EXPLICACIÓ
OBRES
sobre
les Senyoretes d'Avinyó
L'exposició
|
|
|
|
|
.1 |
|
|
El meu interès pel quadre de Picasso s'ha centrat en les mirades
i els rostres de les dones que hi apareixen. Les seves cares, les faccions,
els seus trets i les seves diferències són un bon punt de
partida per a reflexionar sobre el quadre. La primera vegada que veus
aquesta pintura no t'hi acabes de fixar del tot en aquests detalls. Només
veus un tot inconnex, el qual, inicialment, no saps gaire com pair. Després
la mirada es va afinant i et vas trobant amb cada una de les noies, amb
els colors de la pell, amb els traços precisos i marcats del nas
i els ulls. Tot i així, no acabes de discernir l'ambigüitat
de les seves expressions, de la seva mirada. Picasso experimentà
amb els seus rostres, com feu amb tants d'altres. La meva reinterpretació
segueix una visió més aviat formalista de l'obra. Plantejo,
tan sols, les semblances formals i els recursos que Picasso emprà
per acabar definint els seus rostres. Per això en la meva proposta
he tornat a representar les cares de les senyoretes i a sota hi he pintat
un altre rostre comparatiu que, o bé pertany a proves anteriors
de Picasso o a dibuixos de màscares. Tot plegat com si fossin uns
quants exemples extrets d'un gran banc de proves.
Berta Bayé
|
|
.2 |
|
|
Per fer la meva reinterpretació a partir de les Senyoretes d'Avinyó
he intentat d'alguna manera amagar la identitat de les noies, fer que
no es poguessin relacionar directament amb l'espectador de l'obra tot
tapant-los els ulls, perquè no ens puguin mirar; tapant-los la
boca, perquè no puguin parlar; o directament, tapant-los tota la
cara. Em sembla que Picasso tampoc volia mostrar massa la identitat de
les noies, les va fer molt estàtiques, com objectes, fent-nos-les
distants com a persones. Jo el que he pretès amb la meva reinterpretació
és exagerar encara més aquesta idea que, potser mirant l'obra,
és una idea que no tothom pot arribar a pensar.
He trobat innecessari tornar a fer tot el quadre, ja que només
m'interessa mostrar el rostre de les noies. Així les cares s'han
convertit en diferents finestres a través de les quals volem veure
els cinc rostres tapats o amagats. Els colors que he utilitzat per a fer-les
són força pàl·lids, tot i que he intentat
no allunyar-me gaire dels colors originals de l'obra. He resseguit algunes
de les parts amb retolador negre, ja que quedaven poc definides i així,
també es crea més contrast entre els colors clars i el negre.
Les mans que tapen tres de les noies són exteriors, és
a dir, no es veu d'on provenen ni de qui són, ja que només
veiem la mà i una part de l'avantbraç. Les altres dues noies
no tapades per mans, se'ls ha posat alguna cosa a sobre o se'ls ha esborrat
un tros de la seva cara. em sembla que generalment es veu la idea que
vull donar a entendre i que s'entén força bé perquè
es dóna aquesta idea.
Eulàlia Aldrich, 2003
|
|
.3 |
|
|
La meva representació és molt poc modificada de l'original
de les Senyoretes d'Avinyó perquè el que més m'interessava
de l'obra era el tractament que Picasso feia de l'espai i tot allò
que el seu resultat final ens pot suggerir. En la meva pintura hi continua
havent superposició de plans, fragmentació, desaparició
del mateix espai. Al final veiem que aquest s'acaba menjant o tapant les
mateixes figures.
He volgut accentuar la idea de l'espai barrejant els plans amb les pròpies
figures femenines i intercalant-los entre elles. Al final ens sembla que
les figures passen a un segon terme i que el principal personatge de l'obra
és l'entorn, les dones se'ns van tapant. Potser quan volem referir-nos
a la prostitució no parlem concretament de la persona que exerceix
aquesta professió, sinó que en parlem en general, parlem
del món que l'envolta i de les condicions que ha de suportar. El
seu entorn és confús, la gent els aparta, no les accepta
i moltes vegades les amaga perquè no convé mostrar-les ja
que donen una mala imatge. en la meva reinterpretació, els cossos
de les dones no tan sols van agafant noves formes o es van integrant en
l'espai, tal com feu Picasso, sinó que aquests són directament
amagats per l'espai.
