|
L’Associació
de Dones La Frontissa va decidir fa tres anys convocar, en col·laboració
amb l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, el premi a la Carta
a qui Maltracta amb ocasió del 25 de Novembre, Dia contra la
Violència envers les Dones. L’objectiu del premi és fomentar
entre la gent jove la consciència de la gravetat d’aquest problema
per tal que el puguin detectar i prevenir en els seus dos vessants:
qui maltracta i qui és maltractada. El premi es convoca entre
l’alumnat menor de 18 anys i que cursi ensenyament secundari obligatori
i post obligatori en els centres educatius de Vilanova i la Geltrú
i l’atorga un jurat format per representants de l’Associació,
de l’Ajuntament de Vilanova i del món editorial i literari. Les
cartes premiades es publiquen al Diari de Vilanova i poden ser utilitzades
per l’Associació de Dones La Frontissa en el compliment dels
seus objectius, el principal dels quals és, en aquests moments,
la lluita contra la violència envers les dones.
La guanyadora
de l’edició 2004 ha estat la nostra alumna Patrícia Salvi
Calbo, de Batxillerat (2n M). L'enhorabona!!!!
Aquí
teniu la carta guanyadora:
Estimat Antoni:
T’he deixat escudella i carn
d’olla per dinar, sé que no és Nadal però he pensat
que potser et venia de gust. L’he deixat a l’olla que hi ha sobre els
fogons, suposo que caldrà escalfar-la una mica (pots fer-ho a
la mateixa cassola).
T’extranyarà no trobar-me a casa però has de saber que
és molt probable que no m’hi trobis més. He marxat, Antoni,
i aquest cop no tornaré, sé que no és la primera
vegada que et dic això, però crec que aquest cop serà
veritat.
Sempre has intentat que m’adonés de com en sóc, d’egoísta,
i he volgut canviar, però és cert que al marxar només
estic pensant en mi mateixa. Sé que si poguessis ara em pegaries,
per intentar ajudar-me a canviar, però ja és massa tard.
Entenc per què ho feies: sempre m’has pegat pel meu bé,
és la teva manera d’ensenyar-me a ser millor persona, i em sento
tan avergonyida ara mateix, escrivint aquesta carta i fugint tan covardament!
Però m’agradaria que sapiguessis com em sento:
Fa anys, quan encara no estàvem casats, em vas dir que no necesitava
els meus amics perquè et tenia a tu, que mai em deixaries. Em
va agradar que m’ho diguessis, però vaig seguir quedant amb ells,
com sempre havia fet. Et vas emprenyar perquè deies que no et
feia cas, i al final vaig deixar de veure’ls, perquè t’estimava
i no volia que estiguessis trist per culpa meva.
Just després de casar-nos em vas dir que m’havia engreixat molt
i que no volies fer l’amor amb mi perquè et feia fàstig
tocar-me. Em vaig sentir fatal, i al dia següent vaig deixar la
feina per anar tot el dia al gimnàs i aprimar-me al més
ràpid possible.
Recordo que quan t’ho vaig
explicar em vas dir “Puja el volum de la tele, que no sé què
diuen del Barça”. Em vaig sentir menys important que un equip
de futbol. Més endavant vaig entendre que ho sóc. En poc
temps em vaig aprimar més de deu kilos, i una nit, quan vas tornar
d’un sopar de la feina em vas mirar i em vas dir que era una pena que
ja no em pogués posar aquell conjunt vermell que t’agradava tant.
Vaig sortir de l’habitació, cridan-te que eres un imbècil,
i em vas fer una cara nova. Era la primera vegada que em pegaves, te’n
recordes? Em vas trencar una cama i el llavi, em sembla que encara tinc
una petita marca. No sabia què fer, em vaig passar tota la nit
plorant, ajaguda en un racó, amb la cama trencada i el llavi
sagnant. Te’m vas acostar lentament, em vas fer un petó i em
vas dir que ho senties, que no suportaves que t’insultessin i que no
patís, que ara estava més maca. Feies pudor d’alcohol
i vaig suposar que era això el que t’havia fet estar violent,
i a l’hospital et vaig fer prometre que no tornaries a beure. Em sembla
que vas cumplir la promesa durant un mes, més o menys, no? A
partir d’aquell moment va començar el meu aprenentatge. Em vas
ensenyar que tu ets el cap de família, tu portes els diners a
casa nostra i jo, com a bona esposa, t’he de servir sempre en tot el
que pugui. Ara recordava la primera pallissa que em vas donar, la primera
pallissa de veritat. Va ser una nit que jo em trobava malament, i no
tenia ganes de tenir relacions sexuals, tu em vas dir que tu sí
que en tenies, i que t’havia de satisfer. Em vas fer caure del llit
i em vas estampar la cara contra l’armari moltíssimes vegades;
després vas começar a donar-me patades, i al final vas
tornar a pujar-me al llit, estirant-me pels cabells, i em vas violar.
