SANT JORDI 2009 IES Bellvitge
Una celebració de la fugida i (sobretot) de la tornada
Doncs sembla que sí, que
el proper Sant Jordi hauré publicat un llibre, una narració, i que potser em
tocarà firmar-lo si és que algú el vol comprar, és clar. Per a mi això és com
haver donat forma a un somni, un desig acomplert, després de molts mesos,
moltes tardes i molts matins d'estiu davant l'ordinador i sempre davant d'una
finestra. Aquest és un llibre molt meu, autobiogràfic, he hagut de capbussar-me
una mica endins per escriure'l i he hagut de recordar coses, de servir-me de la
memòria. Per què escriure? Per quins
motius? Per quin impuls? Segur que alguns de vosaltres escriviu, de fet, sé que
alguns ho feu. Per què?
Escrivim, segurament, per
expandir-nos, per eixamplar el nostre interior i per retrobar-nos amb nosaltres
mateixos. Escrivim per marxar, per anar-nos-en, perquè ens avorrim, perquè el
que ens envolta ens sembla gris i massa estret. Perquè ens sentim atrapats.
Escrivim perquè ens sentim sols, perquè volem que ens escoltin o que ens facin
cas. Escrivim perquè hi ha veritats de la vida que creiem que les hem de dir.
Perquè dient-les trobem consol. O també perquè ens alliberem de coses que ens
fan mal, responem a una situació injusta, o perquè se'ns vol deixar de banda.
O quan som més grans,
també escrivim per recuperar la frescor d'uns sentiments, una veu interior, un
jo nostre que tenim a dintre, que encara és allà i que hi seguirà essent, sense
alterar-se, per molts anys que passin. Escrivim perquè ens sembla que el que
ens ofereix la vida és poc, o perquè ens en sentim llunyans, apartats o
expulsats i ens hi volem acostar, volem abraçar l'existència i treure'n tot el
suc, exprimir la vida com una taronja. O també per aprendre, per descobrir
alguns secrets que només les paraules ens poden revelar.
El meu llibre es diu Les
orelles de l'elefant. Hi havia un escriptor, que es va morir, després de riure
molt, perquè era mofeta, era molt irònic, molt de la broma, i també després de
patir molt, que es deia Terenci Moix, potser a vosaltres no us sona, però
segurament que als vostres pares o els avis, o als tiets sí que els sonarà. El
vaig conèixer a Londres fa uns anys, i vaig passar-hi tot un dia i abans
d'acomiadar-me, es va obrir les orelles i va imitar Dumbo. El coneixeu Dumbo?
Va imitar Dumbo per parodiar un sentiment de desprotecció, com si volgués fer
riure i fer pena alhora. Se sentia desprotegit i se'n reia. Per això el llibre
es diu Les orelles de l'elefant, en memòria a aquell instant de broma, en què
es reia de sí mateix, amb el fons de tristesa i de tragèdia que tenen tots els
bons pallassos. Per a mi el bon pallasso, que n'hi ha pocs, és aquell que et fa
riure, però que també sap mostrar-te l'altre cara, la cara greu, la cara
ferida, sap fer-te veure que de vegades riem per no plorar.
I què hi feia jo a
Londres? Jo als vint anys, quan en tenia uns pocs més que vosaltres, era molt
aventurer, no em volia lligar a res ni a ningú, volia només ser lliure,
sentir-me lliure. I vaig marxar, tot sol, cap a Londres, sense saber ben bé per
què, a buscar-me la vida, a començar de zero, si és que havia començat res, a
buscar d'altres coses, algunes de les quals segurament ni existien. Fugir,
fugir de tot. Quin no ha sentit alguna vegada aquesta dèria, tan humana?
Desaparèixer. Adéu-siau, aquí us quedeu. El que em doneu em cansa, no em
valoreu, em voleu tenir lligat. Aquest tipus de coses.
Vaig passar-hi uns anys.
Vaig aprendre l'anglès, vaig absorbir aquella llengua estranya fins a fer-la
meva. Vaig absorbir tot el que podia d'aquell país extraordinari. Vaig tenir
sort. Vaig poder sobreviure, guanyar alguns diners, escrivint en diaris, fent
col·laboracions periodístiques. I així és com vaig conèixer aquest Terenci Moix
de qui us parlo. Li vaig fer una llarga entrevista. Vam passar tot un dia
voltant per Londres. Jo acompanyant-lo, preguntant-li coses, i absorbint i
registrant a la memòria tot el que em deia.
