CONDICIONS DE VIDA

L'HÀBITAT AGRUPAT: LES VILES I ELS LLOCS

És sabut que la majoria de les jurisdiccions no pertanyien a un únic senyor sinó a molts. La possible construcció en diferents nuclis depenia de diversos factors: accessibilitat, existència d'aigua i protecció, d'altres interessos i necessitats humanes.

Entre les diferents poblacions hi podia haver una certa distància d'uns trenta o cinquanta quilòmetres (entre els més grans) però es podien trobar pobles cada deu o quinze quilòmetres situats al costat de camins principals.

El nucli de la població el formaven els pagesos, al voltant de l'església, que es convertia en el centre de la vila. Els camperols buscaven la seguretat que els hi oferia aquella zona sagrada.

Les cases, domus, eren petites i es construïen unes al costat de les altres, donant lloc als carrers. Tenien una amplada màxima de 5 metres de façana, una planta rectangular o quasi quadrangular, amb un hort o un pati tancat al davant o al darrere. Les cases més senzilles eren estretes i fondes, d'uns 20 o 25 m², amb el celler o l'estable a la part inferior i les habitacions a la part superior.

En resultava una vila amb estructura radial que donaven lloc a un carrer major o carrers que formaven un reixat.

Els nuclis quedaven protegits i defensats per la torre eclesial i, per tant, en moments de perill podia acollir als pagesos.

Hi havia llocs on tan sols quedaven protegits per els murs de la pròpia casa, amb obertures estretes a una certa alçada.

Els materials per a construir variaven segons l'edifici que es construïa: els murs, fets amb carreus i morter de calç eren de l'església parroquial, la tàpia per a les cases dels vilatans. La pavimentació podia ser la mateixa roca, sobre la qual es bastia la casa, o bé terra batuda barrejada amb calç per donar-li més consistència.

L'HÀBITAT DISPERS: CASTELLS, CASES FORTES I MASOS

Els membres del poblament dispers són els masos que es van consolidar als segles XII i XIII, com a causa d'un augment de la població, de la necessitat d'un major nombre de productes agraris i els interessos dels nobles per augmentar les rendes.

El senyoriu constitueix el conjunt definitori de l'hàbitat rural, comprenent els masos i els poblats dominats pel senyor del castell, concebut com una necessitat militar.

Els habitatges de major importància són els castells, després les torres de vigilància i a continuació les construccions menors: masos, cases,...seguit d'una gradació de classes socials. Les diferents categories de sòl agrari són en els honors del castell: horts, hortets i l'horta on es conreava pel benefici del senyor. Més enllà a la muntanya i al pla, prats, pastures, selves i boscos; deveses, monts, plans, garrigues, vinyes i plantes, i els camps dedicats al conreu de blats. De la mateixa manera els monopolis senyorials defineixen l'hàbitat: els molins i les ferreries se situen al costat de les rieres o arenys. Els elements repressius o de càstig, com les forques, es col·locaven al lloc més visibles, generalment dalt dels puigs que marcaven els límits del terme jurisdiccional; en canvi, els castells es trobaven a la plaça pública del poblat.

Els castell estava caracteritzat per una utilització triple: com a plaça militar, com a centre organitzador i administratiu del senyoriu i com habitatge de noblesa, encara que a partir del segle XIII es produí un cert abandó. Molts castells es van deixar d'habitar al tres-cents, i els nobles preferien construir-se palaus a les viles, cases senyorials a les ciutats, o habilitar-se antigues torres de defensa donant lloc als castells-palaus.

L'aspecte exterior dels castells era de construcció molt massissa, un gran cos de carreus regulars defensat per muralles. El tipus més tradicional es el de planta quadrada que tanca a dins el seu perímetre una torre circular. Una de les seves característiques molt comunes a moltes d'aquestes edificacions són les continuades reformes i remodelacions segons els diferents usos als quals els seus propietaris les destinaven i segons la millora de la qualitat de vida i luxe. Les estances (poc nombroses) estan repartides en planta baixa i un o dos pisos, al voltant d'un pati interior. Hi havia elements constructius auxiliars com el galliner, l'estable, el celler, estances per a emmagatzemar les collites o per a la cria de bestiar. Tenien també per a l'accés i distribució de l'aigua elements com pous i sitges.

