EXPLICACIÓ OBRES

sobre les Senyoretes d'Avinyó

L'exposició

 

 

Inici __ Inici Senyoretes

Primers texts __ Interpretacions __ Obres

 

.1  

 


 

El meu interès pel quadre de Picasso s'ha centrat en les mirades i els rostres de les dones que hi apareixen. Les seves cares, les faccions, els seus trets i les seves diferències són un bon punt de partida per a reflexionar sobre el quadre. La primera vegada que veus aquesta pintura no t'hi acabes de fixar del tot en aquests detalls. Només veus un tot inconnex, el qual, inicialment, no saps gaire com pair. Després la mirada es va afinant i et vas trobant amb cada una de les noies, amb els colors de la pell, amb els traços precisos i marcats del nas i els ulls. Tot i així, no acabes de discernir l'ambigüitat de les seves expressions, de la seva mirada. Picasso experimentà amb els seus rostres, com feu amb tants d'altres. La meva reinterpretació segueix una visió més aviat formalista de l'obra. Plantejo, tan sols, les semblances formals i els recursos que Picasso emprà per acabar definint els seus rostres. Per això en la meva proposta he tornat a representar les cares de les senyoretes i a sota hi he pintat un altre rostre comparatiu que, o bé pertany a proves anteriors de Picasso o a dibuixos de màscares. Tot plegat com si fossin uns quants exemples extrets d'un gran banc de proves.

Berta Bayé

 
.2  
 

 

Per fer la meva reinterpretació a partir de les Senyoretes d'Avinyó he intentat d'alguna manera amagar la identitat de les noies, fer que no es poguessin relacionar directament amb l'espectador de l'obra tot tapant-los els ulls, perquè no ens puguin mirar; tapant-los la boca, perquè no puguin parlar; o directament, tapant-los tota la cara. Em sembla que Picasso tampoc volia mostrar massa la identitat de les noies, les va fer molt estàtiques, com objectes, fent-nos-les distants com a persones. Jo el que he pretès amb la meva reinterpretació és exagerar encara més aquesta idea que, potser mirant l'obra, és una idea que no tothom pot arribar a pensar.

He trobat innecessari tornar a fer tot el quadre, ja que només m'interessa mostrar el rostre de les noies. Així les cares s'han convertit en diferents finestres a través de les quals volem veure els cinc rostres tapats o amagats. Els colors que he utilitzat per a fer-les són força pàl·lids, tot i que he intentat no allunyar-me gaire dels colors originals de l'obra. He resseguit algunes de les parts amb retolador negre, ja que quedaven poc definides i així, també es crea més contrast entre els colors clars i el negre.

Les mans que tapen tres de les noies són exteriors, és a dir, no es veu d'on provenen ni de qui són, ja que només veiem la mà i una part de l'avantbraç. Les altres dues noies no tapades per mans, se'ls ha posat alguna cosa a sobre o se'ls ha esborrat un tros de la seva cara. em sembla que generalment es veu la idea que vull donar a entendre i que s'entén força bé perquè es dóna aquesta idea.

Eulàlia Aldrich, 2003

 
.3  
 

 

La meva representació és molt poc modificada de l'original de les Senyoretes d'Avinyó perquè el que més m'interessava de l'obra era el tractament que Picasso feia de l'espai i tot allò que el seu resultat final ens pot suggerir. En la meva pintura hi continua havent superposició de plans, fragmentació, desaparició del mateix espai. Al final veiem que aquest s'acaba menjant o tapant les mateixes figures.

