CONDICIONS DE VIDA

MONJOS I MONESTIRS DE L'EMPORDÀ

A part de la devoció i el culte a Déu, els monestirs eren la hospederia de les ànimes en pena i desvalguts que sorgiren amb el feudalisme.

Els monjos tenien també com a empresa instruir i ensenyar a la població rural que hi havia. En resum, els monestirs van ser un lloc de refugi i primera obra que feren els monjos en favor de l'hospitalitat.

Tot i això, no era sempre pau i amor. Les grans eminències eclesiàstiques tenien grans extensions de terra i sempre que podien, lluitaven per aconseguir-ne més. Com que els monjos tenien a Déu al costat ningú els deia que no de res. En moltes ocasions els pagesos perdien les seves possessions i pertinences. Quan hi havia una ocasió d'aconseguir terres, hi havia disputes entre els diferents monestirs de la zona.

Els monjos del nord de Catalunya tenien tres qualitats:

• Sang ibèrica
• Tenir fe
• Organització

La organització dels monestirs era totalment democràtica. La dura regla de Sant Benet, per exemple, convertia la comunitat religiosa en una mena de legió romana, o campament de severa disciplina. Es fonamentava bàsicament en el treball, la obediència cega i la igualtat entre els monjos.

Els monjos es vestien amb una túnica amb caputxa com els esclaus romans, es tallaven els cabells curts i evitaven qualsevol luxe. El menjar ordinari de cada dia era una porció de pa, vi i oli per cada monjo. El pa havia d'ésser de blat de ferment, bo, sense pedres ni barreges i el vi i l'oli depurats.

El menjar més corrent dels monjos era una sopa. Al monestir de Banyoles s'han trobat receptes del s.XII. Les coques, els peixos i les carns adobades van arribar als monestirs per mitjà dels regals d'algun comte. També es menjava bé per sant Esteve, Nadal i les festivitats de Reis. En aquestes festes s'hi afegia un bon vi anomenat nèctar; era vi amb mel i pebre.