La part baixa del castell normalment es destinava a rebost, pastador, bugada, pel servei i també la cuina. A la planta noble hi havia la sala-menjador, saletes, escriptoris, etc. Algunes d'aquestes sales i cambres tenien (sobretot les dels nobles) finestres exteriors ja que la llum era escassa. Les habitacions com la sala-menjador o la cuina eren sales grans, altes de sostre i àmplies. Les muralles o murs, les torres exteriors, valls, fossanes i palissades eren alguns elements de l'aspecte militar.

Hi ha dos tipus de cases fortes: la turris o "torre" particular o familiar, que és la masia fortificada de la Baixa Edat Mitjana, i la domus forta rural. Al segle XIII van ser substituides, en molts llocs, per les domus o cases fortificades que eren una mica més espaioses. Dins dels termes de castell es podien trobar les quadres amb una casa forta, que eren considerades fortaleses secundàries del castell.

En l'època de màxim esplendor, trobem d'un a cinc domus dintre del terme castell, situades en llocs enlairats o visibles, per tal de poder-se comunicar amb senyals de foc o de fum en cas de perill. Aquestes les podem identificar com a fortaleses que completen la defensa de la zona o del territòri del castell, per a la vigilància de la vida dels camperols i el seu compliment de les obligacions econòmiques.

Trobem torres situades molt aprop de les ciutats, construïdes o reformades a partir d'una antiga masia per nobles o rics burgesos. La torre era un edifici d'esbarjo, on hi anaven a passar algunes temporades, potser alhora de cobrar els censos, o quan la vida urbana es complicava, en cas de pestes, etc.

Aquestes torres estaven situades en llocs plans i voltades per arbres. Es caracteritzaven per una torre adossada a la construcció o unida a la casa per un pont. Normalment hi havia un pati interior on hi podia haver una capella, la cuina, graners, cambres per al servei i celler. Són cases que es destinaven per a l'agricultura i en cap cas no hi faltaven els cups, les premses i una infinitat de bótes per els vins.

La casa era de planta i pis, algunes amb terrat i totes amb capella (aquesta separada de l'habitatge). Les estances, unes vint, tenien com a funció activitats agràries i d'aprivisionament. Altres com la cuina, el pastador amb el forn, el rebost,... eren habitacions destinades per a l'alimentació dels habitants. Hi havia les cambres per als senyors i unes altres per als servents. Hi podia haver també una per a les armes i una per a ser presó.

La masia és el resultat de la transformació del mas primitiu durant el segle XII. Hi ha un gran augment en el nombre de construccions que s'afegeixen al nucli inicial. L'habitatge familiar estava format per la cuina-mejador i sota una petita volta el dormitòri. Hi havia una part destinada als animals, com per exemple porcs, vaques, bous, cavalls,...

A la meitat del segle XII i a comçaments del XIII va entrar a Catalunya una nova modalitat de construcció: el mas-torre. Era un bastiment de planta quadrada i dos pisos, teulada a un vessant i parets de pedra ben treballada. A la planta baixa hi ficaven el bestiar els quals, produïen escalfor al habitants de la casa que habitaven al primer pis i segon. Al primer hi havia la cuina-menjador, i al segon els dormitòris i el graner.

Aquesta construcció era predominant a les terres de muntanya. L'estructura de les del litoral venen definides per una planta rectangular, pis i golfes, porta central, finestres arrenglarades al pis i teulat a dues aigües. Podia haver-hi també forn a l'interior de l'habitatge.

El nucli central del mas és la masia. Té quintana o parellada, alguns amb devesa, vinyes i camps, terres i altres pertinences específiques, com colomars, cellers, galliners,...La borda era una part separada dela mas, però amb una gran extenció suficient per no ser-ho.