Aquella mateixa nit vaig marxar de casa, vaig anar a la polícia
per denunciar-te, però un cop allà no ho vaig poder fer,
saps? Jo t’estimo i vaig pensar que desgraciar la teva vida no tenia
sentit, que amb una que estigués desgraciada (la meva) ja n’hi
havia prou. Li vaig dir al policia que m’havien atracat i no vaig dir
res de la violació. Què se suposa que havia de dir? “El
meu marit m’ha violat”? Qui m’hagués cregut? Déu meu,
quin ridícul! Vaig anar a una pensió, i en una sola setmana
vaig entendre que no tenia res a fer: no tenia vida, estava completament
sola i si no era per a tu, no tenia sentit viure.
Vaig estar molt temps així. De fet fins al dia en què
em vaig atrevir a demanar-te de tenir un fill, ni que fos per deixar
de sentir-me tan sola. Em vas dir que no, i que ja estàvem bé
com estàvem, que un nen eren massa problemes i que no tenies
ganes de complicar-te la vida. Al cap d’un mes, aproximadament, em vaig
quedar embarassada i vaig tenir molta por. Sabia que si t’ho deia diries
que ho havia fet expressament, però jo no ho hagués fet
mai! Contradir-te d’aquesta manera? Impossible!! Hauria sigut la mort
del bebè i la meva! No sabia què fer, estava desesperada,
em feia por marxar i tenir el nen tota sola. De què viuria, si
havia deixat la feina? I on? No sabia què fer, però no
va fer falta que trobés una solució, saps? Fa menys de
dos setmanes se’m va trencar un plat de la vaixella que ens va regalar
la teva mare pel nostre casament, després em van agafar nàusees
per culpa de l’embaràs i, mentre vomitava, se’m va cremar el
dinar. Quan vas arribar a casa jo estava parlant amb un repartidor de
pizzes, que va resultar que érem veïns quan era petita,
allà al poble. Quan el vas veure et vas posar fet una fera, et
pensaves que m’havies enganxat amb el meu amant, i em vas tirar per
les escales. Vaig perdre el nen. Vaig perdre el nen!
Sé que tu de tot això no en sabies res, i que potser si
ho haguessis sabut no m’haguessis tirat escales abaix, però era
el meu fill!! Saps una cosa? Abans que la por s’apoderés de tot
el meu cos, quan em van dir que estava embarassada... em vaig sentir
feliç!! Jo!! Feliç!! Tu feia anys que em deies que jo
no me’n podia sentir, de feliç, que era la meva condició
com a dona, i que si recordava bon temps era perquè m’imaginava
com deuria ser estar content. Però t’equivocaves! Jo podia ser
feliç, de fet... ho era en aquell moment!! I tu el vas matar.
He estat molts anys sola, però mai m’hi havia sentit tant com
quan el metge d’urgéncies em va dir que havia tingut un abortament
a causa de la caiguda. A partir de llavors tot va començar a
accelerar-se, i no sabia què fer, com sortir ni què dir-te.
Em va entrar la por que t’assabentessis del que havia passat, vaig començar
a viure amb la sensació que m’ofegava encara més del normal,
que no podia respirar, que no tenia dret ni tan sols a plorar. I no
puc més, Antoni!! Em sap molt greu, no he sigut prou bona esposa,
però no puc més!!
Necessito respirar, i és una sensació que la tinc des
de fa tants anys! Fa molt que no sé què és que
entri aire pur als pulmons, visc tancada en un pis d’on només
surto per anar al mercat i per anar a l’hospital. Tinc por, tinc fred,
em trobo tan sola i n’estic tan cansada!
Em penso que si em tiro per la finestra podré respirar, saps?
No sé si fer-ho o no, és la primera decisió que
he de prendre sense preguntar-t’ho a tu, i no sé què fer!
Necessito marxar d’aquí! Necessito descansar!! Perdona’m sisplau.
Espero que puguis llegir les meves lletres, tot i que les llàgrimes
les estan esborrant una mica.
Sempre t’he estimat, i sé que tú m’odiaràs per
sempre per això que vaig a fer, però espero que segueixis
endavant, amor meu. Estic segura que ho faràs.
Sempre teva:
Marta
PD: Ja no me’n recordava, t’he deixat una camisa planxada a l’armari,
perquè demà puguis anar a treballar com si no hagués
passat res.
|