La ciutat i el seu territori:

Tarraco és la ciutat originada des de l'anomenada Colonia Iulia Urbs Triunfalis Tarraco establerta l'any 45 a J.C. i capital de la Provincia Hispania Citerior Tarraconensis que havia estat

creada anteriorment a l'any 197 a J.C i constituïda per les terres de la Vall de l'Ebre, el Llevant, la zona central i nord de la Península ibèrica i posteriorment Galícia i Portugal.

A la llarg de les guerres púniques Tarraco va ser una important base d'operacions. A mitajans del segle III va ser arrasada per una invasió dels francs.

Una ciutat romana no estava formada únicament pel nucli urbà sinó que disposava d'un territori més o menys ampli segons els casos, que li servia per mantenir el proveïment de productes de primera necessitat. Aquest territori es coneix com ager.El territori pertanyent a cada una de les ciutats venia delimitat generalment per accidents geogràfics, com podien ser rius o muntanyes, encara que en alguns casos aquest límit podia marcar-se mitjançant construccions. En el cas de Tarraco, aquest és possiblement un dels papers que va desenvolupar l'Arc de Berà.

Com ja hem dit, el territori aportava a la ciutat materials per a la construcció a través de les pedreres, proveïment d'aigua mitjançant els aqüeductes i aliments, gràcies una àmplia xarxa d'establiments rurals.

Les vil·les o cases de camp d'època romana (villae) eren estructures complexes articulades en diverses parts. La part urbana de les vil·les era l'àrea residencial. Generalment, eren espais luxosos on vivien els propietaris quan hi anaven.

Disposaven d'habitacions, patis, jardins, atris o termes pròpies. La tipologia d'aquests espais és molt variada per la qual cosa és difícil generalitzar. D'altra banda, constaven d'una part rústica consistent en magatzems, dipòsits, àrees de producció agrària per a la manufactura dels productes, etc. De vegades algunes d'aquestes vil·les podien tenir fins i tot forns per a la producció d'àmfores i altres recipients contenidors. Finalment, al voltant d'aquestes àrees construïdes, es trobaven els camps de conreu. Actualment disposem de diversos exemples d'aquestes explotacions agràries entre els quals destaquen per la seva importància les vil·les de Centcelles i dels Munts.

El pretori

Originalment, el Pretori va ser una de les quatre torres actualment conegudes que van servir de caixa d'escala per comunicar els diversos nivells dels edificis provincials.

A la torre es conserven diferents portes, així com una sèrie important de murs d'època romana. Amb la restauració de la ciutat, a partir de 1129, la torre es va adequar com a residència, primer del normand Robert Bordet i, a partir de 1171, com a Castell del Rei. En ell s'hi van allotjar durant breus espais de temps alguns membres de la reialesa catalanoaragonesa. En temps de Jaume II i també de Pere III s'hi van dur a terme importants obres de restauració.

Forum Provincial

Cap a l'any 73 dC, en època de l'emperador Vespasià, es va construir el Fòrum provincial a la part alta de la ciutat. Tenia la funció de dirigir la província des del punt de vista polític i econòmic.

L'òrgan rector de la nova xarxa administrativa va ser el Consilium Provinciae Hispaniae Citerioris (Consell Provincial) del qual el governador formava part activa.
El lloc escollit per establir les dependències governamentals va ser la part més alta de la ciutat, un espai de propietat estatal des d'època fundacional amb una extensió total que es devia acostar a les 7,5 ha.

El Fòrum provincial s'articulava en dues terrasses aprofitant el desnivell del terreny. A la terrassa superior es va situar el recinte de culte imperial i sota, la plaça de representació. En una tercera terrassa es trobaria el circ que, construït uns anys més tard, va completar el conjunt monumental.

La plaça de representació era l'edifici des d'on es gestionava tota la província. S'hi trobaven espais tan importants com el tabularium (arxiu de l'Estat) o l'arca (caixa de l'Estat).

