La seva música per a piano està plena amb sons de Catalunya i ressonàncies de records quasi oblidats. Durant un curt espai de temps, va treballar a una fàbrica de campanes a Barcelona. La fàbrica produïa campanes que sonaven en vàries octaves. Aquesta experiència va causar un profund efecte en Mompou i les campanes són sovint trobades a la seva música. Ell mateix va dir: "La millor paraula és la paraula no dita, com tots sabeu, sóc un home de poques paraules i un músic de poques notes". "La música està escrita per a allò inexpressable, voldria que ella semblés sortir de l'ombra per a tornar de nou en ella. Em trobo en la obligació de trobar noves formes, crec que mai podré tancar la meva música en un món massa correcte."

Escrivint sobre la seva pròpia música callada Mompou va dir: "Aquesta música no té aire ni llum. És un dèbil batec del cor. No se li demana arribar més enllà d'uns mil·límetres en l'espai, però sí la missió de penetrar en les grans profunditats de la nostra ànima i regions més secretes del nostre esperit. aquesta música és callada per què la seva audició és interna. Contenció i reserva. La seva emoció és secreta i solament pren forma sonora en les seves ressonàncies sota la gran bòveda freda de la nostra soledat. Desitjo que a la meva música callada, aquest nen acabat de néixer, ens aproximi a un nou calor de vida i a l'expressió del cor humà, sempre la mateixa i sempre renovant."

Va rebre nombrosos premis: Chevalier des Arts et Lettres del Ministeri Francès de Cultura, Membre de la Reial Acadèmia de l'Art Sant Jordi, Premi Nacional de la Música i el Doctorat Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. Va conèixer la pianista catalana Carme Bravo essent jurat a una competició de piano a Barcelona, i va ser tocat per la passió de la seva interpretació del concert de Schumann. Es van casar l'any 1957. Mompou morí a Barcelona el 30 de Juny de 1987.