(Al cap d'uns anys, el
2003, poc abans d'un Sant Jordi com avui, ell va morir i jo vaig pensar que
hauria de fer una narració amb tot aquell material, usar tots els records i
anècdotes per fer-li un petit homenatge. Perquè per a mi aquest escriptor era
un heroi. M'hi emmirallava en molts aspectes, no sé ben bé perquè. Era una
persona interessant, a qui jo veia molt lliure, que vivia com volia, sense fer
cas de ningú, que vivia intensament la cultura, era un apassionat dels llibres
i del cinema. Però també tenia una altra cara, una cara una mica estranya, com
si se sentís desplaçat, fora de lloc, exiliat, com si la realitat li pesés, el
carregués i com si no acabés de participar plenament de les coses que la vida
ofereix. A Les orelles de l'elefant he intentat explicar perquè una persona que
aparentment ho té tot, que és famosa, que pot fer el que vol, és molt admirada,
que publica i ven molts llibres, iniciaria, al cap de poc, un procés de
davallada, una caiguda al buit que el portaria a la mort. He volgut fer el
retrat d'una persona que ho té tot, però que en el fons, no té res.
Poc després de jo conèixer-lo,
a principis de la dècada dels noranta, quan estava al cim de la fama i el
reconeixement, va començar a decaure, a entrar en un procés de deteriorament,
sobretot fumant. Fumava, fumava i fumava, es castigava el cos. Fumava fins que
s'ofegava i després l'ingressaven a l'hospital. I després es recuperava, però
tornava a fumar, tornava a castigar els pulmons i cap a l'hospital altre
vegada, així fins al final. I a la meva narració he volgut, entre d'altres
coses, explicar això, aquesta gran contradicció, pensar que es pot estimar molt
la vida i alhora sentir que la vida fa mal).
Vosaltres esteu a
l'adolescència, alguns al principi, d'altres al mig o al final, l'esteu deixant
enrere. Per sortir-ne haureu de sortir de l'ou, fer-vos responsables i també abandonar
alguns somnis, algunes il·lusions, algunes dèries que la vida, amb la seva
força estremidora, anirà corregint. En Terenci, les persones que són com ell,
es neguen a abandonar alguns d'aquests somnis, com que són tan bells els
segueixen perseguint tota la vida. Per això, ell no va deixar mai
l'adolescència. O fins i tot no va deixar els anys previs, la infantesa, quan
un viu arrecerat, i mira l'infinit del cel des d'una finestra, i sent que el
món és seu. Ell va voler quedar-se allà, i aquells somnis es van anar
convertint en unes ombres de fum que el perseguirien fins a asfixiar-lo.
Segurament una de les raons per les quals escrivia era per mantenir vives
aquelles il·lusions. Escrivim, suposo, també per això, per homenatjar les
il·lusions que hem tingut.
Però això no sempre és
útil ni positiu per a la vida. Penseu que les grans tragèdies de la humanitat
s'han produït quan s'han volgut aplicar somnis, ideals, ideals d'una bellesa
colpidora, sí, la igualtat, les grans utopies. Quan algú ha volgut dissenyar el
món amb un tiralínies, aplicar la perfecció matemàtica sobre la matèria humana
s'ha estavellat, ha fracassat estrepitosament: perquè madurar és acceptar les
imperfeccions del món.
Però jo en aquesta diada
de Sant Jordi us vull convidar a què escriviu, sí, segur que més d'un escriurà,
una novel·la, un conte, un poema, una reflexió, uns pensaments, uns petits
textos, un estudi, un assaig, unes memòries, una autobiografia, unes cartes,
que enviareu o que guardareu, però sobretot jo us vull convidar a ser lectors.
