Reus al 1900, segona ciutat de Catalunya

El títol de la mostra descriu un fet objectiu i indiscutible: el 1900 Reus era demogràficament la segona ciutat de Catalunya, però aquell any assenyala, en certa manera, una fita en l'evolució de la població, ja que és el darrer any que la xifra de 27.000 habitants li permet ostentar encara la categoria de segona ciutat. Les dades dels primers anys de segle XX constaten l'estancament i la minva de la població, un fet que allunya la capital del Baix Camp, definitivament, d'aquell segon lloc de què fruïa des de mitjan segle XVIII. Tanmateix, la frenada de l'evolució demogràfica reusenca no es gestà en el tombant de segle sinó que ja es començà a manifestar en el cens del 1860, en el qual figuren 27.000 habitants, un nombre que es mantingué fins l'any 1936. Al final del període, el 1909, la ciutat havia retrocedit fins ser la quarta del país, darrere de Barcelona, Sabadell i Tortosa, i havia perdut un 8% dels seus efectius.
Val a dir, a més, que la diferència entre la capital catalana i la resta de ciutats havia crescut desmesuradament. La Ciutat Comtal aviat superà els 500.000 habitants, és a dir, hi vivien una quarta part dels 2 milions i escaig de catalans.
La crisi de la indústria tèxtil, un fet evident els darrers anys de segle XIX, i la del sector agrícola, a causa de la fil·loxera, afegides a la macrocefàlia barcelonina, provoquen que els fonaments econòmics de la ciutat trontollin i es produeixi l'emigració de moltes famílies treballadores. Malgrat aquest context gens favorable la ciutat manifesta un dinamisme suficient que la fa continuar essent un nucli humà de prou envergadura i influent en la història general del país.

La transformació urbana

En els anys de tombant de segle es produí una transformació urbana modernitzadora, tot i que la ciutat va deixar perdre la possibilitat d'una planificació racionalitzada del seu creixement i de les seves reformes interiors amb la no realització del projecte díeixample del 1893. El creixement de l'espai urbà fou limitat, pel seu estancament demogràfic, i descontrolat.
Pel 1890 els carrers de Reus mantenien una imatge absolutament rural, amb els carrers de terra sense empedrar i només els cèntrics amb voreres de pedra. Entre clots, pols o fang, passaven la gent i els carros, que aixecaven núvols de pols i els dies de pluja feien intransitables els carrers, convertits en un fangar. La major part dels edificis tenien uns serveis díinfraestructura molt precaris i les activitats artesanals es realitzaven també als carrers.
El canvi en líàmbit urbà és ràpid pels volts del 1900. Es produirà una notable millora en líestructura existent i anirà adquirint un aspecte urbà: s'empedren els carrers, es construeix el clavegueram, es canvia l'enllumenat de gas pel de la llum elèctrica, s'expandeix el subministrament domiciliari d'aigua potable, es renoven els transports públics i s'abarateix el ferrocarril, comencen a circular els primers automòbils, apareix la transmissió de la paraula per mitjà del telèfon, es construeixen nous edificis administratius i públics i apareix un concepte nou de l'arquitectura i l'habitatge, amb uns interiors amb més comoditats. Unes innovacions popularitzades aquells anys que transformaren el món i l'existència de les persones i que avui ens semblen imprescindibles.

 

La ciutat modernista

La inversió immobiliària fou una altra sortida a la situació econòmica local. A l'entorn del canvi de segle es construïren un gran nombre de masos, la majoria amb altes torres d'estil nòrdic, i un conjunt d'edificis urbans amb l'estètica espectacular del Modernisme. Les línies sinuoses i l'estil floral eren la moda imperant a la Catalunya del moment, compartida pels reusencs, que semblaven rivalitzar en originalitat i disseny. El nou estil, importat de la Barcelona, París, Viena i Brussel·les de fi de segle, es féu popular com a símbol de modernitat i cosmopolitisme, lligat amb els sentiments catalanistes. Per primer cop, arquitectes de prestigi internacional aixecaren obres seves a Reus, com Lluís Domènech i Montaner, al costat del qual treballà l'arquitecte local Pere Caselles Tarrats, autor d'una obra abundant i digna. A l'entorn del 1900, Domènech realitzà tres obres ben significatives del seu estil amb una característica comuna, el reconeixement de la ciutat, dels valors urbans, com a definidors tipològics de l'arquitectura: l'Institut Pere Mata, la casa Rull i la casa Navàs.
La casa Navàs és destacable no només com a edifici singular i imatge més representativa del Reus dels primers anys de segle XX, sinó també per la seva importància en la història general de l'arquitectura catalana. I a l'imponent Institut Pere Mata veiem un conjunt d'edificis que tot i estar allunyat de la trama urbana té un concepte profundament urbà.