Per facilitar l'accés als diversos sectors de l'edifici es van habilitar una sèrie de torres laterals que van servir de caixes d'escala. La Torre del Pretori en va ser una.
El complex provincial s'articulava d'una forma unitària a través d'un eix de simetria que, en sentit nord-oest/sud-est, enllaçava el temple de culte imperial, a la part més alta, amb el pulvinar del Circ mitjançant una via processional que creuava longitudinalment la terrassa intermèdia. A banda i banda d'aquesta via es distribuïen tota una sèrie d'estàtues de les quals només es conserven els pedestals. L'estudi epigràfic ens mostra com la majoria d'aquestes estàtues es van dedicar als flamines imperials (sacerdots encarregats del culte imperial) després d'abandonar el seu càrrec anual.

El Fòrum provincial va deixar de funcionar estructuralment a principis del segle V. A partir d'aquest moment, l'àrea administrativa va quedar reduïda a uns espais molt menors que són, ara com ara, desconeguts. Ple que fa a l'arquitectura, la major part dels edificis altimperials van entrar en un procés continuat de desmantellament de murs i materials que van ser reutilitzats en la construcció dels edificis civils i religiosos de la Tarraco tardoromana i medieval.

La plaça de representació:

L'edifici consistia en una gran plaça enjardinada delimitada en tres dels costats per un porxat inferior i una sèrie de galeries situades a diferents nivells. El porxat inferior tenia una amplada de 14 m i el mur de fons estava decorat amb pilastres dòriques.

Estava separat del nivell interior de plaça per un pòdium de gairebé 3 m d'altura. Per darrere del porxat corrien tota una sèrie de galeries internes que variaven en nombre segons la part de l'edifici i les característiques del terreny.

El Fòrum de la Colònia:

El Fòrum va ser el centre neuràlgic de la ciutat romana de Tarraco. Hi conduïen els carrers principals i s'hi concentrava tota l'activitat pública de la ciutat, per la qual cosa es va convertir en un punt de trobada i de reunió de les elits locals.

A més, s'hi va desenvolupar tota l'activitat administrativa. Va ser, en definitiva, el centre de la vida social i política de la colònia.

Tècnicament, era una gran plaça porxada on es trobaven els principals edificis administratius i religiosos de Tarraco, dividits en dues àrees: d'una banda, l'àrea de culte, presidida per un temple que se suposa que hauria estat dedicat a la Tríada Capitolina -Júpiter, Juno i Minerva--, a Dea Roma o a l'emperador deïficat -culte imperial-, en un moment més avançat; i, d'una altra, l'àrea comercial i política, articulada al voltant de diversos edificis entre els quals destaquen la cúria -lloc de reunió de l'ordo decurionum (Consell de la Ciutat)- i la basílica. En els porxos que circumdaven el recinte s'obrien una sèrie de tabernae (botigues). També era freqüent la presència en aquest espai de l'arxiu local, d'altres petits temples, així com de pedestals i estàtues dedicades als membres de la família imperial i altres dignitats de la ciutat.

El Fòrum local estava situat a la part baixa de la ciutat romana, dins de l'àrea residencial a mig camí entre l'espai administratiu provincial i el port. Està actualment delimitat pels carrers Cardenal Cervantes, Lleida i Gasòmetre.
El primer fòrum de la ciutat data d'època republicana (segle II aC) però és pràcticament desconegut. Durant el mandat d'August (al voltant del canvi d'era) es va monumentalitzar de manera important. La basílica data d'aquesta època.
Davant la basílica hi havia una plaça amb diverses estàtues. Alguns carrers de la ciutat, que delimitaven illes de cases (insulae), conduïen a aquesta plaça. A la planta baixa d'aquestes illes s'obrien les botigues, els magatzems i els tallers, mentre que als pisos superiors vivia la gent amuntegada en petites habitacions. Només la gent més rica de la ciutat podia permetre's viure en les domus.