El quadre de Picasso va ser pintat al 1907, i no sé si Picasso
pensà gaire amb aquestes dones i amb la seva situació. Tal
com les va pintar, la seva descripció se'ns fa difícil,
així com la seva procedència o els seus orígens.
D'altra banda voldria també esmentar que la pregunta per l'origen
de les dones se'ns fa del tot evident avui dia. Si recordem que actualment
moltes dones immigrants són enganyades i prostituïdes, sense
tenir cap altra opció en els nostres països potser podrem
extreure del quadre d'altres idees. Avui en dia no només ens arriben
màscares d'altres continents, també arriben persones que
busquen un lloc digne per viure. El món dóna moltes voltes
senyor Picasso, i el seu quadre permaneix allà, per continuar essent
mirat.
Raquel Serrà, 2003
|
|
.4 |
|
|
Si pensem allò que ens ensenyen les obres de Faith Ringgold podem
veure clarament com en l'art, i en d'altres camps, es produeixen moltes
apropiacions indegudes o, més que indegudes, poc pensades. Picasso
i d'altres artistes s'apropiaren d'elements provinents de les cultures
primitives i els integraran en les seves obres. Tot i que aquests elements
els serviren per a replantejar-se moltes qüestions sobre la seva
pintura, potser no pensaren gaire sobre allò que aquests elements
realment representaven i significaven en origen.
Jo m'he permès emprar l'obra de Picasso i fer-ne una apropiació
indeguda, sense pensar gaire en el seu rerafons, en la seva significació,
en la seva importància com a obra cabdal de l'art del s.XX. i me
l'he apropiada per a fer-ne unes simples màscares o més
aviat caretes de cartolina. Aquestes boniques caretes de colors, amb els
ulls foradats i el nas tallat i doblat per conferir-los un xic de volum,
no fan res més que banalitzar l'obra, però crec que també
aporten elements de reflexió per a tornar-la a mirar.
Noemí Redondo, 2003
|
|
.5 |
|
Ara, quan miro el quadre, hi veig cada vegada més clarament dues
zones diferenciades. Diferenciades pel color, per les formes, fins i tot
pel tema. Una de les zones és la que ocupen les dues noies amb
els braços alçats, les que tenen la pell més clara
i les cares més proporcionades. L'altra part és la que ocupa
la resta del quadre: la noia de l'esquerra, les fruites, les noies de
la dreta i el fons blau. El resultat d'aquesta observació i de
la meva reinterpretació és un collage format per Venus,
figures geomètriques i màscares.
El quadre de Picasso és fruit d'una barreja d'idees i formes i
també, d'un encontre entre cultures. Darrera del quadre hi ha el
pòsit de la història i l'evolució de les idees artístiques
del món d'occident, l'origen del qual podrien representar les dues
Venus clàssiques. Envoltant les dues figures hi ha les formes geomètriques
que es barregen amb màscares africanes o cares dibuixades pel mateix
pintor, el qual en molts casos, prenqué com a un dels referents
l'art 'exòtic' africà. Tot aquest espai és fosc i
sembla brut, però alhora, si mirem bé està ple de
colors vius tant de les màscares com de les figures geomètriques.
És un espai on s'amunteguen els elements, com un munt de trastos
recollits i guardats.
L'espai del centre és com una antítesi del seu voltant:
mentre al voltant tot sembla desordre, caos, figures amb angles i contorns
rectes, la Venus d'Arles i la de Milo conserven la seva elegància
i les seves formes sinuoses, són suaus i dolces, netes i pures,
tal com ens han acostumat a veure les figures femenines.
Nonna Targa, 2003
|
|