Records d'infantesa
Quan només tenia deu anys, els meus pares em van portar de vacances d'estiu
a un petit poblet situat als Pirineus. Quan m'ho van dir, uns dies abans que
comencés l'estació més calorosa de l'any, no vaig reaccionar gaire contenta
perquè a mi no em cridava gens l'atenció però els meus pares ja ho havien
decidit i no em vaig poder queixar. Ells m'explicaven coses d'aquell lloc
perquè volien que m'agradés ja que esperaven que hi passéssim totes les
vacances però no ho van aconseguir fins que hi vam ser.
La primera imatge que vaig tenir d'aquell lloc haig d'admetre que no va ser
tant dolenta com m'imaginava. Aquell poble tenia alguna cosa especial que
cridava l'atenció. No sabria dir el què, però quan el meu pare va parar el
cotxe i en vaig haver sortit, alguna cosa em deia que aquelles vacances no les
oblidaria mai. Només la zona en la qual hi havia un petit pàrking ja semblava diferent a la resta de llocs que
havia vist fins ara. Al nostre voltant s'aixecaven alts arbres que semblava que
no s'haguessin d'acabar mai i s'escoltaven petits sorolls produïts per
possibles animalets de l'entorn i la suau brisa del vent que feia moure les
fulles d'aquells gegants verds.
Mentre que els meus pares treien l'equipatge del cotxe i el portaven al
nostre apartament situat allà mateix, vaig fer un petit tomb pel voltant i vaig
trobar un cartell que indicava l'existència d'un mirador uns metres més enllà. Evidentment,
vaig anar cap el lloc on es trobava i abans d'arribar-hi ja es veia que hi
devia haver un bon estimball. Un cop hi vaig ser vaig estirar els braços i vaig
gaudir d'aquell meravellós paisatge. Des d'allà tot semblava enorme. Es veien
grans boscos, grans esplanades verdes i les enormes muntanyes, algunes de les
quals nevades encara, que m'imposaven tant de respecte. En aquell moment em
trobava immersa en la meva imaginació. M'imaginava corrent, saltant i rient per
aquells prats. Però, de cop i volta, un fort cop de vent em va apartar els
cabells de la cara i em va obligar a fer un pas enrere. Quin esglai vaig tenir
però, a la vegada, quina emoció! Per un moment vaig tenir por, semblava com si
alguna cosa m'empenyés al buit, però em va encantar notar aquella sensació i em
vaig adonar que en aquell poblet desconegut descobriria moltes sensacions
noves. Després d'això em van cridar els meus pares, vaig pujar a l'apartament i
els hi vaig explicar tot el que havia vist.
Aquella mateixa nit, un cop sopats, el meu pare em va prometre que l'endemà
em portaria a un lloc més meravellós que aquell mirador i que estava segur que
m'agradaria. Jo frisava per veure'l i, aquella nit, no se si perquè el llit era
nou o pel que m'havia dit ell, em va costar moltíssim dormir i l'endemà em vaig
despertar tant tard que els meus pares em van dir que no podíem anar on ell m'havia
promès.
Al migdia, un cop vaig haver dinat, vaig sortir a passejar pel voltant del
poble i m'ho vaig passar molt bé. Jo tota sola em divertia molt caminant a la
vora d'aquells grans arbres mentre escoltava de fonts el petit sorollet d'un
rierol no gaire lluny. Quan vaig haver portat una bona estona caminant, vaig
arribar fins el naixement d'aquell rierol tant sorollós i vaig veure una imatge
fantàstica. Un petit conillet es trobava a la vora del rierol ajagut i em vaig
intentar acostar per tocar-lo però només veure`m, va fer un gran salt i va fugir.
En veure'l marxar d'aquella manera vaig riure. Mira que n'havia sigut de burra
pensant que aquell animaló tant bufó, lliure i amb tanta energia, es deixés
tocar com si res! Llavors una nova sensació em va envair el cós. Em van entrar
moltes ganes de conèixer aquell nou món que fins ara era desconegut per mi i
les fabuloses aventures que hi podria viure. Aquell lloc era fantàstic i vaig
agrair la insistència dels meus pares per dur-m'hi.
El dia següent, per sort, em vaig llevar a les nou del matí i vam poder
anar al famós lloc que m'havia d'ensenyar el meu pare. Vam trigar una horeta en
cotxe però va valer la pena el viatge. Aquest lloc es trobava a la Catalunya
Nord i, per tant, vam haver de travessar la frontera, cosa que em va fer molta
gràcia. Un quart d'hora abans d'arribar, el nostre cotxe, tot i que era una
vella furgoneta, semblava un tot terreny ja que va haver de pujar un camí de
muntanya ple de pedrotes que el feien votar i grinyolar de mala manera. Un cop
a dalt de tot, vaig esborrar la imatge d'aquell petit mirador i vaig registrar
en la meva ment la que veia ara. Em trobava en un enorme prat en el qual, mirés
a on mirés, tot eren gegantines muntanyes verdes que m'envoltaven. Unes més a
prop i altres més lluny, però totes altes, grans i fortes. Com em veia de
petitona en aquella gran immensitat! Em sentia tant diminuta i tant poca cosa!