La basílica paleocristiana de l'Amfiteatre:

Es tracta d'una basílica martirial del segle VI dC dedicada al bisbe cristià Fructuós i als seus dos diaques, Auguri i Eulogi, que van ser cremats vius a l'edifici l'any 259, poc després d'iniciar-se les persecucions dictades per Valerià.

Arquitectònicament, consisteix en un edifici de tres naus, amb santuari, presbiteri d'absis exterior i una petita sala annexa. Té una llargada de 22,75 m i una amplada de 13 m. Per construir-lo es van reutilitzar una sèrie de materials pertanyents a diversos edificis de la primigènia ciutat romana, ja desmantellats.

Els carrers:

Encara que són poques les dades que tenim sobre la xarxa viària de la Tarraco romana, les característiques orogràfiques del terreny ens permeten pensar en una ciutat dividida en

Aterrasses que va fer factible una articulació de les illes de cases connectada a una àmplia estructura de carrers principals i secundaris.

Tarraco va ser una ciutat viva, on la vida al carrer va ser una constant, sobretot a causa de la benigna climatologia de la zona. S'hi barrejaven tot tipus de gent i s'hi van obrir infinitat de negocis.

Els carrers estaven pavimentats, amb voreres a ambdós costats i passos de vianants que permetien creuar la via. Així mateix, Tarraco va disposar d'una extensa xarxa de clavegueram, important en tota aglomeració urbana.

Les cases:

La gent vivia en cases (domus) o edificis de pisos (insulae), segons la seva posició social i els recursos econòmics de què disposava. Les domus eren cases d'una o dues plantes on residia la gent més adinerada.

Tenien una tipologia molt variada però generalment s'articulaven entorn d'un atrium o pati interior porxat al voltant del qual es distribuïen les altres estances: triclinium habitacions, cuina, àrees de serveis, zones d'esbarjo, etc.
Malgrat tot, la major part de la gent vivia en les insulae o blocs de pisos de diverses plantes d'altura. Els pisos eren petits, generalment d'una o dues habitacions escalfades amb brasers, i sense aigua corrent.

Les conduccions Hidràuliques de Tarraco: Els aqüeductes:

Tarraco va disposar d'almenys dos aqüeductes que van proveir d'aigua la ciutat: un recollia l'aigua del riu Francolí a l'actual localitat de Puigdelfí, és a dir, a uns 15 km de Tarragona; l'altre

la captava del riu Gaià a prop del Pont d'ArmenteraDes dels punts de captació, que generalment era una presa, l'aigua era transportada fins al nucli urbà per llargues tramades de canalització que s'adequaven a la topografia del terreny. Malgrat això, va ser necessària la construcció de ponts hidràulics amb la finalitat de travessar canals profunds o valls. Un exemple d'aquest tipus de ponts el trobem en el Pont del Diable, també conegut com Aqüeducte de les Ferreres. Una vegada l'aigua havia arribat al nucli urbà era emmagatzemada en dipòsits i torres d'aigua (castellum aquae) que servien per regular-ne la distribució.

És molt possible que la construcció dels aqüeductes es dugués a terme en època d'August, lligada al creixement urbà. Així va ser possible proveir la població i també molts dels edificis i serveis públics (manteniment de jardins, fonts públiques, termes).
La construcció d'un aqüeducte era una obra molt complexa que necessitava la participació d'un gran nombre de persones entre enginyers, arquitectes, picapedrers, transportistes i mà d'obra més o menys qualificada. En general, eren obres que requerien una gran despesa econòmica. Per aquest fet, el finançament corria a càrrec de les arques de l'Estat o de la ciutat.

A més de la construcció, els aqüeductes requerien un manteniment constant que feien un equip de persones encarregades dels feines de reparació i inspecció. Gràcies a això va ser possible garantir-ne el bon funcionament.

Les canalitzacions:

Les canalitzacions s'adequaven a la topografia de la zona, per la qual cosa en podem trobar diverses variants. En alguns casos, el canal hi anava excavat a la roca; en d'altres circulava sota terra mitjançant una conducció en obra i, en casos

excepcionals, anava vist o sobre el pont.L'interior de canalitzacions estava revestit amb un tipus de morter que en permetia la impermeabilització.