 

La vida quotidiana

Reus és, al tombant de segle, una ciutat que canvia en un món que canvia. Les restes d'una societat basada en l'agricultura, el comerç i la producció artesana es barregen amb els resultats d'una forta industrialització i la mecanització del treball al llarg del segle XIX. Reus és una ciutat moderna en què el poder econòmic de les classes benestants es manifesta en les noves construccions arquitectòniques o en l'adopció primerenca dels últims invents de la tecnologia domèstica. És també una ciutat obrera en què les classes populars viuen en condicions higièniques deficients, amb problemes quotidians de subsistència, i que genera alhora una cultura de progrés i d'educació popular.
En el contrast entre modernitat i tradició, el Reus del 1900 mostra el contrast entre la ciutat i el camp, entre les noves actituds de vida i formes de pensament revolucionari i el conservadorisme d'una societat sota la influència d'una moral burgesa i una religió al servei de l'ordre establert.
El canvi de segle assenyala una millora en les condicions alimentàries de la població. No fou un moment de gana i més que la manca de menjar allò que era problemàtic en l'alimentació de les classes populars era el règim alimentari, centrat en uns aliments bàsics, fonamentals: el pa i l'escudella de llegums. Un vegeteranisme forçós, atenuat només esporàdicament pel consum de carn de porc i, sobretot, pel de pesca salada. El consum habitual de carn marca gairebé una frontera entre els sectors més pobres i els més benestants de la població.
En contrast amb la netedat que en general hi havia a les cases el panorama de la higiene pública era preocupant. L'estat dels carrers es trobava sota mínims i l'acumulació d'habitants a la població contrastava amb la pervivència díun seguit de pràctiques del medi rural, com la cria d'aviram o conill a les cases, que s'afegia a l'absoluta manca d'infraestructura sanitària, amb problemes greus com l'extracció de les matèries fecals.
L'última de les grans epidèmies del segle XIX que afectà Catalunya afectà de forma desigual les poblacions del Camp i el 1890 una passa de dengue ocasionà veritables problemes a líactivitat laboral i social ciutadana. A començaments del nou segle, però, el tifus i la tuberculosi eren les causes més importants de mortalitat, i la salubritat de les aigües era una de les causes principals de malaltia. Les adulteracions díaliments sovintegen a líèpoca, sobretot la del pa, el vi i la llet; l'alcoholisme, tot i ser poc important estadísticament a la ciutat, afecta bàsicament les classes populars.
Dualitats i contrastos entre camp i ciutat, entre rics i pobres, que també són evidents en la manera de vestir, un tret significatiu de l'època i que en les dones adquireix un caràcter específic. Destaca també el paper omnipresent que té la premsa en gairebé tots els àmbits de la vida quotidiana. En moda, en literatura, en política, en obrerisme, en la vida religiosa, en l'esport, els periòdics del moment tenen un paper fonamental i contribueixen a crear un estat díopinió entre les diverses classes socials en un moment d'àmplia llibertat d'expressió. Una quantitat i proliferació de capçaleres, molt sovint efímeres, però sorprenentment abundants per a una societat amb unes elevades taxes d'analfabetisme que s'explica pel cost moderat de líedició i la manca d'alternatives a la lectura, sense altres mitjans de comunicació.

 

Les arts

La vida artística al Reus del 1900 era la pròpia díuna ciutat mitjana, dinàmica, amb una alta burgesia consolidada que consumia béns artístics i sumptuaris, una petita burgesia i un sector menestral nombrosos, amb menor poder adquisitiu però no per això menys aficionats a les belles arts. El gust d'aquests segments socials era el que determinava el reduït mercat artístic local, que es trobava ancorat en els estils i les modes de la Restauració.
La figura mitificada de Marià Fortuny, mort el 1874, condicionava encara el gust estètic predominant. La seva fama no havia estat superada per cap artista posterior, i els pintors reusencs més considerats del moment eren del seu cercle: Baldomer Galofre, Josep Tapiró i Josep Llovera, mentre en escultura Joan Roig Soler, d'estil realista anecdòticera el més reconegut. El públic reusenc seguia a través de la premsa l'evolució d'aquests artistes consagrats, que no hi residien, i la difusió comercial de líart es feia als comerços, que exposaven obres als aparadors. Fou l'any 1907 quan s'obrí la primera galeria díart a Reus.
Els artistes que treballaven a la ciutat no gaudiren de tant d'èxit, i en la majoria de casos no arribaren a sobrepassar el seu prestigi local. Destaquen els paisatges de Tomàs Bergadà, que no tenen res a envejar als de molts coetanis catalans més reconeguts, o les obres de l'escultor Ramir Rocamora.
La Secció Artística del Centre de Lectura, creada el 1902, significà un salt qualitatiu amb l'organització d'iniciatives que denotaven una orientació cap a la modernitat, com l'exposició de cartells publicitaris del 1902, o l'exposició díart del 1909 al Teatre Bartrina, amb els artistes catalans més destacats. El principal projecte realitzat per l'Ajuntament d'aquells anys en l'àmbit artístic fou la creació de l'Escola Municipal de Dibuix el 1898.
A Reus també hi havia una elit activa d'artistes i intel·lectuals que s'adscriviren al Modernisme i que constituïren l'alternativa a l'art convencional i escleròtic. I uns personatges cabdals en l'impuls artístic renovador: el bibliòfil Pau Font de Rubinat i l'artista Ramon Casals Vernis, que juntament amb Alexandre de Riquer impulsaren l'art de líexlibrisme a Catalunya. Al Grup Modernista de Reus pertanyia un artista plàstic, Hortensi Güell, pintor i poeta que es suïcidà a Salou el 1899, als 23 anys, amb una obra pictòrica que mostrava trets en la línia dels joves postmodernistes.
També Joaquim Mir va pintar Reus i els seus voltants, l'Aleixar i Maspujols, entre el 1905 i 1907, amb un estil díuna particular síntesi cromàtica que de vegades arribava fins una mena d'abstracció intuïtiva i personal, el període més reeixit de tota la seva trajectòria professional.
A Reus, doncs, les belles arts despertaven un veritable interès i existia un petit però variat i dinàmic ambient artístic. L'elevada nòmina de professionals que treballaven a la ciutat, el gran nombre de centres docents i el creixent nombre d'exposicions fan pensar en un ambient gens menyspreable, molt superior al d'altres ciutats.