JOSEP PLA
El carrer estret

El carrer estret pròpiament dit deu tenir una llargada com a màxim d'uns cent trenta metres. Té una forma curvilínia -la mateixa forma que agafa la part central d'una serp en arrossegar-se per terra. He utilitzat la forma de serp per comoditat i per fer-me entendre. També hauria pogut dir que el seu traçat s'assembla a la forma que agafen les ales d'un ocell quan les té horitzontals i tibants i al màxim d'esteses; és a dir, quan l'ocell planeja. Aquesta forma fa que de l'entrada del carrer no es vegi la sortida -malgrat ésser un carrer tan curt- i que de la sortida no es vegi l'entrada. Fa encara que des del centre del carrer no es vegi ni l'entrada ni la sortida.

FRANZ KAFKA
La transformació

Un matí que en Gregor Samsa es despertà de somnis desassossegats, es trobà al llit convertit en un insecte monstruós. Jeia de sobines damunt una esquena dura com una cuirassa i, aixecant una mica el cap, podia veure's un ventre bru i bombat, solcat de nervadures arquejades, damunt el qual amb penes i treballs s'aguantava el cobrellit, a punt d'acabar de lliscar fins a terra. Les seves múltiples potes, llastimosament primes en comparació amb les seves proporcions, s'agitaven desvalgudes davant els seus ulls.
"¿Què m'ha passat?", va pensar. No era un somni.

FRANZ KAFKA, La Transformació, Dins:
Franz Kafka, Narracions. Quaderns Crema, Barcelona, 2000. p.101.

CERVANTES
Don Quijote de la Mancha

-Venga acá, señor: ¿podría negar lo que comúnmente suele decirse por ahí cuando una persona está de mala voluntad: "No sé qué tiene fulano, que ni come, ni bebe, ni duerme, ni responde a propósito a lo que le preguntan, que no parece sinó que está encantado"? De donde se viene a sacar que los que no comen, ni beben, ni duermen, ni hacen las obras naturales que yo digo, estos tales están encantados, pero no aquellos que tienen la gana que vuestra merced tiene, y que bebe cuando se lo dan y come cuando lo tiene y responde a todo aquello que le preguntan.
-Verdad dices, Sancho -respondió don Quijote-, pero ya te he dicho que hay muchas maneras de encantamentos, y podría ser que con el tiempo se hubiesen mudado de unos en otros y que ahora se use que los encantados hagan tot lo que yo hago, aunque antes no lo hacían.

SHAKESPEARE
El mercader de Venècia

Pòrcia: Una lliura de carn d'aquest marxant és teva: el Tribunal te l'adjudica i la llei té la dóna.
Shylock: Rectíssim jutge!
Pòrcia: I pots tallar-la de la carn del pit; la llei i el Tribunal t'ho concedeixen.
Shylock: Oh sapientíssim jutge! Això sí que és una sentència! Vinga! Prepareu-vos.
Pòrcia: Atura't una mica, que hi ha encara alguna cosa a dir: aquest document no et concedeix, però, una sola gota de sang. Els mots precisos són aquests: "una lliura de carn". Doncs pren la lliura; pren el que és teu; però, fixa-t'hi bé, si, en tallar-la, tu vesses una gota de sang de cristià, les teves terres i els teus béns, segons llei veneciana, et seran confiscats a benefici de l'Estat de Venècia.
Graziano: Oh jutge meritíssim! ¿Te n'adones, jueu? Oh sapientíssim jutge!
Shylock: ¿Això és la llei?
Pòrcia: Amb els teus propis ulls pots veure el text. I, ja que vols justícia, estigues ben segur que tu en tindràs, i més del que en demanes.

JACINT VERDAGUER
Canigó

Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les àligues.
Formen son càlzer escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós veire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos barbissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d'aloja que del cel davalla.