L'aqüeducte de les Ferreres:

Construït per salvar el desnivell del terreny, consisteix en dues línies d'arcades superposades. L'alçada màxima era de 27 m i la llargada de 217 m. El nivell inferior està compost per onze arcades i el superior el formen vint-i-cinc.

Les dimensions de cada una d'aquestes arcades són de 6,30 m de llum per 5,70 m d'altura. La distància entre els eixos dels arcs és de 8 m.

El Teatre

El Teatre és un dels edificis més peculiars de la ciutat no tant per les seves característiques sinó per les vicissituds de la conservació fins a l'actualitat.

Les primeres construccions documentades corresponen a un conjunt de dipòsits relacionats amb el port republicà de la ciutat. En època d'August aquests dipòsits van quedar amortitzats gràcies a la construcció d'un gran magatzem portuari format per una sèrie de naus separades per fileres de pilars. Un dels laterals d'aquesta nau limitava amb un carrer on s'obrien una sèrie de negocis (tabernae).

Pocs anys després, també en època augustal, i en relació amb la monumentalització del Fòrum de la Colònia, s'hi va construir el Teatre. Per fer-lo es va aprofitar el pendent natural del terreny per retallar una part important de la grada. La resta de la grada es va establir sobre criptopòrtics anulars. Actualment, es conserven únicament les primeres cinc grades entorn de l'orchestra. També és possible distingir dues de les tres escales radials. La població es distribuïa a la grada segons un estricte ordre censatari i social.
L'escena era l'espai destinat a les representacions teatrals. Es tracta d'una plataforma elevada sobre un pòdium decorat amb exedres. L'escenari estaria tancat per una façana monumental ricament decorada (frons scenae). Durant les diferents fases d'excavació que s'hi han realitzat, s'han documentat importants restes arqueològiques pertanyents a aquesta façana i consistents en decoració arquitectònica (capitells, columnes, frisos, etc.) i escultòrica. Al costat del teatre es va construir un gran espai enjardinat annex.

L'evacuació de les aigües es feia a través d'un complex sistema de canals que recollien l'aigua de pluja i la conduïen cap a una gran claveguera central.

L'edifici es va utilitzar fins a finals del segle II, moment en què va quedar abandonat. Ja al segle III, el sector monumental annex va ser ocupat per tota una sèrie de nous edificis que van reutilitzar molts dels materials de l'edifici d'espectacles.

L'orchestra:

L'orchestra era l'hemicicle central semicircular on se situava l'ordo decurionum, format pels notables de la ciutat. S'hi accedia per dos passadissos radials situats a ambdós costats de l'escena.

La torre dels Escipions

La Torre dels Escipions és un monument funerari romà de tipus turriforme, construït amb pedra calcària local i datat al primer terç del segle I dC.

Aquest monument es va situar al costat de la Via Augusta, des d'on podia veure's la façana principal.
El monument té una planta pràcticament quadrada i consta de tres cossos separats per motllures. Segurament estava rematat per una coberta piramidal. La construcció es conserva en una altura total de 9,17 m. El cos central presenta a la façana principal dues representacions del déu funerari Atis.

La torre de Minerva:

El fet d'estar situada pròxima a una via d'arribada al campament n'explica la significació.
El nom de la torre prové de la presència d'un relleu de la deessa, que es conserva a la part alta d'una de les seves cares, així com de la menció que se'n fa en una inscripció gravada en una de les troneres de defensa de la construcció (M Vibio Menrva). En el basament es conserven, a més, una sèrie de caps tallats esculpits als blocs megalítics com a símbol dissuasiu.

La Muralla:

La Muralla va ser la primera gran construcció que els romans van dur a terme, poc després d'establir-ne una guarnició reduïda en un turó situat a mig camí entre Empúries i el riu Ebre.