A llegir i a fer-ho de debò, entregats, regularment. Penseu que si llegiu
entrareu a formar part d'una comunitat global, sense fronteres, la comunitat de
lectors. Una comunitat humanista i solidària, per a la qual existeixen per
damunt de tot les persones. Diuen que aquesta comunitat està de capa caiguda,
en recessió, com l'economia; que viu ofegada, per tots els al·licients,
estímuls i aparells tecnològics, que vosaltres coneixeu tan bé. Jo no ho crec
pas. La comunitat de lectors està més viva que mai. S'alimenta del plaer bàsic,
indescriptible que és voler conèixer com són els homes i les dones i com és el
món. D'apropar-se al misteri, de conèixer algunes veritats.
Per què llegim, doncs?
Per marxar, sí, d'avorriment, com jo vaig fer als vint anys, per escapar d'uns
límits. Per viure més a fons la vida, per saber més de l'experiència. Per
recuperar un plaer que ens lliga a les emocions de la infància. La vida ens va
agafant, sí, ara sou lliures, però us atraparà, no en tingueu cap dubte, no hi
ha escapatòria. Però els llibres ens permeten tenir sempre una finestra oberta,
unes maletes fetes. El bon llibre ens obre horitzons, ens porta a comprendre i
a acceptar. Les aventures que ens conviden a viure els llibres són
il·limitades. Els llibres ens poden ensenyar el que no veiem en el nostre dia a
dia, allò que se'ns amaga, allò que se'ns vol estalviar. Us puc assegurar que
moltes ficcions tenen més càrrega de veritat que moltes converses diàries, que
estan plenes només de mitges veritats, si no d'enganys, d'ocultacions.
Els llibres també són
perillosos: per què creieu que l'església o els estats feixistes intenten
controlar, censurar i prohibir la publicació de llibres? Perquè els llibres no
són innocents. Als llibres també hi trobem descrites les maldats més terribles,
les coses que no gosaríem dir al nostre pitjor enemic, els plaers més prohibits
i mòrbids. Els llibres ens diverteixen i ens ensenyen a ser crítics amb els
poderosos i també amb els que ho volen ser i no se'n surten del tot, a riure'ns
de l'afany de poder, tan arrelat a l'ànima humana. Ens ajuden a prendre
distància, a relativitzar les coses, a ser individualistes i respectuosos amb
la individualitat de l'altre. En el fons, el bon llibre, la bona obra
literària, artística, encara que sigui terrible, salvatge, provocadora, en el
fons defensa la civilització, els valors més elevats, i ho fa amb les paraules,
allò que ens fa persones.
Per tant si llegiu sereu
més rics interiorment, més conformes i més humils. I el que és més important,
acceptareu el món tal com és, el veureu amb les seves tares, els seus defectes
i malgrat tot us l'estimareu.
(També us vull dir que
llegir no sempre és fàcil: exigeix disciplina, voluntat, una actitud activa,
desperta, lluny de l'endormiscament de les pantalles virtuals. Els beneficis
són molts si hi ha aquest petit esforç. Segurament, la humanitat ha mostrat una
de les seves millors cares en alguns dels llibres que ha deixat escrits. Perquè
el que ens fa humans, com he dit, són les paraules, i els llibres és on les
paraules triomfen, on hi estan millor disposades per parlar-nos del que és
important, les profundes ambigüitats de la vida. Heu de llegir llibres bons i
per saber si són realment bons, què ha d'haver passat?, doncs que han d'haver
superat el test del pas del temps. Si al cap dels anys, de les dècades, dels
segles, aquells llibres encara són llegits és perquè són bons i diuen coses
importants, no us sembla? Un ha desenvolupar un instint per triar, per saber el
que més li convé. L'univers literari no té fronteres i és infinit. El temps
d'estança en el món és limitat. Un ha de saber triar.)
Aquest Sant Jordi, doncs,
aquí a l'IES Bellvitge, he volgut
recordar una fugida, la meva, la que vaig fer als vint anys, evocar la
figura irrepetible de Terenci Moix, que em va ensenyar, que sí, que un ha de
voler ser lliure, però que també ha de tenir on agafar-se, no passar segons
quines fronteres i conservar la integritat. I també he volgut convidar-vos a
ser lectors, a llegir molt i a celebrar la vida tal com és. Espero que sigueu
molt feliços i que sapigueu valorar el sentit d'una diada com avui, dedicada a
la rosa i al llibre.