Per realitzar millor l’activitat de barraques de vinya, primer ens vam haver de situar.
Vam començar amb el mapa d’Espanya dividit en comunitats
autònomes, una d’elles és Catalunya, la nostra, la
qual es divideix en comarques. La comarca central, és el Bages
amb capital a Manresa.
El Bages, es divideix en petits municipis dels quals, Sant Fruitós de Bages és on ens trobem nosaltres.
El municipi de Sant Fruitós va resultar que no el coneixíem tan bé com ens pensàvem.
Sant Fruitós limita amb Santpedor i Sallent; a l’est amb
Navarcles i Talamanca; al sud, amb el Pont de Vilomara i Manresa,
juntament amb Sant Joan de Vilatorrada. El riu més important
és el Llobregat, seguit del riu d’Or. La Sèquia de
Manresa circula per l’extrem més oest del municipi. El
punt més alt el trobem a la serra de les Brucardes, on es
destaca el puig de Sant Valentí o Montpeità.
Actualment el municipi té uns 7.199 habitants.
Antigament, però, el centre del poble era la Sagrera, i ara
degut al creixement del poble, amb els polígons industrials,
nous pisos... s’ha quedat una mica més apartada del centre
actual.
Des del s. X tenim documentat al nostre municipi el conreu de la vinya.
La primera referència documentada referent a una vinya la trobem
de l’any 961. Es tracta de la venda feta per Especiosa a Ermemir
d’una vinya que tenia el seu pare difunt, a la zona de
Montpeità.
Des d’aleshores l’aparició de compra-vendes o
donacions de vinyes als documents escrits van anar en augment. A la
muntanya de Montpeità s’hi plantaren vinyes en gran
quantitat.
El monestir de Sant Benet va propiciar el seu conreu i va ser un gran propietari de vinyes.
A partir del s. XVIII hi va haver un creixement econòmic
important fet que va produir que moltes masies compressin moltes terres
i que es consolidés un nucli de població concentrat a
Sant Fruitós que serà el centre del municipi. En tots els
masos s’observa l’avenç de la vinya.
Introduirà la rabassa morta és a dir masos que cedirien
part de les seves terres en règim de parceria als petits pagesos
que residien al poble (moment que es fundaria la destil·leria
Morell).
A finals del s XIX la vinya era el conreu més important. Ocupava el 75% del terreny conreat al municipi.
A
finals del segle XIX Sant Fruitós ocupava el quart lloc de
producció d’aiguardent dels municipis del Bages.
L’arribada de la fil·loxera al 1892 va provocar
l’abandonament progressiu d’aquest conreu.
Majoritàriament ara a Sant Fruitós el conreu principal
és el de secà, amb el cultiu dels cereals. També
abunden molt els horts de regadiu.
Un cop observats els diferents tipus d’agricultura i de productes
que es troben en el municipi el que es pot deduir és, que el
terme municipal de Sant Fruitós de Bages està molt
urbanitzat i hi ha molts polígons els quals conjuntament amb les
urbanitzacions fan que no hi pugui haver agricultura com en anys
passats. Les hortes no són gaire abundants.
El cultiu més abundant són els cereals, és a dir, els camps de secà.
Per tal de poder estudiar millor el conreu de la vinya vam fer una
sortida a la casa de la Culla on vam poder observar els dos tipus de
ceps: el tradicional i el que era un encreuament amb el cep
americà. Vam treballar totes les parts de la planta del cep.El cep és una planta originària d’Àsia. És de tipus arbustiva amb unes fulles simples lleugerament palmades, anomenades pàmpols. El fruit, el raïm, n’hi ha de color blanc i negre i estar madur des de la darreria d’agost fins al novembre.
Cep de la Culla
Les diferents eines que utilitzaven per tal
de treballar a la vinya eren: l’aixada, l’arada, arpiots,
falçó o veremall, navalla, pala, portadora, sulfatadora i
tisores de podar.
Les diferents tasques que duien a terme segons les èpoques de l’any eren:
Hivern: llaurar, adobar, podar, plantar i fer empelts sobre els ceps
americans joves, plantats un o dos anys abans (per evitar la
fil·loxera)
Primavera i estiu: ensulfatar, ensofrar i esporgar.
Tardor: veremar i iniciar el procés de producció de vi i cava.
La particularitat que tenen moltes
barraques de vinya és que estan construïdes amb pedra seca,
per tant no es van construir amb cap mena de morter ni pasta.
La utilització de la pedra seca per l’ésser
humà ve de molt lluny. Ja al neolític els nostres
avantpassats utilitzaven aquest mètode per construir cases o
llocs per aixoplugar-se.
| A Catalunya en trobem
al Bages, al Penedès, la Conca de Barberà, la Terra Alta,
l’ Anoia, l’Empordà, etc. Això és
degut a que al llarg del segle XIX es va produir un fort augment del
conreu de la vinya a causa de la gran demanda de aiguardent. A Espanya en trobem a molts llocs però amb noms diferents per exemple a Euskadi se’n diuen guardavinyes. La necessitat de construir una barraca dins del camp obeeix a diversos motius: el pagès ha d’estar tots els mesos de l’any treballant a la vinya moltes hores al dia. Per aquest motiu necessita un lloc on guardar les eines i, en cas de pluja poder aixoplugar-se. |
Barraca de vinya del pla de les Oliveres |
Les barraques de vinya consten de vàries parts:
Caramull: és la pedra que corona la teulada de la barraca.
Finestró: finestres de la barraca.
Voladís: a l’exterior de la barraca pedres que sobresurten de la teulada.
Llinda: pedra superior del portal.
Cobertura de terra: part de la teulada coberta de terra.
Volta: sostre de la barraca fet amb pedres, està cobert de terra.
Tancament de volta: pedra que corona la volta de la teulada.
A part de les barraques vam veure altres construccions de pedra seca com ara parets i saltadors.
La majoria de parets construïdes amb pedra seca s’empraven
com a feixes, per obtenir replans on poder cultivar ceps en terrenys
amb pendents.
Els saltadors eren les mateixes parets o feixes on deixaven algunes
pedres sortint per tal que fessin d’esglaons i poder passar
d’una feixa a una altra.
En els camps que estaven allunyats dels nuclis s’hi
construïen tines que permetien elaborar el vi a la mateixa vinya i
així s’estalviaven el transport. El sostre i la coberta de
les tines és la mateixa que les de les barraques. Els pous de
glaç no tenen relació amb la vinya però la majoria
es van fer amb pedra seca.