Aquest assentament militar primigeni fou l'origen de la futura ciutat de Tarraco. Cal suposar que la primera muralla devia consistir en una simple estacada de fusta. El fet que ràpidament el nucli es convertís en cap de pont per a l'arribada de reforços des de Roma es va traduir, en l'àmbit urbanístic, en la necessitat d'enfortir les defenses que hi havia fins llavors. Així doncs, entre el 217 i el 197 aC es va aixecar la primera muralla de pedra. Des d'un punt de vista arquitectònic, consisteix en llenços ciclopis reforçats amb torres en els punts més vulnerables. L'altura dels murs perimetrals era de 6 m i el gruix de 4,5 m. Les torres eren més altes: sobre la base de 6 m de mur megalític es van alçar dos pisos en construcció de carreus. Es conserven d'aquesta època tres torres: Arquebisbe, Cabiscol i Minerva, encara que s'ha plantejat la presència d'una quarta amortitzada al segle XVI amb la construcció del Fortí Negre.
L'opinió més estesa és que entorn del 150/125 aC la Muralla es va transformar força, i va créixer en extensió, altura i amplada. D'aquesta forma va passar a englobar tota la ciutat fins al port. Cal pensar que, a partir d'aquest moment, la Muralla ja no va complir una funció merament defensiva sinó que es va convertir en l'element definidor de l'espai urbà. Des d'un punt de vista constructiu, aquesta segona fase és completament diferent a l'anterior. La muralla presenta un basament megalític més baix, entre 1,5 i 2 m d'altura (una o dues de filades de pedres). Per sobre d'aquest, la construcció s'aixeca mitjançant paraments de carreus formant compartiments. L'interior es va omplir amb pedres a la part baixa i, a partir de certa altura{alçària}, amb toves. D'aquesta manera, la muralla va créixer fins als 12 m d'altura i l'amplada es va ampliar a 6 m. Es conserven diversos accessos pertanyents a aquesta fase: una porta d'accés rodat (Porta dels Socors) i set portes de menors dimensions. La Muralla de la segona fase no tindrà torres, excepte a les portes d'accés a la ciutat. Pertanyents a aquest moment, fins a l'actualitat s'han localitzat un total de quatre rampes que facilitaven l'accés d'homes i material al pas de ronda. La muralla romana, així com les seves torres, van ser reutilitzades en època tardoromana i medieval.

Els paraments de carreus

Encara que la construcció amb carreus ja va ser utilitzada per aixecar les torres de la primera fase, el seu ús es va multiplicar de forma molt important amb l'ampliació de la Muralla. Aquest fet va lligat necessàriament a l'inici de l'explotació de diverses

pedreres properes a la ciutat. Els carreus d'aquesta segona fase són de menors dimensions que els de la fase anterior, estan encoixinats i, en alguns casos, presenten signes inscrits, interpretats com marques de picapedrer.

Accesos

Actualment es conserven diversos accessos al recinte emmurallat d'època tardorepublicana (segle II aC). D'una banda, set portes de petites dimensions, que presenten una coberta adovellada formada per una seriació de grans blocs megalítics.

L'única porta coneguda és la Porta dels Socors, propera a la Torre de Minerva. Es caracteritza perquè és d'arc de mig punt. La seva funció era permetre l'accés del trànsit rodat a la part més alta de la ciutat.

L'Amfiteatre

L'Amfiteatre va completar la trilogia d'edificis d'espectacles (teatre, circ i amfiteatre) distintius d'una ciutat romana de primer nivell, capital d'una de les províncies imperials.

A partir de la documentació procedent d'altres ciutats i de la iconografia present en mosaics, relleus i terracotes aparegudes a tot el món romà cal pensar que abans d'edificar-lo els espectacles de gladiadors s'organitzaven al Fòrum o al Circ. La construcció és el resultat de la donació evergètica d'un flamen provincial (sacerdot imperial) el nom del qual es desconeix, però se sap que va viure a principis del segle II dC.

