que va donar-se a conèixer amb el recull Estudiants de Vic, 1951, amb un pròleg de Carles Riba; fou també l’ànima del grup Lacetània, que a començament dels anys 60 va vitalitzar la vida cultural igualadina amb innombrables iniciatives i la publicació de la revista Textos i els Quaderns del Lacetània; va ser més tard un dels màxims impulsors dels estudis de llengua i literatura catalanes al món germànic des del lectorat de català que va assumir a cavall dels anys 60 i 70 a Tübingen i a Zuric; fou encara l’introductor entre nosaltres de l’obra de dos dels més grans escriptors judeo-alemanys del segle XX: Walter Benjamin i Paul Celan, i va ser finalment un dels fundadors i el qui va donar nom a la revista Reduccions, que encara avui és la publicació periòdica dedicada exclusivament a la poesia més important de tot l’àmbit català.

Però al marge d’aquesta tasca importantíssima d’agitació cultural, Pous va ser sempre abans que res un poeta: els primers versos que li coneixem daten de quan tenia entre 11 i 12 anys, i els darrers estan escrits el 1975, just abans que se li declarés el càncer que se l’havia d’endur un any més tard. Tot i això, és tant o més desconegut com a poeta que com a traductor i promotor de tota mena d’iniciatives culturals. De fet, a banda de l’antologia de poetes seminaristes esmentada abans i alguns pocs poemes més esparsos en revistes, en vida seva només es va publicar el volum poètic El nou bon sempre seguit del Desconhort a Jaume d’Urgell (Edicions del Bordiol, 1974), en una edició molt bella i acurada, però molt marginal i avui dia introbable.

Deixant de banda un centenar llarg de poemes d’adolescència, la producció poètica de Pous es divideix en dos blocs clarament diferenciats: el que correspon a l’època 1950-1952, d’una gran efervescència creadora, i el que va de 1964 fins a la mort del poeta, amb un parèntesi de gairebé quinze anys de silenci poètic entremig. Aquesta última etapa la formen l’esmentat recull El nou bon sempre... i el tríptic Zürichsee, publicat pòstumament a Reduccions (1, gener 1977), el qual estava pensat com a punt de partida d’un nou cicle poètic però va quedar convertit per les circumstàncies en el testament literari de Pous.

Dels poemes de la primera etapa, en canvi, només uns pocs han vist la llum en publicacions esparses. De fet quatre dels cinc poemes que presentem avui, escrits tots ells entre 1950 i 1952, eren fins ara totalment inèdits, i l’altre, I tot serà feliç en el plor i la sang, s’havia publicat tan sols en un òrgan de premsa d’àmbit molt local, la revista Manlleu, l’any 1952, amb el títol Cant de l’ànima que pressent la unió amb Déu. Si el donem ara amb un títol diferent –que no és res més que la reproducció del primer vers, com en la resta de poemes–, és perquè aquesta composició, juntament amb Vespre estremit d’ardències batudes, forma part d’un recull titulat L’inútil plor, on els poemes no porten títol, sinó que van tan sols numerats.

Pel que fa a Sotja a cada horitzó un indesxibrable, Pous el va fer arribar a Carles Riba amb la primera de les cartes que li va enviar, datada el 17.11.1950, poc després d’haver tingut l’ocasió de conèixer-lo personalment. El poema delata de fet de manera molt evident la influència de les Estances de Riba, que per a Pous van significar una autèntica revelació poètica en un moment en què els seus models principals eren Verdaguer i Costa i Llobera. La marca de Riba és present també als altres poemes, que daten ja de 1951 i 1952, però d’una manera més matisada. Pous havia tingut temps ja de pair la forta impressió que li va causar la poesia del mestre, i alhora havia començat a llegir amb deler tota la lírica moderna –catalana o estrangera– que li queia a les mans, de manera que enmig dels ressons ribians se n’hi poden trobar també de procedència diferent. Així, per exemple, Vespre estremit d’ardències batudes fa pensar molt en la dicció poètica de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, mentre que la musicalitat i la perfecció formal de Et vaig conèixer perquè ja et sabia i La noia pura en el desert floria tenen un clar referent en l’estil de Josep Carner.

(*) Ramon Farrés (Manlleu, 1962) és poeta, traductor i professor de la facultat de Traducció de la Universitat autònoma de Barcelona. L’any 2002 es va doctorar amb una tesi titulada Antoni Pous, poeta i traductor, i actualment està preparant l’edició de l’obra en vers i en prosa d’aquest intel·lectual i home de lletres injustament oblidat.