SI LES PEDRES PARLESSIN...
Ja sóc a la meitat del camí, només me’n queden trenta més per a la jubilació!
Ja sé que 30 anys per a un edifici com jo no són gran cosa: vaig néixer petitó i boniquet, senzill com una capseta de bombons, però quan el curs 1983-84 em van quedar estretes les aules i vaig haver de créixer per donar cabuda a tots els alumnes que m’omplen cada dia, em van sortir unes formes molt modernes i agosarades que tothom admirà en aquell moment.
Pel meu aniversari m’han fet uns quants regals, m’ha sortit una mica de panxa per acollir la Sala de Guàrdia, i m’han canviat els mobles de la Secretaria i la Sala de Professors/es. Ara estic connectat amb tots els altres IES a través d’Internet i de vegades ens expliquem la nostra vida, exposem els nostres pensaments i expliquem les coses que fem en les nostres webs.
Quan els vaig dir que l’any 1970 em deia “Instituto Experimental Piloto”, tots es pensaven que els alumnes venien aquí a aprendre a volar! No anaven tan errats, de fet els vaig ensenyar a volar pel seu compte amb les ales de la llibertat i el pensament. Van ser uns anys plens d’idees i d’acció. Es veu que això només passava aquí, perquè als altres Instituts no els deixaven fer res. Aquí l’autogestió, la representació de l’alumnat al Claustre, la tria de tutors per part dels propis alumnes, les experiències innovadores del professorat impulsades per Carmen Pleyán i la publicació d’un butlletí per difondre aquestes experiències didàctiques entre els professors d’altres centres i rebre’n suggeriments, eren el pa de cada dia. Tot això passava l’any 72.
L’any 1977 em van tornar a canviar el nom: “Instituto Nacional de Bachillerato” , aquest nom no era tan divertit com el primer, però vaig començar a fer el tronera quan van implantar el Batxillerat Nocturn, perquè els alumnes no cabien en un sol torn. De fet, no hi cabien ni així, i em van sortir una mena de granets en forma de pavellons prefabricats que quedaven d’allò més lleig. En aquesta època crec que vaig patir l’adolescència.
Des del 79 fins al 83, alumnes i professors es van posar a fer revistes i em vaig fer famós perquè, és clar, totes parlaven de mi i del que es feia a dintre meu: “Aiguaneix 79” (que va durar fins al 83), “English magazine”, “NAUTA” revista científica, “INSTÈNIA”...
La vocació redactora dels estudiants continua els anys 90 i segueixen publicant revistes “ Revista dels Estudiants”,” Paranoi/es”. En el darrer numero d’aquesta revista hi surt una foto meva a primera pàgina i com que he quedat bé, n’han enviat un exemplar a totes les entitats d’Esplugues. A més, també publiquen coses meves a Internet en una revista políglota anomenada "Be In". Entre això i la campanya publicitària a Radioestudi Esplugues em penso que els companys m’agafaran enveja.
Ara que, si no me’n van agafar quan vaig rebre tants premis...No en sabeu res? Doncs us en faig cinc cèntims: Premi Ramon Llull 1985 d’experiències en el camp educatiu; dos Premis CIRIT concedits a treballs d’alumnes dirigits per Mary París; “Premio Giner de los Ríos a la innovación educativa” a “Desde mi ventana” dirigit per Mercedes d’Ocón. També he tingut les dues exposicions a la Casa Elizalde dels treballs de Disseny de BUP l’any 1987.
Ara tots estem agermanats amb Ahrensburg, però encara recordo quan van entrar per la meva porta tres personatges força inusuals, estrangers que no sabien ni un borrall de català ni castellà. Els va rebre la Cap d’estudis de llavors, que de tot en treia suc, i la va fer grossa! Ens vam agermanar amb el Gymnasium am Heimgarten i amb la Realschule am Heimgarten d’ Ahrensburg i vam començar a fer intercanvis d’alumnes i professors a partir de 1989. Quin anar a i venir de gent de tot arreu! No en van tenir prou amb això que vam començar a fer intercanvis amb Itàlia, amb Finlàndia....Així vam omplir els horitzons dels nois i noies de Can Vidalet amb paisatges de somni.
I parlant de somnis, hi havia un grup d’estudiants de la Pilar Porredon que no em deixaven dormir de la por que passava quan van fer el Seminari de Ciència Ficció.
I encara més, quan les professores de Ciències Naturals em van omplir el terra del gimnàs amb una maqueta topogràfica de Catalunya, em semblava que m’havia fet el centre del món!
Els qui es devien sentir sempre el centre del món eren els alumnes de Teatre de la Isabel Capdevila, que aprofitaven qualsevol dels meus racons per assajar coreografies, monòlegs, mim, etc...El curs 94-95 això semblava “Un paso adelante” En aquest món hi ha gent per tot, fins i tot per omplir els teatres on anaven amb el seus espectacles, perquè jo, si d’alguna cosa em puc queixar en aquesta vida, és que no m’hagin construït un teatre. Mira, això sí que m’hauria fet il·lusió, així no m’hauria perdut les representacions ..
Sembla que ara els agrada més anar a la Sala Blume a fer les festes de Carnestoltes, Sant Jordi, Nadal, celebracions de tota mena...Ara que a mi això ja m’està bé, perquè l’IES Blume és col·lega meu i m’ho xerra tot pel xat.
Estic content perquè avui em fan una festa d’aniversari, es pensen que no en sé res però ho tinc tot controlat: a les 19.30h Coreografies, Curtmetratge i Concert a la Sala Blume. A partir de les 21,30h Lunch, Pastís d’aniversari , i una mica de ballaruca per animar la festa. Espero que els antics Directors i Directores bufin les espelmes per mi, si no, hauré de demanar ajuda al vent!!
Joanot Martorell
Curs 2001-2002.
Esplugues de Llobregat, 19 de juny de 2002