L'Amfiteatre es va situar fora del nucli urbà però molt a prop de la ciutat. Aquest emplaçament no és ocasional, ja que es trobava molt pròxim a la Via Augusta, poc abans que aquesta s'endinsés a la ciutat, i a prop de la platja, on es descarregaven els animals que havien de participar en els espectacles. Aquesta proximitat a una via explica que durant la construcció s'amortitzés una zona de necròpoli del segle I dC
En aquest edifici es van organitzar dos tipus d'espectacles: les lluites de gladiadors (munera) i les lluites o caceres de feres (venationes). A més, també era l'edifici on s'ajusticiaven els condemnats a mort.

De la construcció original es conserva únicament una mínima part, i l'estat actual és degut a una restauració feta l'any 1964 i a finals dels setanta. L'edifici és de planta el·líptica. La sorra o espai on es desenvolupava l'espectacle té unes dimensions de 62,50 m per 38,50 m. Tallant la sorra es trobarien les fossae. S'hi va descobrir una pintura mural dedicada a Nèmesi. Així mateix la sorra està separada de les grades per un pòdium de 3,25 m d'altura. Les grades o cavea estaven dividides en tres sectors o maeniana. Aquestes grades es van construir retallant la roca al costat nord i recolzant-les sobre voltes a la resta de l'edifici. S'han localitzat també la tribuna, les portes principals de sortida a la sorra i una part molt petita de la façana.
L'any 221, durant el regnat d'Heliogàbal, es va reformar l'Amfiteatre i, a la part alta del pòdium que separava la sorra de la grada, es va col·locar una inscripció commemorativa, la més llarga de les conservades fins a l'actualitat.

Anys més tard, el 21 de gener del 259, el bisbe cristià Fructuós i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, van ser cremats vius a la sorra de l'Amfiteatre. Aquest fet va motivar al segle VI la construcció d'una basílica de culte dedicada a aquests màrtirs.
Durant el segle XII es va edificar l'església romànica de Santa Maria del Miracle sobre la primitiva basílica paleocristiana.

Les Fossae :

Les fossae són uns espais subterranis que hi ha a la sorra coberts amb bigues i amb el terra de taulons de fusta. Era el lloc reservat per als gladiadors i els animals abans d'iniciar-se els espectacles.

Tant els uns com els altres eren pujats a la sorra mitjançant ascensors. Les fossae estaven comunicades amb l'exterior de l'edifici per una galeria amb voltes que s'ha conservat fins a l'actualitat.

Nèmesis:

Nèmesi era la deessa de la revenja divina i s'hi encomanaven els gladiadors i els venatores (caçadors d'animals) abans de pujar a la sorra. Durant l'excavació de les fossae es va trobar una pintura mural, datada al segle III dC, en la qual es representa

l'esmentada deessa ambun genius a la seva esquerra i un venator a la dreta. Cal suposar que aquesta pintura formava part d'un espai destinat a capella, ubicat a l'interior de les fossae.

La basílica:

La basílica era l'edificiseu del tribunal de justícia. Des d'un punt de vista arquitectònic, és una construcció de planta rectangular dividida en tres naus, separades per columnates d'ordre corinti.

La nau central és més alta que les dues laterals per permetre la il·luminació de l'interior. En un dels costats longitudinals s'obrien dotze petites dependències d'ús divers de les quals es conserven nou. L'espai més important de la basílica era l'aedes augusti o tribunal. Es tracta d'una sala de grans dimensions (13 m per 11 m) situada a l'eix transversal de la basílica on el magistrat impartia justícia. Originàriament aquest espai estava pavimentat amb lloses de marbre.

El Circ Romà

El circ va ser, sense cap mena dubte, l'espectacle de masses de més popularitat al món romà. Tant és així que Juvenal va arribar a descriure la política dels emperadors

amb la famosa frase panem et circenses (pa i circ). En aquest recinte es disputaven les curses de carros, tirats generalment per dos o quatre cavalls (bigues o quadrigues) i guiats pels aurigues.