He volgut accentuar la idea de l'espai barrejant els plans amb les pròpies figures femenines i intercalant-los entre elles. Al final ens sembla que les figures passen a un segon terme i que el principal personatge de l'obra és l'entorn, les dones se'ns van tapant. Potser quan volem referir-nos a la prostitució no parlem concretament de la persona que exerceix aquesta professió, sinó que en parlem en general, parlem del món que l'envolta i de les condicions que ha de suportar. El seu entorn és confús, la gent els aparta, no les accepta i moltes vegades les amaga perquè no convé mostrar-les ja que donen una mala imatge. en la meva reinterpretació, els cossos de les dones no tan sols van agafant noves formes o es van integrant en l'espai, tal com feu Picasso, sinó que aquests són directament amagats per l'espai.

El quadre de Picasso va ser pintat al 1907, i no sé si Picasso pensà gaire amb aquestes dones i amb la seva situació. Tal com les va pintar, la seva descripció se'ns fa difícil, així com la seva procedència o els seus orígens. D'altra banda voldria també esmentar que la pregunta per l'origen de les dones se'ns fa del tot evident avui dia. Si recordem que actualment moltes dones immigrants són enganyades i prostituïdes, sense tenir cap altra opció en els nostres països potser podrem extreure del quadre d'altres idees. Avui en dia no només ens arriben màscares d'altres continents, també arriben persones que busquen un lloc digne per viure. El món dóna moltes voltes senyor Picasso, i el seu quadre permaneix allà, per continuar essent mirat.

Raquel Serrà, 2003

 
.4  

 

 

 

Si pensem allò que ens ensenyen les obres de Faith Ringgold podem veure clarament com en l'art, i en d'altres camps, es produeixen moltes apropiacions indegudes o, més que indegudes, poc pensades. Picasso i d'altres artistes s'apropiaren d'elements provinents de les cultures primitives i els integraran en les seves obres. Tot i que aquests elements els serviren per a replantejar-se moltes qüestions sobre la seva pintura, potser no pensaren gaire sobre allò que aquests elements realment representaven i significaven en origen.

Jo m'he permès emprar l'obra de Picasso i fer-ne una apropiació indeguda, sense pensar gaire en el seu rerafons, en la seva significació, en la seva importància com a obra cabdal de l'art del s.XX. i me l'he apropiada per a fer-ne unes simples màscares o més aviat caretes de cartolina. Aquestes boniques caretes de colors, amb els ulls foradats i el nas tallat i doblat per conferir-los un xic de volum, no fan res més que banalitzar l'obra, però crec que també aporten elements de reflexió per a tornar-la a mirar.

Noemí Redondo, 2003

 
.5
 

 

Ara, quan miro el quadre, hi veig cada vegada més clarament dues zones diferenciades. Diferenciades pel color, per les formes, fins i tot pel tema. Una de les zones és la que ocupen les dues noies amb els braços alçats, les que tenen la pell més clara i les cares més proporcionades. L'altra part és la que ocupa la resta del quadre: la noia de l'esquerra, les fruites, les noies de la dreta i el fons blau. El resultat d'aquesta observació i de la meva reinterpretació és un collage format per Venus, figures geomètriques i màscares.

El quadre de Picasso és fruit d'una barreja d'idees i formes i també, d'un encontre entre cultures. Darrera del quadre hi ha el pòsit de la història i l'evolució de les idees artístiques del món d'occident, l'origen del qual podrien representar les dues Venus clàssiques. Envoltant les dues figures hi ha les formes geomètriques que es barregen amb màscares africanes o cares dibuixades pel mateix pintor, el qual en molts casos, prenqué com a un dels referents l'art 'exòtic' africà. Tot aquest espai és fosc i sembla brut, però alhora, si mirem bé està ple de colors vius tant de les màscares com de les figures geomètriques. És un espai on s'amunteguen els elements, com un munt de trastos recollits i guardats.

L'espai del centre és com una antítesi del seu voltant: mentre al voltant tot sembla desordre, caos, figures amb angles i contorns rectes, la Venus d'Arles i la de Milo conserven la seva elegància i les seves formes sinuoses, són suaus i dolces, netes i pures, tal com ens han acostumat a veure les figures femenines.

Nonna Targa, 2003