Dimecres, 15 de novembre del 2000

 DIARI DE GIRONA

Vacamorta

Quan aneu a Vacamorta, podeu observar com s’omplen les terreres de plàstics pudents, transportats per llustrosos i llargs camions. Veureu com gemega la terra encadenada, empresonada dins de xarxes negres i us preguntareu: què dimonis hi fan les basses cimentades i tota aquesta parafernàlia d’artefactes de factura generosa, si els residus no són tòxics? Crec que aquests turonets grassonets i mandrosos, que gentilment ens ofereixen la mel de les seves entranyes per tal de donar suport a la bellesa i l’art d’aquesta terra, es mereixen quelcom més; els devem la pau i la carícia del vent. No es tracta, doncs, de tapar forats de qualsevol manera, sinó d’un paratge noble que pateix i per tant s’ha de curar perquè, insisteixo, forma part de la cultura d’aquesta comar­ca i ens agradaria anar-hi demà a passeig amb els nostres néts i dir-los: veus, minyonet?, des d’aquí re­sulta evident que «la Bisbal en sa rodona forma un cercle de gegants».