L'edifici es va construir a finals del segle I dC, durant el regnat de Domicià, i formava part del gran complex monumental provincial, del qual ocupava la terrassa inferior. L'estat de conservació és excepcional i una part important està integrada al museu.
El Circ tenia unes dimensions aproximades de 325 m de llargada i una amplada d'entre 100 i 115 m. Es va construir damunt de potents voltes, sobre les quals devien descansar la plataforma superior de l'edifici i les grades, disposades al llarg de tres dels costats, mentre que al quart se situaven les carceres o punt de sortida dels carros.

La grada estava separada de la sorra (l'espai on es desenvolupava l'espectacle) per un mur de més de 2 m d'altura, el pòdium, que tenia la funció de protegir els espectadors en el cas que es produís algun tipus d'accident (naufragi) durant l'espectacle. Aproximadament al centre d'un dels costats llargs del circ, el septentrional, i unit als edificis que conformaven el Fòrum Provincial, hi havia el pulvinar.

Un dels costats curts de l'edifici estava ocupat per les carceres, en les quals s'obrien generalment dotze boxos de sortida, sis a cada costat d'una porta principal. Les carceres estaven flanquejades per una torre. Tot el sector es coneixia amb el nom d'oppidum. L'organitzador dels jocs (editor spectaculorum), que tenia l'honor de donar la sortida, gaudia d'un lloc reservat a la terrassa sobre les carceres, mentre que als magistrats que controlaven la cursa, el comportament correcte dels aurigues i l'ordre d'arribada, se'ls hi reservava una tribuna (Tribunal iudicum).
Les dades actuals insinuen que durant el segle V l'edifici va perdre, almenys parcialment, la funció original. Algunes de les voltes que el formaven van passar a ocupar-se com a espais d'habitació.

La grada:

L'accés a la grada es feia a través de corredors interns articulats seguint el perímetre del Circ. En funció de les característiques pròpies de l'edifici i de les necessitats hi havia a distàncies regulars una sèrie d'escales que

permetien distribuir els espectadors.La grada estava dividida en dos sectors (maenianae) separats per un passadís (praecintio). És possible que al costat llarg, que correspon a l'actual plaça de la Font, hi hagués hagut una tercera maeniana. En general, de la grada es conserva la base, construïda en opus caementicium. Malgrat això, hem de tenir present que, en origen, estaria completament revestida amb carreus, alguns dels quals són visibles en les mitgeres entre casa i casa.

Les Necròpolis

Tarraco, com tota ciutat romana, va disposar de tota una sèrie d'àrees destinades a l'enterrament dels seus morts. Generalment, aquestes necròpolis se situaven pròximes a les

vies principals i secundàries d'entrada a la ciutat. De les de l'època republicana hi ha poca informació. Les dades arqueològiques ens les situen a prop de la Via Hercúlia, la posterior Via Augusta. S'han conservat algunes inscripcions i diverses escultures, així com alguns elements pertanyents a monuments funeraris, com un altar d'incineració trobat in situ.

Sobre l'època altimperial, en canvi, es disposa de més informació. Especialment interessants per a aquest moment són les dades proporcionades per diversos monuments funeraris situats pròxims al pas de la Via Augusta. Potser el més famós de tots és la Torre dels Escipions, encara que al llarg d'aquest segle passat s'ha documentat la presència d'altres de característiques similars. En aquell moment, les necròpolis se situaven a llevant i ponent de la ciutat. Es coneixen nombroses incineracions senzilles amb urnes de vidre, bronze o ceràmica i, a més, s'han documentat importants necròpolis d'inhumació com la situada sota de l'Amfiteatre. També és fàcil trobar inhumacions d'aquesta època a banda i banda de les vies que arribaven a la ciutat. Els exemples són múltiples (Parc Central, Necròpoli paleocristiana, etc.).

