Alumnes d'Educació Visual i Plàstica de 4t d'ESO IES CASTELL D'ESTELA D'AMER - gener 2010

La fotografia té dos amics dels quals no es separa mai: la llum i el temps. Quan tirem una fotografia el que fem és capturar la llum que, durant una fracció de segon molt petita, s’escola cap a dins de la càmera. Si no ho féssim amb fraccions de segon la fotografia sortiria moguda i no podríem congelar un instant precís.

Els que hem fet els alumnes de 4t d’ESO d’Educació Visual i Plàstica, ha estat experimentar amb la fotografia tot jugant amb la llum, el moviment i el temps. I així és com, a part d’altres invents, hem provat de fer fotografies estroboscòpiques. Aquest és un tipus de fotografia que s’utilitza molt en estudis científics per a comprovar la trajectòria de cossos, analitzar els impactes de projectils o fraccionar tot tipus de moviments. I d’on prové aquesta paraula ‘estroboscòpia’? Nosaltres no ho sabíem però, gràcies a la professora de grec l’Olga, hem sabut que ‘estrobo’ en grec vol dir remolí, quelcom que té un moviment constant. L’estroboscòpia defineix una acció constant. El nostre ull té un funcionament estroboscòpic perquè la retina és capaç de fer una lectura constant de 24 imatges per segon cosa que permet que veiem en moviment. Un flaix és un estrobo, perquè és un tipus de llum que pampallugueja constantment.

Com podeu veure en els exemples la fotografia estroboscòpica perment captar les fases del moviment en una sola imatge, sobreposant les diferents posicions del subjecte o de l’objecte en moviment. Nosaltres hem experimentat amb el moviment del cos, la relació entre velocitat i posició de les parts del cos i també hem provat de dibuixar moviment en l'espai a partir d'objectes. Tot és una mica ciència, tot és una mica art.


 
COM HO HEM FET?

Primer de tot vam haver de buscar un lloc on no hi hagués llum, ja que era necessària un visibilitat zero per poder fer fotografies del que només il.luminava un flaix. Aquest flaix era un petit focus que disparava flaixos contínuament a gran velocitat d’entre 1 1/20 segons. La quantitat de flaixos per segon es podia graduar amb un regulador. Al fons de l’espai hi vam col.locar una tela negre perquè, si la paret era blanca quan hi tocava el flaix quedava massa il.luminat i la fotografia hagués sortit cremada. Enquadrant en direcció a la tela negra hi vam posar la càmera sobre un trípode. Només calia preparar l’acció, tancar el llum, engegar el flaix, apretar el disparador i fer el moviment davant la càmera. Sempre hi havia un parell de fotògraf darrere la càmera i un o dos que feien el moviment. El que cal és experimentar amb la velocitat d’obturació i la quantitat de flaixos, tot i que el temps d’exposició estandard que utilitzàvem era d’1.5” o 2”. Alguns grups també ho van fer amb temps més llargs.