Davant s'estén una illa sempre verda,
ramells de flors dins un pitxer de plata,
oasis bell que el beduí somnia
vogant pel mar d'arena del Sahara.
Bedolls llustrosos, faig i avets l'ombregen,
l'encatifen cerfull i genciana,
i les roses alpines entre líquens
la vermellor ensenyen de ses galtes.
Com pont de flors, uneix la terra a l'illa
una verdosa i rústega palanca
que atravessa pel mig l'estany blavíssim,
com lo cel estrellat la via làctea.

HENRIK IBSEN
Casa de nines

Nora: Fa vuit anys que som casats. No et sorprèn que sigui la primera vegada que tots dos, tu i jo, marit i muller, parlem l'un amb l'altre seriosament?
Helmer: Seriosament? Què vols dir amb això?
Nora: En tots aquests vuit anys...; no, ja des d'abans..., des del moment que ens vam conèixer, mai no hem canviat ni una sola paraula seriosament sobre cap tema seriós.
Helmer: T'havia d'atabalar constantment i a tota hora amb les meves preocupacions, que tampoc no em podies ajudar a resoldre?
Nora: No parlo de preocupacions. Vull dir que mai no ens hem assegut a parlar seriosament de coses importants.
Helmer: Però, estimada Nora, vols dir que haurien estat coses del teu interès?
Nora: Aquí volia arribar. No m'has entès mai. Us heu portat amb mi d'una manera molt injusta. Primer, el papa, i després tu.
Helmer: Què! Nosaltres dos...? Nosaltres dos, que t'hem estimat més que ningú?
Nora: Mai no m'heu estimat. Senzillament us ha semblat encantador enamorar-vos de mi.

HENRIK IBSEN, Casa de nines.
Editorial Proa, Barcelona, 2004. p.132.

R.L. STEVENSON
L'illa del tresor

L'aspecte de l'illa, quan vaig pujar a coberta l'endemà al matí, havia canviat completament. Ara la brisa ja havia cessat del tot, però durant la nit havíem avançat un bon tros i estàvem aturats una mitja milla al sud-est de la part inferior de la costa oriental. Un bosc grisós cobria bona part de la superfície. Aquest to uniforme, a les terres més baixes, era trencat per unes faixes de sorra groga i per un gran nombre d'arbres de gran altura, de la família dels pins, que sobresortien aïlladament o en petits grups, però la tonalitat general era trista i monòtona. Els turons emergien per sobre de la vegetació, com agulles de roa nua. Tots presentaven unes formes molt peculiars, i el del Telescopi, tres o quatre-cents peus més alt que tots els altres, era també el que tenia una configuració més estranya; s'alçava en vertical des de gairebé tots els costats, i al capdamunt quedava bruscament tallat com si fos un pedestal per col.locar-hi una estàtua.

R. L. STEVENSON, L'illa del tresor.
Quaderns Crema, Barcelona, 2001. p.119.

JOANOT MARTORELL
Tirant lo blanc

-Digau-me, Tirant -dix la Princesa-: sí Déu vos lleixe obtenir lo que desitjau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mal vos fa passar, que si en cosa neguna vos hi poré ajudar ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho.
Tirant posà la mà en la mànega e tragué l'espill e dix:
-Senyora, la imatge que hi veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que em prega a mercà.
La Princesa pres prestament l'espill e ab cuitats passos se n'entrà dina la cambra pensant que hi trobaria alguna dona pintada, e no hi véu res sinó la sua cara. llavors ella hagué plena notícia que per ella se faïa la festa, e fon molt admira que sens parlar pogués hom requerir una dama d'amors.
E estant ella ab aquest plaer del que havia vist fer a Tirant, vengueren la Vidua Reposada e Estefania e trobaren la Princesa molt alegre ab l'espill en la mà, i elles li digueren:
-Senyora, d'on haveu hagut tan galant espill?
E la princesa los recità la requesta d'amors que Tirant li havia feta e dix que jamés no havia oït dir a negú.