Llavors vaig entendre perquè a tot allò se li deia mare naturalesa i aquest fet
em va produir unes pessigolles a l'estómac que em feien sentir molt agust. Com
n'era d'afortunada per poder ser allà! De l'alegria que sentia, em vaig deixar
caure en la frondosa herba verda del prat, vaig tancar els ulls i, amb l'ajuda
de la suau brisa del vent, vaig començar a fer volar la imaginació. El cap
d'una bona estona, vaig obrir-los i vaig descobrir una altra cosa. El cel era
preciós! Allà el cel era d'un color blau intens i, a diferència del de la ciutat,
aquest semblava net i pur. Per darrere d'unes muntanyes, s'acostaven uns núvols
i, juntament amb la meva mare que es va estirar al meu costat, vam començar a
veure-hi objectes i formes abstractes i vaig riure molt. Cap el tard, els pares
em van dir que era hora de tornar a casa i que m'havia d'acomiadar de tot allò.
Quina tristesa em va entrar! Les hores en aquell paradís m'havien passat volant
i no volia marxar, m'hi volia quedar per sempre. Però no podia fer res més i,
just abans de pujar al cotxe, amb un aire melancòlic vaig inspirar ven fort
aquell aire tant pur i se'm va escapar una petita llàgrima.
El viatge de tornada al poble se'm va fer llarg i el vaig passar fent una
mica de morros. Jo volia estar més estona allà dalt i més ganes tenia encara de
veure aquell lloc dins de la fosca nit. Jo els hi vaig proposar als meus pares
d'anar-hi un dia quan es fes fosc però em van contestar que era una bogeria
anar tant lluny a segons quines hores. Com sempre, la meva reacció va ser
negativa i em vaig emprenyar i, com que els meus pares coneixen molt bé totes
les meves expressions, van fer-me una proposta a la qual no em vaig poder
negar: a la primera neta nit que es produís, em portarien a veure les estrelles
en una zona molt bona que ells coneixien.
Després d'aquell dia, semblava que la naturalesa que tant havia començat a
admirar anés en contra meu. Passaven els dies i no deixava de ploure en cap
moment. Els meus pares m'animaven però jo no volia que plogués, mai m'havia
agradat la pluja i menys ara que em fastiguejava la nit astronòmica que havíem
planejat els meus pares i jo. És més, hi va haver dies en els quals es van
produir fortes tempestes amb uns trons que m'espantaven però que, a la vegada,
m'emocionaven. Finalment, em vaig acostumar a aquells dies de mal temps i vaig
agafar el costum de passar-me hores al balcó de l'apartament mirant el paisatge
i inventant-me tot tipus d'històries que podrien succeir entre aquelles
muntanyes.
De tant mirar pel balcó, em vaig adonar d'una personeta molt eixerida que
passava cada dia cap el tard per sota de casa. Es tractava d'una guineu que buscava
alguna cosa per menjar. Tenia una cua molsuda i grossa i caminava fent uns
saltirons molt graciosos. Era d'un color rogenc molt intens i tenia el morro
una mica blanquet i una taca negra a la cua. Era molt maca i, tot i que jo era
allà dalt sense moure'm i sense fer soroll, ella sabia perfectament que
l'espiava. Sempre en algun moment o altre enfocava la seva mirada cap a mi i
llavors seguia el curs de la seva caça. La vaig arribar a veure sis dies
seguits fins que, sense adonar-me, van arribar els dies de bon temps.
Cap el tard d'un dia en el qual havia fet un sol espatarrant, vam anar a
una immensa esplanada, molt a prop del poblet, en la qual hi pasturaven junts vaques,
cavalls i ovelles. Veure el conjunt de tota aquella pastura més els grans prats
en els quals ens trobàvem en feien de tot allò una imatge molt harmoniosa que
m'inspirava molta tranquil·litat i tendresa. Vam estar allà una bona estona
fins que es va fer fosc. Llavors, ens vam estirar tots tres damunt d'unes
tovalloles ja que l'herba era molt humida, i vam obrir els ulls com taronges
davant de l'immens mar d'estrelles que podíem divisar. Tot allò era
espectacular i el meu pare es va passar una hora explicant-nos infinites coses
sobre l'univers. De cop i volta, vaig veure passar un cometa i vaig ser a temps
de demanar un desig: "que tot aquest entorn que m'ha estat envoltant tots
aquests dies de vacances no desaparegui mai!". Després d'això, vaig començar a
dormir-me, tot i que em moria de ganes de seguir allà, i vam decidir tornar cap
a casa.
Finalment, van anar passant els dies i va arribar l'hora de tornar a
Barcelona i, tot i que estava una mica trista, no vaig plorar perquè sabia que les
vacances de l'any vinent tornaria però no va poder ser així. Per motius
personals que ara no és moment d'explicar, no vam poder tornar-hi fins al cap
de sis anys però crec que no hi havia d'haver anat perquè el que vaig veure em
va esgarrifar. Tot aquell preciós entorn, tot aquella frondosa vegetació i
aquells grans boscos es van convertir en una zona urbanitzada i, com la nena de
deu anys que plorava per tot, també vaig plorar moltíssim. El desig que havia
demanat amb tanta il·lusió a aquell petit cometa no es va complir.
Ara, recordant tots aquests fets, em sento com si tornés a reviure-ho tot
i, per tant, crec que en el fons tot aquell preciós entorn encara existeix en
els meus pensaments. Potser aquell cometa si que va fer realitat el meu desig
ja que per a mi aquells preciosos arbres, aquells bonics animalons i aquells
turons encara hi són. Jo sé que cada cop que tanco els ulls els veig i fins i
tot puc notar aquella fresca brisa que m'acaronava la cara en aquell entorn tan
bucòlic.
Roser Grimao
Degà