Evolució  de  l’orquestra  

del   Barroc  al Romanticisme

Música instrumental       

 

 

BARROC   (1600-1750)

 

La música instrumental adquireix per primera vegada tanta importància com la música vocal. Sorgeixen noves formes instrumentals (sonata, suite, concert per a solista i concerto grosso, tocata ...) que exploten les possibilitats tímbriques i tècniques dels instruments.

Els instruments adquireixen cada vegada més importància, especialment els de corda. Això afavorirà el seu perfeccionament i el consegüent virtuosisme dels executants. Stradivarius, Amati i Guarnieri són els millors lutiers (constructors d’instruments de corda) de tots els temps.

 

Els intèrprets s’especialitzen en un instrument concret, ja que el llenguatge musical és més complex que en el Renaixement. Els compositors especifiquen quins instruments han d’interpretar cada veu. Les obres s’escriuen pensant en totes les capacitats expressives i tècniques de cada instrument.

 

Els instruments més importants de l’època són el clavecí, el violí, la flauta i l’orgue, tant com a solistes com formant part d’agrupacions instrumentals.

 

L’orquestra neix en el Barroc i és relativament petita, ja que té com a base els instruments de corda. L’orquestra apareix com a conjunt estructurat d’instruments organitzats per famílies (seccions de corda, vent-fusta, vent-metall i percussió).

El clavicèmbal i l’orgue fan dues funcions: de solistes o de suport polifònic (baix continu). El clavicembalista era l’encarregat de fer les funcions de director des del clavicèmbal.

 

 

 

Principals compositors:

 

Itàlia: A. Vivaldi, C. Monteverdi, T.  Albinoni, D. Scarlatti, A. Corelli

França:  J. P. Rameau, J. B. Lully, F. Couperin, M. A. Charpentier

Anglaterra: H. Purcell

Alemanya: G. F. Haendel, J. S. Bach, J. Pachelbel, G. F.  Telemann

Espanya: Joan Cererols, Gaspar Sanz, J. B. Cabanilles

 

 

 

 

 

 

 

Disposició dels instruments en una orquestra barroca:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

CLASSICISME    El triomf dels instruments  (1750-1810)

 

 

Durant el Classicisme, la música instrumental assoleix un punt àlgid en la història. La supremacia de la música vocal que s’havia donat fins a l’època del Barroc ja ha estat superada i la societat del Classicisme exigeix una gran producció de música instrumental.

 

En aquesta època els instruments es perfeccionen gràcies als avenços tecnològics que permeten la creació de nous instruments i la millora dels antics. Destaquen el clarinet, que passa a formar part de l’orquestra, i el piano - primer model construït per Bartolomeo Cristofori- que progressivament va substituint el clavicèmbal i el clavicordi, fins a fer-los desaparèixer a finals del segle XVIII.

Es continua fent servir l’instrument de percussió del barroc, les timbales, però Mozart, Haydn i Gluck van ser els primers compositors que van incorporar instruments d’afinació indetermonada procedents de les bandes militars turques: el triangle, els plats i el timbal.

 

En l’orquestra clàssica el nombre d’instruments de corda es duplica respecte del barroc, perquè amb la incorporació de nous instruments de vent-fusta (clarinets) i vent-metall (trompes), la corda necessita reforçar-se per equilibrar el so de l’orquestra.

El director ja no dirigeix des del clavicèmbal, sinó que es situa davant i pren molt més protagonisme.

 

L’orquestra s’estructura en aquesta època tal com la coneixem en l’actualitat:

 

-quintet de cordes (violins primers, violins segons, violes, violonels i contrabaixos)

-vent-fusta, per parelles (flautes, oboès, clarinets i fagots)

-vent-metall (trompes i trompetes)

-percussió (timbales)

 

Les formes instrumentals més importants del Classicisme són la sonata, el concert i la música de cambra (trios, quartets i quintets. Els grups de cambra augmenten a causa de la demanda de nobles i burgesos que en la intimitat de les seves cases fan reunions musicals).

 

 

Disposició dels instruments en una orquestra clàssica:

 

 

 

                      

 

  

 

 

 

 

Principals compositors:

 

Àustria: F. J. Haydn , W. A. Mozart

Alemanya: L. Van Beethoven, C. W. Gluck, J. Stamitz

Itàlia: L. Boccherini

Espanya: Pare A. Soler, V. Martín i Soler

 

 

 

ROMANTICISME         El poder de l’expressió  (segle XIX)

 

Durant el Romanticisme, en general, els artistes són molt ben considerats. En música ho seran els compositors i encara més els intèrprets, que són els qui reben els aplaudiments del públic. Això, sumat al perfeccionament tècnic de molts instruments (flauta de metall, instruments de vent-fusta amb el sistema de claus dissenyat per Theobald Böhm, de vent-metall amb pistons o vàlvules), farà que el virtuosisme instrumental (especialment del piano i del violí) adquireixi gran importància i que intèrprets com F. Chopin o F. Liszt -piano- o N. Paganini -violí- siguin tan admirats com les estrelles del rock d’avui dia.

 

També cal destacar la invenció de nous instruments com el saxofon (1740), l’harmònium i l’acordió.

 

L’instrument romàntic per exel.lència és el piano. Era l’instrument de moda durant el segle XIX. En els salons de la burgesia destaca entre tots els instruments i té una literatura musical pròpia molt important. El seu estudi passarà a ser gairebé obligatori per als membres d’aquesta classe social, en especial per a les noies.

 

Les formes camerístiques heretades del Classicisme, com el quartet de corda iel tio amb piano, s’adapten perfectamen a l’estètica romàntica. A més, es componen obres per a formacions més grans:quintets, sextets, octets i fins i tot nonets.

 

L’orquestra del romanticisme conté molts més instruments que la clàssica ( s’introdueix l’arpa, el flautí, el corn anglès, el saxo, el contrafagot, els trombó, la tuba i la gran varietat d’instruments de percussió). Aquest augment es produeix tant en quantitat com en varietat, ja que a més de créixer el número d’instruments per família, s’incorporen definitivament a l’orquestra tots aquells instruments de vent i percussió que abans només s’utilitzaven ocasionalment.

 

 

El resultat d’aquest creixement és l‘orquestra simfònica tal com la coneixem avui dia. Aquesta formació ha perdurat fins a l’actualitat per les grans possibilitats tímbriques que ofereix.

 

 

Amb l’orquestra, el compositor romàntic pot aconseguir sonoritats i sensacions grandioses. H. Berlioz serà el seu impulsor i hi augmentarà el nombre d’instruments. La complexitat creixent de les partitures orquestrals fa que la figura del director d’orquestra sigui cada vegada més necessària.

 

Les grans formes instrumentals del classicisme –sonata, concert i simfonia- es segueixen utilitzant però els seus límits s’amplien.

 

 

 

 

 

 

 

Disposició dels instruments en una orquestra romàntica:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Principals compositors:

 

Àustria: F. Schubert

Alemanya: F. Mendelssohn, R. Schumann, J. Brahms, R. Wagner, Carl M. Von Weber

Itàlia: G. Verdi,  G. Puccini, V. Bellini, G. Rossini, G. Donizetti

França: H. Berlioz, C. Frank, G. Bizet, C. Saint-Saëns

Rússia: P.I. Txaikovski

Polònia: F. Chopin

Hongria: F. Liszt

Espanya: F. Sors, J. A. Clavé