Evolució de l’orquestra del Barroc al Romanticisme Música instrumental
|
BARROC (1600-1750)
La
música instrumental adquireix per primera vegada tanta importància com la
música vocal. Sorgeixen noves formes instrumentals (sonata, suite, concert
per a solista i concerto grosso, tocata ...) que exploten les
possibilitats tímbriques i tècniques dels instruments.
Els
instruments adquireixen cada vegada més importància, especialment els de corda.
Això afavorirà el seu perfeccionament i el consegüent virtuosisme dels
executants. Stradivarius, Amati i Guarnieri són els millors lutiers
(constructors d’instruments de corda) de tots els temps.
Els
intèrprets s’especialitzen en un instrument concret, ja que el llenguatge
musical és més complex que en el Renaixement. Els compositors especifiquen
quins instruments han d’interpretar cada veu. Les obres s’escriuen pensant en
totes les capacitats expressives i tècniques de cada instrument.
Els
instruments més importants de l’època són el clavecí, el violí,
la flauta i l’orgue, tant com a solistes com formant part
d’agrupacions instrumentals.
L’orquestra
neix en el Barroc i és relativament petita, ja que té com a base els
instruments de corda. L’orquestra apareix com a conjunt estructurat
d’instruments organitzats per famílies (seccions de corda, vent-fusta,
vent-metall i percussió).
El
clavicèmbal i l’orgue fan dues funcions: de solistes o de suport polifònic
(baix continu). El clavicembalista era l’encarregat de fer les funcions de
director des del clavicèmbal.
Principals compositors:
Itàlia: A. Vivaldi, C. Monteverdi, T.
Albinoni, D. Scarlatti, A. Corelli
França: J. P. Rameau, J. B. Lully, F. Couperin, M. A.
Charpentier
Anglaterra: H.
Purcell
Alemanya: G. F. Haendel, J. S. Bach, J.
Pachelbel, G. F. Telemann
Espanya: Joan
Cererols, Gaspar Sanz, J. B. Cabanilles
Disposició
dels instruments en una orquestra barroca:
CLASSICISME El triomf dels instruments (1750-1810)
Durant
el Classicisme, la música instrumental assoleix un punt àlgid en la història. La
supremacia de la música vocal que s’havia donat fins a l’època del Barroc ja ha
estat superada i la societat del Classicisme exigeix una gran producció de
música instrumental.
En aquesta
època els instruments es perfeccionen gràcies als avenços tecnològics
que permeten la creació de nous instruments i la millora dels antics. Destaquen
el clarinet, que passa a formar part de l’orquestra, i el piano -
primer model construït per Bartolomeo Cristofori- que progressivament va
substituint el clavicèmbal i el clavicordi, fins a fer-los desaparèixer a
finals del segle XVIII.
Es
continua fent servir l’instrument de percussió del barroc, les timbales, però
Mozart, Haydn i Gluck van ser els primers compositors que van incorporar
instruments d’afinació indetermonada procedents de les bandes militars turques:
el triangle, els plats i el timbal.
En l’orquestra
clàssica el nombre d’instruments de corda es duplica respecte del barroc,
perquè amb la incorporació de nous instruments de vent-fusta (clarinets)
i vent-metall (trompes), la corda necessita reforçar-se per equilibrar
el so de l’orquestra.
El
director ja no dirigeix des del clavicèmbal, sinó que es situa davant i pren
molt més protagonisme.
L’orquestra s’estructura en aquesta època
tal com la coneixem en l’actualitat:
-quintet
de cordes (violins primers, violins segons, violes, violonels i contrabaixos)
-vent-fusta,
per parelles (flautes, oboès, clarinets i fagots)
-vent-metall
(trompes i trompetes)
-percussió
(timbales)
Les formes
instrumentals més importants del Classicisme són la sonata, el concert
i la música de cambra (trios, quartets i quintets. Els grups de cambra
augmenten a causa de la demanda de nobles i burgesos que en la intimitat de les
seves cases fan reunions musicals).
Disposició
dels instruments en una orquestra clàssica:
Principals compositors:
Àustria: F. J. Haydn , W. A. Mozart
Alemanya: L.
Van Beethoven, C. W. Gluck, J. Stamitz
Itàlia: L.
Boccherini
Espanya: Pare
A. Soler, V. Martín i Soler
ROMANTICISME El poder de l’expressió (segle XIX)
Durant
el Romanticisme, en general, els artistes són molt ben considerats. En música
ho seran els compositors i encara més els intèrprets, que són els qui reben els
aplaudiments del públic. Això, sumat al perfeccionament tècnic de molts
instruments (flauta de metall, instruments de vent-fusta amb el sistema de claus
dissenyat per Theobald Böhm, de vent-metall amb pistons o vàlvules),
farà que el virtuosisme instrumental (especialment del piano i del violí)
adquireixi gran importància i que intèrprets com F. Chopin o F. Liszt
-piano- o N. Paganini -violí- siguin tan admirats com les estrelles del
rock d’avui dia.
També
cal destacar la invenció de nous instruments com el saxofon (1740), l’harmònium
i l’acordió.
L’instrument
romàntic per exel.lència és el piano. Era l’instrument de moda durant el
segle XIX. En els salons de la burgesia destaca entre tots els instruments i té
una literatura musical pròpia molt important. El seu estudi passarà a ser
gairebé obligatori per als membres d’aquesta classe social, en especial per a
les noies.
Les formes
camerístiques heretades del Classicisme, com el quartet de corda iel tio
amb piano, s’adapten perfectamen a l’estètica romàntica. A més, es componen
obres per a formacions més grans:quintets, sextets, octets i fins i tot nonets.
L’orquestra
del romanticisme conté molts més instruments que la clàssica ( s’introdueix
l’arpa, el flautí, el corn anglès, el saxo, el contrafagot,
els trombó, la tuba i la gran varietat d’instruments de
percussió). Aquest augment es produeix tant en quantitat com en varietat,
ja que a més de créixer el número d’instruments per família, s’incorporen
definitivament a l’orquestra tots aquells instruments de vent i percussió que
abans només s’utilitzaven ocasionalment.
El
resultat d’aquest creixement és l‘orquestra simfònica tal com la coneixem avui
dia. Aquesta formació ha perdurat fins a l’actualitat per les grans
possibilitats tímbriques que ofereix.
Amb
l’orquestra, el compositor romàntic pot aconseguir sonoritats i sensacions
grandioses. H. Berlioz serà el seu impulsor i hi augmentarà el nombre
d’instruments. La complexitat creixent de les partitures orquestrals fa que la
figura del director d’orquestra sigui cada vegada més necessària.
Les
grans formes instrumentals del classicisme –sonata, concert i simfonia-
es segueixen utilitzant però els seus límits s’amplien.
Disposició
dels instruments en una orquestra romàntica:
Principals
compositors:
Àustria: F. Schubert
Alemanya: F.
Mendelssohn, R. Schumann, J. Brahms, R. Wagner, Carl M. Von Weber
Itàlia: G. Verdi, G. Puccini, V. Bellini, G. Rossini, G.
Donizetti
França: H.
Berlioz, C. Frank, G. Bizet, C. Saint-Saëns
Rússia:
P.I. Txaikovski
Polònia: F.
Chopin
Hongria: F.
Liszt
Espanya: F.
Sors, J. A. Clavé