 |
Josep Gual Lloberes, poeta badaloní (1920-2005) va ser un supervivent de la “lleva del biberó” . A més de deixar-nos com a llegat la seva poesia: una crònica rotunda d'uns temps difícils amb humor càustic i implacable -a causa de la censura i la maca de llibertat-, també ens ha transmès una manera d'entendre què significa ser ciutadà i formar part d'una comunitat. |
Compromès amb els moviments socials i polítics d'equerres durant el franquisme, va ser un prolífic activista cultural i impulsà la banda musical l'Estrop. Gran esportista, havia vestit l'equip verd-i-negre de la Penya i estava molt vinculat a la Unió Gimnàstica i Esportiva.
El novembre de 2003 el món de les lletres badaloní li va fer un homenatge al teatre Zorrilla on es presentà l'obra Aboco el sac , un recull de poemes inèdits recopilats pel mateix poeta. La publicà Edicions Fet a Mà.
El poeta Valentí Soler ha preparat l'edició de la seva obra completa (Fundació Enciclopèdia Catalana), fins avui força dispersa.
Us reproduïm unes paraules de la carta que Salvador Espriu envià a Josep Gual pocs dies després d'haver rebut un exemplar de La sal al coll , el gener de 1965: .. .he llegit, amb un gran plaer, de seguida que he pogut, sense treves ni peresa, perquè es tracta d'una obra autèntica, que revela una veritable sensibilitat i una preocupació de debò per la nostra realitat i i pels problemes del nostre temps. A més, vostè sap català i té un gust molt personal en la tria dels mots que li convenen i el felicito cordialment, i no cal dir que estic d'acord amb el seu criteri, en tot el que expressa o ataca i en la forma de manifestar-ho....
No puc cantar cançons
Amic,
No puc cantar cançons,
m'han estripat les cordes
de la barca,
de la barca
on guardava
tots els cants.
Ara no puc
lligar el timó
i el vent em porta
cap al cor
dels altres,
dels altres
perseguits
i trepitjats,
d'aquells que són més nets
que tots nosaltres.
Amic,
ara no puc cantar cançons,
m'han estripat les cordes
de la barca.
( La sal al coll, 1964)
Paisatge de l'Ebre
Avui he tornat a la Serra de Pàndols.
I a la cova he trobat
les sabates d'en Jaume.
Un forat a les soles
i una pinta de bales,
dins un plat enfangat
tres cascots de metralla.
Des de l'any trenta-vuit
jo no havia tornat
a la Serra de Pàndols.
I a la cova han quedat
les sabates d'en Jaume.
Dins un plat enfangat
tres cascots de metralla.
( La sal al coll , 1964)
T'he buscat, amor (1961)
T'he buscat, amor,
pels camins de l'aigua,
ones dels teus polsos
m'han mullat la cara.
T'he buscat, amor,
pels camins de l'aire;
com un vol d'ocell
-urpes i cotó-
damunt meu planaves.
T'he buscat, amor,
acostant paraules
pels camins del foc
de les teves galtes,
ara no puc dir
que em diguis estranya;
els rius de la sang,
al mar del teu cor
han vessat les aigües.
T'he buscat, amor
per la terra amarga;
essent lluny de tu
reneix l'eperança.
T'he buscat, amor,
pels camins de l'ànima;
perduda la calma,
he seguit camins
i enlloc no et trobava.
T'he trobat amor,
més enllà de l'aire.
T'he trobat amor,
vers allà on planaves.
Ara no puc dir
que em siguis estranya;
els rius de la sang,
al mar del teu cor,
han vessat les aigües.
(Dins Aboco el sac , 2003)
Badalona per l'amnistia (29-2-1976)
Érem cinc mil, unificats i unànimes,
que Badalona és gresol de les Espanyes.
Gent de Jaén, de Múrcia i de Navarra,
de tots els vents i de totes les contrades,
enlairant l'estendard de la justícia,
clamant al cel, agnòstics i creients,
tots a l'una, només un crit:
AMNISTIA!
Ordre perfecte, civilitzat, el Poble
reclama simplement, la Democràcia.
Érem cinc mil, unificats i unànimes,
i ens fem ressò del crit de tota Espanya:
demanem per a tots i per tothom
ampla AMNISTIA.
Érem cinc mil, unificats i unànimes.
I som només
la immensa majoria
(Dins Aboco el sac , (2003)
Oda nova a Badalona (1981)
Maria del mar brut,
campanar de la quisca,
cuitat de corders i fabricants
d'aiguardents dolços,
qui t'ha vist i qui et veu
tan malmenada.
Aniràs a l'infern a cremar
quitrà i petroli
i els del Cristall faran
una urna funerària
per enterrar-te més enllà del Canyet,
just a Can Ruti, palau d'ambulatoris de
(primera
on no hi menen camins.
Orfe de carreteres, mancada de vials,
ni clavegueres tindràs per expulsar
la pròpia farda.
Desemparada de tot,
que Déu t'ampari.
Com t'han deixat, senyora de la Costa,
xinxa de fàbrica coberta amb drapots
de marmanyera!
Et cantaran tot el ventall d'indústries
i, amb tants oficis, esdevindràs
pobra segura.
Et proclamen pubilla del vestit de paper
confeccionat amb lletres de canvi
(retornades.
Posa't la pell en remull,
que t'has begut l'enteniment
i, en darrer sufragi
universal i democràtic,
has donat la victòria als pelacanyes.
La portadora dels valors més nobles,
la fe, la caritat, l'amor, la pàtria,
has caigut dins el sac dels corifeus
i l'or de Sibèria el cor et glaça.
Cal que retornis al passat nostàlgic,
fes que apareguin les meses petitòries
que presideixen opulentes dames
i els senyors de copalta.
Arrepenteix-te de totes les mancances
i ja veuràs com et serà otorgada
la caritat ben entesa dels sapastres.
Desarrapa't d'aquests cretins que tenen
la repartidora per programa,
vés amb els teus, els ciutadans insignes
que aixequen edificis de vint plantes,
en profit pròpi, per enaltir la pàtria.
(Dins Aboco el sac , 2003)
Si vols anar a la platja
seguint aquest carrer
mai no faràs marrada.
Si t'arrisquessis a banyar-te
pot ser que pudis més
que una cucut emmerdissada.
Fes cura de tenir la boca closa
no fos el cas que t'empassessis
qualque preservatiu
elàstic.
( Més ençà dels burots , 1979)