De tota manera, el moment sobre el qual es tenen més dades correspon a les èpoques baiximperial i visigòtica. D'aquestes fases es coneixen importants necròpolis, algunes vegades associades a basíliques martirials o a edificis de caràcter religiós. És el cas de la Necròpoli paleocristiana o de les construccions trobades en el PERI 6 (zona comercial del Parc Central), en ambdós casos pròximes al riu Francolí. En els últims anys han aparegut noves àrees funeràries d'aquests períodes com a la parcel·la número 31 del PERI 2, al número 15 del carrer Pere Martell, al carrer Prat de la Riba o a mas Rimbau.

La necròpoli paleocristiana:

És el conjunt funerari d'època tardana romana més important del Mediterrani Occidental. Aquesta àrea d'enterraments es va situar fora del nucli urbà ocupant una àmplia extensió. Les inhumacions comprenen un ampli

ventall cronològic que va des del segle III fins al V. El cementiri va sorgir al voltant d'una basílica martirial dedicada a Fructuós i als seus dos diaques, les restes de la qual es troben sota de l'actual edifici de la Tabacalera.
La basílica documentada constava de tres naus i capçalera amb absis exterior. Posteriorment s'hi afegiren algunes cambres funeràries i un baptisteri.
La tipologia dels sepulcres és molt variada i va des d'enterraments simples amb àmfora o teula (tegulae) fins als mausoleus, passant per una gran diversitat de sarcòfags, alguns de procedència nord-africana, o en taüts de fusta.

Les construccions tardoromanas:

En unes excavacions d'urgència dutes a terme l'any 1997 en una àrea limítrofa a la Necròpoli paleocristiana del Francolí, va sortir a la llum un gran conjunt d'estructures d'època tardoromana consistents en una vila suburbana del segle IV,

una via i una àrea possiblementmonasterial formada per una basílica amb atri i altres estructures destinades a emmagatzematge i tractament de la producció agrària.

L'Arc de Berà:

L'arc honorífic es troba situat a l'actual poble de Berà, a uns 20 km de Tarragona, sobre l'antic traçat de la Via Augusta que arribava aquí procedent de Roma.Aquest arc consisteix en un

cos central sobre pòdium, decorat amb falses pilastres acanalades que culminen amb capitells d'estil corinti. Va ser construït amb carreus de pedra calcària local, procedents segurament d'una pedrera propera al monument.
El monument respon a la disposició testamentària de Luci Licini Sura i està datat en època d'August, segurament poc abans del canvi d'era (15-5 aC).
La construcció va servir molt probablement per marcar el límit territorial que depenia de la ciutat de Tarraco, també conegut com ager tarraconensis.

Centcelles:

Malgrat ser una vil·la fundada al segle II-I aC, el moment de màxima esplendor se situa al segle IV dC. Va ser en aquelles dates quan es va començar a aixecar una nova vil·la de planta rectangular allargada.

Aquestes construccions no van arribar mai a utilitzar-se per a la seva funció original sinó que algunes es van convertir en tallers de mosaics i una altra es va transformar en mausoleu.

Les parets i la cúpula d'aquest mausoleu es van decorar amb pintures murals i rics mosaics, que es divideixen en quatre zones decoratives en què es representen, per aquest ordre: una escena de cacera; setze escenes de temàtica bíblica; quatre escenes amb personatges entronitzats separades per les quatre estacions, i dues figures no identificades en el zenit.

Els Munts:

Actualment es desconeix el moment de fundació d'aquesta vil·la romana, però tot sembla indicar que ja estava en funcionament durant la primera meitat del segle I. El governador Gai Valeri Avit hi va residir a mitjan segle II.

La vil·la va ser destruïda al segle III. Els indicis semblen demostrar que alguns sectors es van ocupar fins que es va abandonar definitivament al segle VI o VII.
Les últimes excavacions han tret a la llum una part del sector residencial que es conserva en molt bon estat. Estava decorat amb pintura murals i mosaics de gran bellesa. També s'han recuperat estàtues, decoració arquitectònica en marbre i diversos emblemes de mosaic.